Pujol, maldat o trastorn mental

Després de la confessió de l'ex-president i del tsunami de reaccions i opinions que ha generat, han aflorat dues posicions molt ben definides: els qui exculpen Pujol en nom d'un balanç positiu de la seva carrera política i els qui, com ara jo, ho aprofitem per dir-li el nom del porc públicament i per escupir a la seva closca repugnant. Per fi sense tanta por.

Malauradament, però, diria que les posicions estaven preses prèviament, i que caldria esperar a valorar i analitzar amb més calma, més informació i millors raonaments. Perquè hom sospita amb bons motius que la confessió publicada pot ser falsa i poc més que una estratègia per a ocultar una realitat d'extorsions, cobrament de comissions i moltes altres barbaritats. I perquè ningú no és prou endeví com per saber en quina mesura el cas afecta el procés independentista.

Però en tot cas és indiscutible que les meves invectives contenen un grau molt alt d'esperit venjatiu, perquè per a mi Pujol ha estat un polític nefast per al país i la confessió m'ha permès dir allò que penso amb una tranquil·litat que fins ara no tenia. Això i res més. Tal com és cert que molts dels qui el defensen tenen alguna mena de deute -voluntari o obligatori- amb l'ex-honorable. Entre els exemples més lamentables hi ha els tuits de Pilar Rahola o Miquel Calzada, els articles de Vicent Sanchís o els funambulismes semàntics als titulars de La Vanguardia. Hi ha qui augura una restitució imminent de la figura pública, i entre aquests algú transfigura l'evasió de diners a Suïssa en gest patriòtic: no pagar impostos a Espanya deu ser una heroïcitat (tan heroica com la de l'independentista Bárcenas, i força xocant en el qui va agrair ser nomenat español del año pel diari ABC).

M'han sorprès (i no m'ho esperava) dos articles: una editorial de Vicent Partal a Vilaweb i el de Francesc-Marc Àlvaro, tots dos periodistes afins al règim, tot i que des d'afinitats molt diferents. Partal es lamenta sobretot pel mal que la caiguda pujolesca pugui infringir-li al projecte independentista, i Álvaro perquè sembla sincer quan manifesta la perplexitat davant de l'engany, davant l'evidència que un polític que admirava se li derrumba de sobte i sense marge per al dubte. Tot i això, Álvaro s'equivoca quan diu que Pujol és un Shakespeare de l'Eixample, perquè Pujol té més de personatge de Berlanga que no pas del geni anglès.

Cal parlar també de les persones més equilibrades que ens ajuden a veure les paradoxes del cas: un article brillant de Gabriel Jaraba mostra la principal contradicció que ens trobem. Pujol és o no és Catalunya? Vet aquí la qüestió. Els qui van voler identificar Pujol amb el país ara ho neguen, i ho neguen acollint-se a la negació que havien fet els adversaris. Els quals al seu torn ara ho afirmen, aprofitant l'argument dels altres. Un joc de miralls que sembla cosa de bojos o d'un conte de Borges i que m'ha fet recordar -vés a saber perquè- aquella cinta magistral El Gabinet del doctor Caligari, en la qual el director del manicomi podria ser un boig hipnotitzador i que prefigurava l'Alemanya inminent. Aquí és on -crec jo- caldria aturar-se a pensar.

Pujol no és Catalunya, però ho va voler ser. I caldria afinar més: Pujol va voler ser una determinada Catalunya, un país ideal que tenia ben poc a veure amb el país real. I va dedicar grans esforços a retorçar la realitat per apropar-la al seu somni delirant. Com que Pujol va ser -i això cal admetre-ho- una màquina d'atreure vots (com Aznar, com Francisco Camps i Rita Barberà, com Silvio Berlusconi): aquesta suposada virtut va emmascarar el seu pitjor defecte: Pujol mai no ha tingut cap respecte pel país real, i l'energia destinada a doblegar la realitat per fer-la coincidir amb els seus deliris és una energia malvada i destructora. Per fortuna, jo diria que aquest estil de lideratge polític s'ha acabat (i ell mateix haurà estat un dels factors de l'acabament). I per desgràcia, aquests lideratges visionaris han tingut massa èxit durant massa anys.

No cal recórrer a Hitler com fan alguns (això seria demagògic i grotesc però tenen punts de contacte) per parlar de les perversions de la democràcia o de com les majories absolutes contenen riscos enormes per a la salut democràtica: la democràcia no es mesura quantitativament quan es recompten els vots. Es mesura qualitativament quan els valors de la igualtat, la justícia, el diàleg i la negociació entre iguals són respectats. Quan es tenen en compte les minories i les discrepàncies, quan la democràcia és una forma d'entendre el món i de ser-hi, quan s'aplica dins de casa.

Jordi Pujol va saber acumular vots a les eleccions, però Convergència és una organització vergonyosament vertical, autoritària i personalista. Tothom recorda quin destí van tenir aquells que li podien fer ombra, aquells que el contradeien. Quin esperpèntic camí va seguir per a decidir el successor: mentre esperava la maduració del seu fill Oriol va posar Artur d'interí perquè era el més mediocre dels possibles.

Jordi Pujol va tenir una visió al cim del Puigmal. Allà va sentir la poderosa veu del destí com un Moisès de l'Eixample o com un Sant Pau de rebotiga, i va dedicar la resta de la seva vida a fer país i a construir Catalunya. I jo diria que l'anècdota no és gens trivial: en aquesta escena hi ha indicis d'un trastorn agut de la personalitat que pot explicar tota la resta. L'ideari polític i social de Pujol és d'una debilitat extrema i per això sempre va témer els intel·lectuals en general, perquè hi ensumava una olor marxista.

En el ram de la intel·lectualitat tan sols va aconseguir subornar dos subjectes egòlatres i prèviament subornables: Baltasar Porcel (submís, literàriament obsolet i obedient fins al darrer alè) a canvi de posar-li el xiringuito perpetu de l'Institut d'Estudis de la Mediterrània -que va heretar la seva muller, i Josep Maria Flotats. El qual li va durar ben poc perquè demanava massa i no és fàcil imaginar Pujol cedint davant la faràndula i el gay power, conceptes que deuen repugnar-lo. [Deixarem per a un altre dia el cas rocambolesc del traficant Vicenç Altaió, el lacai més baratet del règim].

Va preferir imaginar tot solet una Catalunya que es defineix per una mescla inconnexa d'elements extrets de la burgesia noucentista, la democràcia cristiana, el conservadurisme i els valors eterns del patriarcat. Els països no els fan els il·luminats, perquè els països estan constituïts per persones reals: són els ciutadans els qui construeixen, i no necessitem cap messies que ho faci per nosaltres. Això és la democràcia.

Allò que ara decep o esgarrifa els qui el van seguir (i votar) no els hauria de sorprendre gens: el descobriment del trastorn esquizoide que acaba de confessar sempre ha estat manifest. Però com sol passar, els liders trastornats i perillosos saben construir una barrera hipnòtica que pot sostenir-se durant anys. Perquè finalment, allò que expressa la confessió és que sempre hi ha hagut una profunda escisió esquizoide entre realitat i fantasia. (De fet, la mateixa confessió de Pujol té molts indicis de ser completament falsa, perquè els diners evadits sembla que no provenen només de l'herència).

Pujol ha viscut escindit entre la Catalunya del seu deliri i la Catalunya real, entre el discurs de la dignitat i l'evasió de capitals, entre la democràcia que reclama i el patriarcat que practica, entre les conviccions cristianes i les praxis perverses, entre la pàtria que invoca i el patrimoni que acumula. L'esquizofrènia pot donar personalitats artistes i creadores extraordinàries, pot donar místics i sants. Vincent Van Gogh, Santa Teresa, Saule de Tars, Camille Claudel, Philip K. Dick, Ezra Pound o Miquel Àngel. Però en la seva expressió malvada pot donar casos com Jordi Pujol (no hi afegeixo altres exemples per no ferir més).

Pujol i la seva confessió també acusen una malsana pulsió de protagonisme (l'ombra egòlatra de la pulsió de poder), i una complicada intervenció en el present que ja no li toca. Publica l'escrit el mateix dia en què el partit fa veure que es vol renovar i pocs dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas, i aconsegueix titulars on es discuteix quina afectació tindrà en la consulta del 9 de novembre. Expressa l'impuls autodestructiu (una atracció delirant pel propi abisme) i alhora l'impuls de destrucció de l'obra feta: és probable que la consciència de la mort propera -també en parla Francesc-Marc Àlvaro- generin un deliri sol·lipsista: no hi havia res abans de mi, no hi haurà res després de mi. És probable que el sol·lipsisme sigui compatible amb el trastorn esquizoide. No fa ben fet en Boi Ruiz quan retalla en sanitat pública, perquè es juga la presó i perquè gestiona un país profundament malalt.


El debat entre maldat i trastorn és antic i molt complex, la bibliografia és molt extensa i els exemples infinits. La conclusió moral més encertada seria dir que els ciutadans ens hem de vacunar contra un determinat estil de lideratge polític, i que mai més un individu tan perillós com Pujol no podrà guanyar unes eleccions. Això afavoriria la nostra salut mental col·lectiva.

Epíleg

Aquesta nit he somiat que la confessió de Pujol és una estrategema diabòlica dels serveis secrets pujolians per aixecar la llebre i descobrir els adeptes i els desafectes. Als darrers els espera l'exili si van llestos i l'escamot d'execució si baden gaire i escriuen als blocs. M'he despertat pres per una suor freda quan he sentit trucar a la porta. Però tot ha quedat en un malson i un petit ensurt: era el carter que em duia la factura de Gas Natural.