La mar dels llimbs

Quan arriba la sequera parlem de l'aigua, i quan arriba la pobresa parlem de la riquesa. Quan veiem les injustícies imaginem la justícia bondadosa i gegant que ens arribarà. El fred ens fa imaginar la caloreta de l'estiu que se'n va però que tornarà, ja ho veuràs.

Quan ens trobem amb la mort... de què parlem? Suposo que rere els condols amanits i el refranyer adequat estem parlant de la vida. Imaginem la vida i n'intuïm les claus per una estona. Però avui, quan he sabut que el teu pare s'ha mort, he pensat en els morts.

Després de llegir molt sobre la qüestió i d'entrevistar espiritistes d'escoles diverses, mai no vaig trobar un indici prou sòlid per creure en el més enllà. Un cop descartades les promeses cristianes i sense acabar d'empassar-me les teories quàntiques dels móns paral·lels on els morts podrien ser vius, només em va quedar la imatge borrosa d'uns llimbs imprecisos, mig somniats i mig entrevistos en la pintura medieval. Em va quedar la literatura de l'estrany i dues visions fantasmals.

A la primera, que em va arribar als onze anys, vaig veure un esser espectral que em somreia des de la finestra d'una casa buida. Jo anava dins del cotxe de mon pare, al seient del darrera. Tornàvem a casa de nit de vés a saber on, i jo m'endormiscava amb el front arrepenjat al vidre de la finestreta. Hi ha elements molt obvis en aquest record que fan témer una explicació racional.

El segon fantasma és de fa ben poc. Era a mig matí d'un dia esplèndid i lluminós, mentre caminava pel Camí dels Monjos. En girar un revolt de noranta graus dins un bosquet d'alzines joves el vaig veure. Era una figura alta i esvelta, vestida de negre, que avançava cap a mi. Uns cinquanta metres de distància. Quan va alçar el cap i em va descobrir, es va fondre en l'aire. Quan vaig arribar en aquell punt vaig trobar una llauna d'Estrella Damm rovellada i una pila de burilles de cigarreta que es fossilitzaven entre els residus d'un xassís de motocicleta de Cross. Com que a partir d'una edat tendim a interpretar-ho tot com un senyal funest, vaig estar uns dies intranquil. Però com que no es va repetir i finalment em vaig adonar que fou el fantasma qui es va espantar de mi, no li he donat més voltes.

Per tot això només conservo la imatge d'uns llimbs que en algun moment de la vida vaig començar a intuir. És un lloc on hi ha una gran estació de trens rodejada de jardins i de terrasses que s'aboquen al mar, una mica com el balcó mediterrani que hi ha al final de la rambla vella de Tarragona. Als jardins hi ha pèrgoles de marbre, escultures de nimfes i de faunes, palmeres i cirerers florits. El cel és blau lluent però està esquitxat de núvols tan blancs que fereixen els ulls. La gent passeja desvagada i tranquil·la. Són els qui s'han mort, que hi passen un temps indeterminat abans de fondre's del tot en el tot.

De manera que se m'ha acudit: que potser el teu pare i el meu s'han conegut mentre passegen per allà, i em temo molt que deuen parlar dels anys cinquanta i seixanta, aquella tenebra trista, la vaga de tramvies i les riuades del seixanta-dos, les vagues obreres del Baix Llobregat, els cabrons del Samaranch i del Sentís. Es deuen tronxar amb en Pujol i potser en algun instant es recordaran de nosaltres.

És clar que també podria ser que ton pare es trobés amb ma mare, i en aquest cas no sé dir de què parlaran. No m'imagino la mare capaç de veure el nostre món amb ironia, i de vegades penso que es va morir a temps, perquè es va estalviar les misèries enormes que van venir tot just després.

Quan em començo a fer una llista dels qui han mort en els darrers anys penso que són persones sensibles que no han suportat el darrer assalt de la barbàrie, que no s'han resignat a contemplar la destrucció mentre es renten les dents i fan un cafè. Com qui deixa de mirar les notícies de tevetrès perquè no suporta que, darrere els morts i les guerres i els horrors li expliquin que el Barça ha llogat un ximplet per vuitanta milions d'euros.

Ja veus quines coses se m'acuden després de saber que ton pare és al llimbs. O això imagino.

Ma chère mère, si tu possèdes vraiement le génie maternel
et si tu n'es pas encore lasse, viens me voir, et même me chercher.
Baudelaire, carta a la seva mare