Joan Perucho era falangista?

Afirmar que Joan Perucho se situa contra la realitat és una fal·làcia que serveix per a teoritzar sobre literatura fantàstica amb un argument elegant.

L'estètica del fantàstic porta a una ètica anti-realista (idealista?) que passa per alt una qüestió: l'escriptor és una persona que sofreix, gaudeix, menja, dorm bé o malament i finalment s'encara al seu destí. Fins i tot amb artritis o coragror. La crítica literària usa perífrasis i expressions efectistes com això de contra la realitat, però la fantasia sempre és relativa i parcial. És un artilugi per a comentar i criticar el món.

En Michel Houellebecq (darrer premi Goncourt per a major glòria del seu llorejat ego), és un home molt donat a les expansions, i titula el seu -discretíssim- assaig sobre HP Lovecraft Contre le monde, contre la vie (en castellà, Siruela, Madrid, 2006). Ve a dir això mateix: que Lovecraft menyspreava el món real per motius psicològics i estètics, i que per això en va crear un doble que és alhora un anti-món.

Salvant distàncies i graus de separació, Joan Perucho també va dedicar els seus esforços literaris i estètics a imaginar un món paral·lel que s'acordés millor a la seva idea, al somni personal. Seria molt llarg i complex analitzar la proposta política global de Perucho, però a grans trets planteja una alternativa delicada, màgica, evanescent, oberta als imaginaris i al món llibresc, que passa per una recreació de l'aristocràcia. D'una aristocràcia en sentit estrictament etimològic, idealitzada, amb concessions al liberalisme però essencialment conservadora.

Té punts de contacte amb JL Borges, i (sobretot) amb Álvaro Cunqueiro, amb els místics medievals, amb el romanticisme espanyol i europeu, de G.A. Bécquer a Goethe. Em temo que Perucho és una porta real i tangible que connecta el món mediterrani al món sencer, a través dels llenguatges més diversos: de la cita al surrealisme, de la màgia a les fantasies científiques de l'era ingènua de la ciència, també anomenada Il·lustració.

Joan Perucho té una opinió sòlida del lloc, del temps i de les persones reals amb qui conviu: l'home no viu tan sols de fantasia, ni reclòs en ella..

Al web que enllaço aquí hi ha alguns articles i sobretot entrevistes que expliquen qui era i què opinava el senyor Joan Perucho, el de carn i os -i pell. Tot i que per una inclinació espiritual defugia la polèmica, JP no s'estalvia d'expressar punts de vista controvertits sobre el món. A mi em sembla evident que són justament aquestes opcions ètiques, morals, socials i polítiques les qui expliquen en major mesura tant la seva obra literària com els elements del discret silenci que l'envolta. Però això és tan sols una opinió meva, amb valor d'intuïció.

Són fragments de diverses entrevistes. He procurat retallar les que contenen pistes sobre les idees socials i polítiques de Perucho, però el més correcte seria llegir els textos complets.

Enric Vila : I no és una mica extemporània aquesta "Oracion por los caídos" publicada a 'La Vanguardia' que té emmarcada a la paret?

J.P. Ah, sí! És de Rafael Sánchez Mazas. [Sánchez Mazas va adquirir una certa popularitat fa poc a través de l'anècdota que dóna peu a Soldados de Salamina] Sóc excombatent. Vaig estar amb els republicans a les bateries del Carmel i després amb les tropes de Franco en un quarter on posava: " De aquí se sale para la muerte ". A l'arribar-hi va sortir un metge i ens va dir: " Descapullen ". Vam quedar parats. I llavors ens van fer treure la titola i descapullar-la: això era descapullar . Un cop revisats ens van enviar a recuperar els canons de Menorca. Vam entrar sense tirar un sol tret. I després van rodar-hi els Canons de Navarone . Hi surto, d'extra .

E.V. Encara no entenc per què té penjada aquesta Oración.

J.P. Perquè m'agrada Rafael Sánchez Mazas. La seva generació és la més brillant de la postguerra: hi ha Eugenio Montes, Julián Ayesta, Álvaro Cunqueiro. Ningú ha escrit una oració més maca sobre els caiguts. Me la va retallar la meva mare. Primer em feia por posar-la perquè no pensessin que sóc franquista però ara tant me fa. Quina culpa en tinc, d'haver viscut aquella època?

E.V. Era millor o pitjor que aquesta?

J.P. Miri. Jo vaig entrar en una universitat on deia: " Si eres español habla la lengua del imperio ". I em vaig preguntar: "¿Per això hem fet una guerra, perquè ens diguin que la nostra llengua no val res?". I amb Néstor Luján i Antoni Vilanova ens vam prometre que faríem el possible perquè Catalunya i el català recuperessin el seu esplendor.

E.V. I com li sembla que anem?

J.P. Fatal. Amb la quantitat d'immigrants que hi ha...

E.V. La culpa és dels immigrants?

J.P. No. És nostra. Hi ha immigrants perquè les dones no tenen fills. La meva germana va ser la primera dona amb carnet de conduir de Barcelona i no podia anar pels pobles perquè l'apedregaven. Ara les dones volen tenir un cotxe, muntar una empresa, treballar... Molt bé: però llavors no es poden preocupar de tenir fills. I vénen els immigrants.

Més endavant és quan apareix la frase que dóna títol al post: l'avara povertà dei catalani.

E.V. Josep Ferrater deia que els catalans som hereus de l'home antic.

J.P. Miri: diuen que Dante parlava de " l'avara poverta dei catalani" . No és cert. Ho sé perquè tinc una primera edició de La Divina Comèdia .

E.V. Què hi fa, amb el preu? (es dedueix que Vila mira el volum, i hi troba el preu marcat encara)

J.P. Així la meva dona tindrà una referència, si se'l vol vendre. Apunti: al vers 77 del cant VIII del Paradís no diu: " Avara poverta dei catalani ", sinó " di Catalogne ", que és més gros.

E.V. Patim de pobresa moral?

J.P. Moral, no ho sé. Però els nostres reis eren tan pobres que quan se'ls torçava la punta d'una corona l'havien d'arreglar a cops de martell.

 Llegir aquestes entrevistes dóna molta més matèria que tot allò que ara jo escrigui, o el que diguin els crítics canònics. Finalment, mentre rastrejo motius per a explicar l'oposició de Perucho al món real, em topo una experiència brutal.

E.V. Quina ferida moral hi ha darrere la seva obra?

J.P. Això són coses íntimes. Un fill meu va morir als 15 dies d'haver nascut i el vaig haver de batejar jo mateix, amb les meves mans, perquè no hi havia capellans. Hi ha fets a la vida que et marquen per sempre i no hi pots fer res.

_______________
A la fotografia de l'encapçalament d'aquest apunt auster (Congreso de Poesía de Salamanca, 1953), Joan Perucho és el segon des de la dreta cap a l'esquerra.