Blai Bonet escriu sobre Perucho i Lovecraft

Blai Bonet va passar uns anys de sequera després de guanyar el Premi Carles Riba el 1965 per L'Evangeli segons un de tants. Això és el que en diu la bibliografia. Tothom sap, però, que escriure novel·la o poesia no és com fer formatges. També he de dir que aprecio més alguns formatgers que no pas alguns novel·listes.

Travessar el desert i quedar-se en blanc és habitual, corrent i fins i tot bo per a qualsevol que es dediqui a la creació. L'estrany seria (és) el contrari: viure en un permanent estat de gràcia es fa difícil de creure, i sol traduir-se en una obra fluixa, avorrida i botiguera (o comercial, que diuen).

No obstant, sembla que aquell desert no ho fou tant, i que Bonet va trobar-hi oasis que desconeixíem fins ara. La família de Bonet deixa anar en compta-gotes llibretes d'apunts del poeta de Santanyí que tant em va emocionar amb El mar. És així com fa poc s'ha tingut accés a un intent de recull de relats breus, la majoria inacabats, i que foren escrits durant els anys que fins ara semblaven buits (entre 1965 i 69). Entre aquests textos destaco Pensió Jamaica, d'apenes dues quartilles de lletra menuda, formiguera. I la destaco per l'encapçalament que du, on cita Joan Perucho i H.P. Lovecraft.

Quan hom ha llegit la narració no ha resolt l'enigma: el narrador és Lovecraft o bé Perucho? Tot i que Joan Triadú i Jordi Castellanos opten pel primer (Serra d'Or, 457 i Oriflama, 244), Josep Maria Castellet aposta per la identificació del narrador amb Perucho (Cavall Fort, 515). Veurem què en diuen els lectors del blog, però jo crec que Bonet fa un joc diferent, i s'encarna dins de Lovecraft en una estranya metempsicosi (o transmigració?). Veiem-ho. 

Escriu Blai Bonet:

La idea de transportar Lovecraft en terres catalanes no és ni original ni meva. Joan Perucho ho va assajar a Amb la tècnica de Lovecraft fa molts anys. Però aquests inconvenients no poden fer que ho deixi de provar de nou.

M'empesco aquest introitus: H.P. Lovecraft rep un dia la notícia que per Catalunya corre la llegenda del vampir més antic de tots els catalogats: el comte Estruch. Li ho explica un jove escriptor de Principat, en Joan Perucho. Es cartegen i finalment decideixen reunir-se. No sabem perquè en Joan cita en Howard a la costa de Tarragona (per la proximitat de Pratdip?). Tampoc no sabem perquè el primer lloc on els trobem és un indret tan depriment com el poble de Miami Platja. Però la literatura és així, i si hom es queixa del joc amb les inverossimilituds que li ho preguntin a Dostoievski.

El meu relat comença just aquí, quan els dos viatgers es desperten després d'una nit feixuga i vaporosa.

 Pensió Jamaica 

(de Miami Platja)

No sé quanta estona duia adormit, o mig adormit. Sé que vaig obrir els ulls i vaig entrar al món. Diuen: la casa d’un home és el seu castell. Jo diria més. La casa d’un home és el seu temple. I vaig començar a fixar-me en les coses com si fossin noves, com si també el món sortís, mandrós i maldestre, d’un somni llarg i pesant. Anava passant els ulls, d’esquerra a dreta, per l’interior de la cambra vint-i-tres de la Pensió Jamaica.

Vaig veure el company allà, ajagut sobre el plegatín rovellat, just sota del gran finestral. Completament immòbil. Em vaig fixar atentament en el seu abdomen i llavors, no sé si tranquil·litzat o decebut, vaig comprovar que seguia entre els vius. El tòrax s’elevava lentament com una vella manxa resistent i miraculosa que encara funciona, i que inflava la córpora. Després venia un lleu xiulet, llarg i més agut a mida que arriba al final, que acompanyava el descens de la massa liposa fins arribar a la posició inicial. Pausa i torna a començar. El cos d'un home és una escultura tan complexa...!

Mentre mirava el cos de l'amic dorment em resultava insòlit pensar que ens unia la persecució d'un vampir antic. Quina excusa tan peregrina per a la cita de dos homes adults en un hotelot de la costa...!

Contra els vidres de la finestra, al seu damunt, continuava plovent. No entenia què hi feia aquella finestra enorme, de nau industrial, en una trista cambra de pensió. El despropòsit de l’arquitectura permetia somniar en una obscura i tortuosa història de l’edifici: potser un antic convent, o una caserna presa pels anarquistes durant la guerra, o efectivament una fàbrica. Una fàbrica obsoleta dedicada a produir algun antic artilugi, ara inútil i oblidat. O les tres coses, ordenades en una successió que admetia totes les variants. També, vaig pensar, podria haver estat, en temps de la dictadura, un sanatori per a esquizofrènics o tuberculosos, tutelat per monges severes i eixutes abans d’esdevenir l’hotelet que és ara, aquesta Pensió Jamaica.

El cas és que la pluja seguia batent contra el finestral. Era un repic de tons tropicals que induïa les imatges tèrboles, la visió dels cossos humits. Els regalims negres obrien línies clares sobre el vidre brut, traços vigorosos i verticals, en una cadència imprevisible però que sens dubte un estudi minuciós hauria revelat precisa. Les gotetes minúscules s’esperaven les unes a les altres, es reunien, i quan eren prou colla es precipitaven juntes cap a l’abisme, recollint la brutícia enganxada als vidres en la caiguda, dibuixant un caminet lluent sobre la quisca.

Confiava en què, ni que fos lentament, aquella aigua fes per fi el miracle i permetés l’entrada d’una nova llum. Que s'intuís la proximitat del mar, sempre invisible. Però no era així. Potser hi havia una ronya massa atapeïda, o potser, simplement, el vespre s’escolava i venia la nit, s’havia acabat el temps de la llum. Tot era ple de l'alè del vampir. Un alè de que m'inundava els narius i em feia imaginar com seria dur els llavis i les dents sobre aquella pell, dins la cambra trista.

B.B., Santanyí, 1968

Unes hores més tard d'haver editat aquest apunt, en Jordi Girbén em fa arribar un brillant sonet del poeta mallorquí. Llegit i rellegit, m'adono que és una cloenda més que oportuna, necessària.

Vet aquí un home: un desarmat primari:
ser una visita o ser companyia,
bèstia infeliç, camí que no fa via,
la set enamorada d'un sudari,

la nit color d'idea en un calvari
tot nu d'història, nu d'idolatria,
pura roca tota ella i aucellaria
que cerca un cuc i, en ell, hi troba el dia,

l'amor, simple pintura de l'amat,
que vol ser cor i vol ser testimoni,
que se fa fort al lloc on s'ha esfondrat,

que encara té un sol cel on té un dimoni,
que fa ombra quan l'arbre se n'ha anat,
sonant tant l'ésser perquè el Déu no soni.

                                    Blai Bonet, Sonets.