Diari del lladre (1)

El tenia per un tipus gris, ensopit i rutinari. Desapassionat, només mogut per petits impulsos de consumidor mediocre, atent a les modes i els anuncis de la TV. Creia que a casa d'en Federico Robles no hi trobaria res de meravellós: objectes adotzenats i més o menys moderns, tecnologia de rebaixes, quatre xavos, una col·lecció de cinema i música vulgar procedent de les ofertes i els esquers de la premsa dominical. Pel·lis de Tom Cruise a un euro, Greatest Hits d'Abba i de Bon Jovi, potser aquell CD de la Norah Jones obsequi d'una companya de l'oficina amb qui va tenir un brevíssim flirt.

Però jo sóc un lladre i el pany era tou, i la nit llarga i càlida. I en Robles d'excursió amb Ryanair a Frankfurt fins diumenge al capvespre (anada i tornada per vint-i-nou euros, que el tinc ben observat). La fortuna m'acompanyava: els veïns del pis del damunt -uns joves estudiants holandesos de l'Erasmus- feien una festa estrepitosa. De manera que la senyora Antònia, al dessota, havia augmentat el volum de la tele fins al màxim. Sóc destre i silenciós quan treballo, però si aquell dia m'hagués endut l'amiga a la feina i haguéssim cardat com salvatges, tret d'ella ningú no ho hauria recordat.

Quan duia poc més de deu minuts al pis, em vaig adonar que rere el desaigüe de la pica, a la cuina, hi havia dues rajoles sospitoses, mal col·locades. Una petita pressió amb un ganivet les va fer caure. Al darrera hi havia una capseta de llautó, Galetes Birba, de vores rovellades i traïdores. Vaig furgar sense mirar, esperant el tacte dels menyspreables bitllets. Però no eren bitllets, i llavors ja no sé pronosticar què podria ser.

Els dits van topar-se un rectangle rígid. Qui era aquell home uniformat i que els anys deuen haver engolit, dècades enllà?

Quin parentiu deuria tenir el vell coronel amb en Federico Robles? Mentre encara em demanava perquè aquell home ensopit amagava la fotografia de l'antic militar colonial, em vaig adonar que dintre la caixa hi havia encara una segona sorpresa. O més ben dit encara, dues sorpreses. Dos dibuixos no massa bons, esgrogueïts i amb les vores rosegades pels insectes.

Recullo les eines i penso en marxar cap a casa amb les troballes, per engrossir el meu arxiu. En Federico m'obligarà a obrir noves carpetes, amb categories noves. Mentre penso quin títol duran, m'adono que els dibuixos anònims m'han desvetllat una líbido distreta, endormiscada. Amago les relíquies dins el folre de l'americana i truco al pis dels estudiants, que ja duen l'orgia avançada. De seguida percebo els ulls lànguids, aquosos i lúbrics de la Maargie, que espera asseguda en una butaca d'Ikea mentre xarrupa un líquid roig, dolç i espès.