Trans-valsos d'estiu

Parlo amb una amiga que té el pare ingressat en un hospital de Barcelona. La descripció dels passadissos on rauen els malalts podria remetre al retrat en blanc i negre dels hospitals de fa cinquanta anys, o a aquella imatge que hom té del que deuen ser els centres sanitaris de l'Àfrica tropical. De vegades venen ganes de riure, perquè en el caràcter dels mediterranis hi ha aquesta tendència a l'humor negre i al surrealisme.

A l'estiu del 2006 va ploure molt poc, i un conseller d'Iniciativa va decidir resar-li a la Mare de Déu per demanar-li l'aigua del cel (a Catalunya la van deixar ser una mica d'esquerres durant uns anyets). La sequera era un tema de conversa habitual, i les persones tancaven l'aixeta mentre es rentaven les dents i els veïns denunciaven els veïns amb piscina, i es promovien accions contra els camps de golf pel malbaratament de l'aigua.

Aquell any el meu pare vivia en un centre d'atencions paliatives mentre esperava el bitllet de tornada, i la qüestió de l'aigua no el preocupava gaire. Li interessaven més els records de la infantesa i de la joventut. Li va agradar molt la novel·la d'en Günter Grass (Com els crancs) en què revisa el nazisme alemany. A la meva mare, en canvi, la sequera i aquella xafogor de l'agost la tenien angoixada. Li tocava anar-hi cada dia per donar-li l'esmorzar, el dinar i el sopar al marit malalt, ja que el personal d'infermeria era molt escàs. [Fa poc vaig passar per davant del centre i vaig descobrir que va tancar].

El company d'habitació del meu pare llegia revistes del cor i mirava concursos de la tv. Els seus familiars li duien bombons i la revista Cuore. Fins que una matinada va marxar i en va aparèixer un de nou. La muller del nou company es deia Cristina i estava convençuda que hi havia algun error en el diagnòstic. Estava segura que el seu marit se'n sortiria si li administressin la teràpia correcta en un centre adequat. Telefonava, reclamava i movia fils. Durant tota una setmana no va defallir. Quan s'enduien el cos emmortallat encara se sentia disposada a reclamar.

Abans no arribessin les pluges de la tardor (que van fer destrosses molt severes pel Maresme) ja no em va caldre anar més al centre de les atencions paliatives.

I no obstant tots aquests records ara no sé què dir quan m'expliquen, és com si no hi hagués experiència, com si no hi hagués cap aprenentatge. Només puc recordar i no puc imaginar com són els hospitals catalans en l'era del nacionalista-neoliberal Boi Ruiz. Tan sols recordo, ensopego i m'embarbusso. Vull evitar els tòpics de l'esperança buida i de la conformitat estúpida, i tan sols trobo el mirall i les boires.

Si pugués t'explicaria aquestes boires que s'emmirallen en el no-res que sembla el tot, la llum pàl·lida que il·lumina els corredors del hospitals. Si pugués, però no puc. Tot està per fer, i alhora tot estava fet. Potser he nascut per fer descripcions, però no per explicar.