Hermenèutica Pujoliana

Dedicat a en Siscu Baiges

Fotografia amb copyright de Eugenio Forcano, 1966

A Catalunya, l'única cosa que no falla mai és el paisatge.

Josep Pla, El carrer estret

Recapitulo, a veure si m'hi entenc: en Jordi Pujol confessa un delicte i a continuació contracta advocats per posar recursos que li evitin pagar per allò que ha confessat. Ho he entès bé?

Posats a confessar, confesso que em resulta molt complicat penetrar la ment retorçuda d'un home catòlic i patriòtic. Recordo vagament que, per als catòlics, la confessió espontània implica el perdó automàtic (tres avemaries, dos parenostres i en paus). Podria suposar que, si allò que volia salvar amb la confessió era l'ànima turmentada, pensés que la confessió bastava. Si fos així podria comprendre que les conseqüències desfermades en l'àmbit de la justícia humana li són una molèstia i per això les vol evitar.

Però en aquest cas, com és que en Pujol no va confessar-se al seu amic mossèn Ballarín? Com és que va publicar la confessió a través d'un media (subvencionat) com El Periódico?

L'historiador Andreu Mayayo ha recordat uns mots que en Jordi va dir fa uns anys i que -segons la llegenda- va mecanografiar una mecanògrafa anomenada Marta Ferrusola. Som al 1960, i en Jordi és tan sols el fill d'un banquer català, un jove que busca fer-se un lloc a la política.

“El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Sap que un país podrit es fàcil de dominar, que un home compromès pels fets de corrupció econòmica o administrativa és un home servil. Per aquesta raó el Règim ha fomentat la immoralitat a la vida pública i econòmica. Com passa a certes professions indignes, el Règim procura que tothom s'embruti les mans i estigui compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més a més d'un opressor, és un corruptor”

Jordi Pujol, 1960

[El text, llegit avui, es revela com un material d'anàlisi psicològica que agradaria molt a Jacques Lacan. Jo, molt inferior a Lacan, tan sols li preguntaria a Pujol sènior quines són les professions indignes].

Quan relaciono les dues informacions (la confessió actual i les velles reflexions sobre la corrupció degudes a la ment pujoliana), i hi afegeixo el discurs insistent sobre ètica i política del delinqüent mentre fou president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, penso que hi ha alguna cosa que defuig la raó.

Per força aquí s'hi ha escolat un element esotèric i obscur, o tal vegada el signe d'un trastorn. O tal vegada és el vell hàbit de certs estrats socials. Una mena de perfil o de patró que combina l'evasió fiscal amb el pensament liberal, la fe catòlica, el patriotisme d'arrel romàntica, la multidescendència i aquella doble moral grotesca però clàssica que ja feia partir de riure en Santiago Rusiñol.

I malgrat tots els esforços que faig sempre hi ha noves preguntes, enigmes que no troben respostes. Hem arribat a l'indesxifrable factor humà. A la premsa oficial hi trobo expressions complexes com ara comprensió, fortalesa psicològica per resistir la vergonya, expiació, esperit auster, home íntegre amb fills díscols... I referint-se als qui l'assenyalen: els traïdors ho pagaran, la vilesa dels qui s'abraonen sobre el lider caigut, etc.

Em sorprèn i m'intriga el gir argumental de l'independentisme de dretes quan diu: el cas Pujol no afecta el procés independentista. (Com era allò de excusatio non petita acusatio manifesta?). Tal com jo ho veig, el cas Pujol afecta tots els processos de les intitucions catalanes (i espanyoles, perquè la Generalitat emana de la Constitució i és un deure de l'estat vigilar-la) dels darrers trenta anys. Seria ben cec i ben suïcida passar per alt l'abast i les conseqüències del cas perquè l'impacte de Pujol sobre l'imaginari col·lectiu és enorme i no cal argumenta-lo. Perquè qüestiona, com a mínim, el mite que Catalunya és un espai polític millor i que el mal ve d'Almansa. L'estratègia de l'estruç no és mai una bona estratègia. 

M'entristeix el silenci còmplice de la institució anomenada Generalitat de Catalunya i em fascina el paper de l'Oficina Antifrau de catalana quan es querella contra Manos Limpias perquè se sent ofesa en el seu susceptibilíssim pudor (Però carai... a què es dedicava aquesta Oficina que sabia perfectament les aventures del Clan Pujol? A veure si també es querellaran contra mi!).

Em meravella Tv3 quan no s'oblida mai d'afegir davant del sintagma Manos Limpias l'epítet el sindicat d'ultradreta, un epítet adient però que és impropi en un informatiu d'un canal públic. Em demano perquè la Tv3 no afegeix mai ultradretà quan parla de Xavier Sala i Martin, de Boi Ruiz, de Jordi Galí, de mossèn Ballarín, dels directius del Barça, de Núria de Gispert, de tants altres ultradretans.

Em deprimeix viure en un país que no és petit per les mides del territori que si no per la misèria de les institucions, per la miopia dels periodistes subvencionats, de totes aquelles persones que van celebrar la Catalunya en miniatura que som i no ho volíem dir. Em deprimeix acceptar que la Generalitat sembla més aviat un epígon franquista construït per un arquitecte delinqüent.

M'apena no poder comprendre els complicats viaranys de la ment de Jordi Pujol perquè al capdavall només és un home que no ha estat mai brillant en res i que no passa d'hàbil, (hàbil també per evadir capitals). Bon estratega per bloquejar les esquerres catalanes. Poc més.

M'apena haver de dir que els quaranta anys de feixisme se sumen als trenta anys de pujol-catalanisme en l'haver del desastre i la infàmia que ens fan petits i invisibles: si algú es demana per què l'independentisme català no ha recollit cap suport enllà dels Pirineus ja té la resposta. La història de Catalunya cau una vegda i una altra a les mans dels mesquins: tot indica que Catalunya és tan corrupta com Espanya, i que res no ens diferencia. Les solucions -com els mals- només podran ser compartides.

Tan sols hi ha un indici de progrés: ara els mesquins es confessen a El Periódico.