Els morts parlen des de les pantalles

He estat a punt de titular aquesta entrada amb "Va de cine", però amb aquest títol no hauria fet l'agost, i els pobres soferts bloggers ja ho passem prou malament enmig de la canícula: no em puc arriscar a un títol gris. Ara penso que hauria atret més lectures si el títol hagués estat Els morts follen a les pantalles, però el recurs fàcil només parla de la mediocritat del qui l'escriu.

Estic vivint en un estiu estrany. Calor molt moderada, pluges d'accent tropical, coneguts que no poden fer vacances. Un estiu que va començar amb les bombes damunt el ghetto de Gaza i que el vell Pujol va envinagrar, un estiu en què dos (o tres) actrius i actors han trobat la mort i han desfermat aquella emoció morbosa, les morts que donen tanta vida al facebook.

Malgrat que jo sigui nascut a mitjans dels seixanta, la Lauren Bacall la recordo molt bé. Un dels rostres que vaig aprendre a dir que eren mítics perquè els veig en blanc i negre i perquè el gènere dels detectius i les seves femmes fatales m'agrada molt. Tot i que vaig aprendre l'erotisme gràcies a l'ombra dels pits de Kim Basinger, Lisa Bonet i Juliette Binoche, he sabut comprendre la Bacall. (El guant de la Gilda l'entenc si faig un esforç, però no m'excita). La Bacall és -per mi- una actriu que em va emocionar a Dogville i a Manderlay, i fins i tot a l'estranya The Walker (que estranys poden ser els ianquis quan es posen a fer cinema estrany...!).

L'altre difunt estival és en Robin Williams, un actor que sempre m'ha produït una certa repugnància que no sabria definir amb precisió. Entenc perquè emociona el seu paper a El club dels poetes morts, però a mi aquella cinta no em va agradar gens, i crec que ell en té bona part de la culpa: no ho hauria fet molt millor -posem per exemple- Al Pacino?

Com que la vaig veure de jove, ara m'he obligat a veure-la de nou en un canal de tv, però no he resistit ni vint minuts: continuo veient un actor fals i patètic que només em vaig creure a mitges a One Hour Photo (Retratos de una obsesión). El veig histriònic i impostat, com si vulgués dir (entre fotograma i fotograma) que no es creu el personatge i que està esperant l'hora de plegar com qualsevol funcionari.

No sé per quin motiu la carrera de Williams és tan terriblement descendent, i no sé com va arribar a les comèdies més lamentables, ridícules i puerils del pitjor Hollywood. Desconec si mai va actuar al costat de Schwarzenegger o de Stallone, però no em sorprendria gens. És probable que les raons del descens es puguin explicar per factors tan humans que, si els conegués, potser me'l farien proper i comprensible. Tot i que el cinema de Hollywood m'interessa molt poc, no deixa de ser un fenomen cultural molt potent. Del Williams només en retinc el seu personatge a El rei pescador, deguda al Terry Gilliam. Una cinta barroca i complexa on Gilliam reprèn la seva obsessió pel cicle artúric i on de vegades s'intueix que el pobre Williams no comprenia de què anava el seu personatge.

La vitalitat dels actors morts a la pantalla és inquietant, una aportació de la modernitat a la mitomania que permet reflexionar sobre la nostra part irracional (la més poderosa) i la nostra necessitat de trascendir. Sempre hem creat herois i mites lligats a la immortalitat, i al panteó grec ja hi havia deitats grotesques i eròtiques i sublims. Ara les tenim a les pantalles i fins i tot al Youtube, però aquell ésser de l'animeta feble i vague que va dir l'emperador Adrià és el mateix. Encén la pantalla i li sembla que sent parlar els déus.