No és una història de morts, sinó d'allò que els vius fan als morts.
Les escenes transcorren en dos cementiris: el de Montpéllier a França i el de Les Corts, a Barcelona. En aquesta història no hi ha fantasia gòtica, ni hi trobem cap rastre d'èpica. Hi ha un dolor que, com el so del baix continu, ha traspassat la nostra història.
Al cementiri de Les Corts hi ha una piuladissa eixelebrada de cotorres, rodolant entre nínxols i palmeres, d'un verd estrident, de veu com de vidres esberlats.
També hi ha una urna menuda plena de pols blanca. És tot allò que queda de Miquel Albert un cop transformat alquímicament.
Des que era petit, que sento explicar la història de l'avi que va haver de marxar cames ajudeu-me el darrer dia de la guerra. De vegades he vist que n'apareixien retalls de memòries, dispersos en llibres i documents. Una còpia de les seves memòries reposa guardada a l'Arxiu Històric.
El dissabte dia 6 de novembre, vaig caminar pel cementiri de Les Corts duent l'urna que conté allò que en queda, després d'exhumar-lo de Montpéllier.
L'urna reposa ara als peus del taüt de la Carme, la qui fou la seva dona, vídua abans dels quaranta. És un matí de novembre, càlid, amable. Tan sols cinc persones, en silenci. Que no vam dir ni un mot. Quina paraula hauríem pogut dir? Quina paraula que fos més daurada que l'urna o més blanca que la pols?
Barcelona, 6 de novembre de 2010
______________________________________________________
Fa un temps vaig explicar capítols anteriors d'aquesta història:
Aquest home es diu Miquel Albert Barris i la fotografia on el veiem va ser presa el 1927, durant la dictadura del general Primo de Rivera. En temps difícils la gent segueix fent allò que cal. Fins i tot casar-se, perquè hom pensa que els temps millors arribaran aviat.
L'home de la fotografia es va ficar en política en temps convulsos perquè tenia ideals, energia i joventut a dojo. Tot i que a les fotografies sol fer aquest posat seriós, en Miquel Albert era de tarannà bromista i expansiu. Als quaderns de les memòries es mostra irònic i de vegades sarcàstic, i ens explica una personalitat plena de rauxes.
En aquells temps, els ideals encara rebien la metàfora dels pardals al cap. Però els pardals van fer metamorfosi en voltors i àguiles d'urpes esmolades, de becs delerosos de sang.
El dia que les tropes feixistes entraven a Barcelona, l'home de la fotografia va arreplegar una motocicleta del carrer i va marxar cap al nord. Era el Comissari Polític de la presó de Montjuïc, i sabia prou bé quin preu tindria el seu càrrec, si l'atrapaven els falangistes.
Poc més tard va arribar a la vila de Montpéllier, junt amb milers de refugiats.
Des de Montpéllier va escriure desenes de postals i de cartes breus a casa. Sempre en castellà i elaborant enginyosos enigmes i jocs de paraules per a enganyar els inspectors de correus. Es va inventar el sòcias d'Alberto Barris i així escrivia a la dona i als fills fent-se passar per un oncle, empresari diletant que voltava sense pressa per la Côte d'Azur.
Va morir el gener de 1941 a la vila de Montpéllier, malalt de tuberculosi.
Ara fa pocs dies ha arribat una nova carta des de la vila de Montpéllier. Aquest cop és una carta oficial, adreçada als descendents. Se'ls notifica que la concessió de la tomba on reposa Monsieur Miquel Albert caducarà aviat, i que cal renovar-la per quinze anys més. O bé endur-se les restes en una capsa dissenyada per a aquestes circumstàncies. La capsa fa unes mides de 50x60 cm, i és de fàcil maneig i transport. En cas de no rebre cap resposta, l'Ajuntament de la vila de Montpéllier procedirà a la neteja de la sepultura, tal com diuen les ordenances.
L'home de la fotografia, en Miquel Albert, tornarà a casa setanta-un anys després d'haver-ne marxat. Llavors va fugir de la mort perseguit i amenaçat. Ara -un cop encalçat per la Parca- vindrà ficat en una capseta.
El govern democràtic pel qui va donar la vida no en sap res. Ni gràcies, ni ho sento molt, ni piu. Si vas lluitar pels drets democràtics i et vas morir en l'intent és cosa teva.
Tot i que Miquel Albert sabia què és la dignitat de les persones, l'han fet viatjar indignament dues vegades. De Barcelona a Montpéllier, de Montpéllier a Barcelona.
No sé si aquest post humil arribarà a un organisme oficial anomenat Memorial Democràtic, que diu vetllar -segons les ordenances- per la dignitat d'unes víctimes antigues i menudes. Tan petitetes són, que caben en un parell de capses de sabates.
13 de juliol de 2010
Aquest serà l'únic homenatge segurament, els únics possibles que podrem fer-los als nostres avis, ara que bufen temps de "reconciliació", que sempre vol dir que acaben guanyant els mateixos d'abans. En tot cas, queda surant a la Xarxa i a la vostra memòria.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaVosaltres li heu fet el millor homenatge. El teu avi ara ja descansa.
La gran generositat i els sacrificis d’aquelles generacions no serà mai prou recompensat, ni reconegut. Cal fer el que vas fent tu i volem fer d’altres: parlar-ne a les xarxes, escriure la seva història, divulgar la seva obra, per minsa i testimonial que fos –que no és el cas- i anar divulgant que mercès a les velles lluites gaudim d’una llibertat desconeguda a la Història. Tot i per tal que els que ens segueixen no malmetin aquest patrimoni, deixant-se portar a l’hort de les aventures neoconservadores.
ResponEliminaNo hi ha cap paraula, Lluís. Cap paraula pot expressar el patiment dels nostres avis i dels nostres pares. Jo també hi sóc, en silenci, allà al vostre costat per retre homenatge al teu avi i a la Carme.
ResponEliminaClidice: tens raó que aquest és l'unic acte possible, que no arriba a homenatge. És senzillament una acció per restituir la dignitat.
ResponEliminaMaite: doncs sí, ho hem fet amb l'esperança d'haver fet el correcte (que no sempre és segur del tot). El país pel qual va lluitar no sembla massa interessat en fer res -les institucions, és clar.
ResponEliminaAlberich: tens raó que vivim unes llibertats i drets mai vistos, i que els devem a la gent que hi va deixar la pell. Esperem que no ens ho robin amb tanta facilitat.
ResponEliminaLila: gràcies. Tot i ser virtual, sento una mena d'acompanyament en els comentaris com aquest.
ResponEliminaBuuufff!, terrible història, encara més per ser real. Ara el teu avi descansa en pau. No tots aquells que van perdre la vida en aquella guerra, o per causes derivades, ho poden dir, desgraciadament.
ResponEliminaPetons felins.
.
ResponEliminaOstres. Les fotografies i la història m'han fet retornar a una història familiar molt semblant. En aquest cas foren quatre urnes de quatre mestres (tres germans i una cunyada) de la República les que van tornar. En aquell cas, però, l'ajuntament del poble reconegué a un d'ells com a fill predilecte (o alguna cosa així) i li dedicà un carrer perquè havia estat el primer professor que intentà modernitzar l'ensenyament.
ResponEliminaMalgrat certa parafernàlia i l'acompanyament a l'acte d'ex-alumnes la sensació d'haver perdut tants homes no ens la treu ningú.
Una forta abraçada més que mai. Un apunt realment emocionant.
PD. Tens alguna còpia digital de les seves memòries?
Panterablanca: tens raó que no tothom ha pogut tenir un final més o menys digne. Això és terrible, i és quasi inverossímil que tants anys més tard sigui així.
ResponEliminaMatilde: això hauria de ser. Però és molt difícil saber quan es posa el punt final. Esperem tenir prou voluntat.
ResponEliminaGalderich: la guerra es va organitzar justament contra un sector de la població. És significatiu que el falagisme exterminés mestres, escriptors i artistes.
ResponEliminaTinc una còpia digital, en un CD. Se'n poden fer còpies.
A casa ens va tocar la versió incerta del dolor. A saber en quin bancal o fondalada de la Ribera d'Ebre o de la Terra Alta trobaríem l'avi i l'oncle... Desitjant que fos als peus d'una olivera en vaig triar una de ben ufana per a trobar la pau. Així vaig descobrir com de menuda pot arribar a ser una pau sense deixar de ser efectiva.
ResponEliminaGirbén: la situació que us va tocar deviure és la d'una majoria de gent que han passat tots aquests anys vivint en la incertesa i quasi sense parlar-ne.
ResponEliminaAquesta petita pau que vas trobar és segurament la mesura humana de la pau, i tant si és efectiva...! Com els petits plaers -que són els grans- la pau petita és una de les coses que hauríem de voler trobar sempre.
No descarto que algún día se les homenajee como es debido. La verdad sólo tiene un camino.
ResponEliminaSalud
ATB: No lo vamos a descartar, claro. Aunque no se si es lo que uno espera después de tanto tiempo. Lo peor creo que es ese abandono que todavía experimentamos los familiares. La falta de implicación absoluta de las "autoridades" actuales.
ResponElimina