Pujol, sarsuela i putrefacció

El passatemps del dia: busca els nou errors.

Sigmund Freud hauria estat encantat de llegir la confessió de Jordi Pujol, escrita en el tedi d'un vespre xafogós del mes de juliol. No tan sols perquè confirma la tesi freudiana que la família és a l'origen dels mals, sino perquè conté una velada referència al complex d'Èdip: el vell Pujol, a les postrimeries de la seva vida, culpa el seu pare Florenci i el situa a la gènesi del pecat.

Malgrat Freud (o fins i tot Lacan) el vehicle literari més adequat per narrar les desventures de la Famiglia Pujolesca seria el género chico, o un quart lliurament improbable de The Goodfather. Tot i que Serafí Pitarra hauria compost una comèdia fabulosa (En Cigronet se'n va a Zurich) i Santiago Rusiñol hagués afegit un quart acte definitiu a L'auca del senyor Esteve. (Eugeni d'Ors, en canvi, mai no hauria pogut proposar El ben plantat).

Comèdies i conflictes freudians a banda, allò que explica la confessió d'en Pujol lo lladre és el dolorós desvetllar del somni, el drama d'un país que de sobte es veu al mirall i es descobreix enganyat i tan corrupte, mesquí i podrit com aquell del qual pretenia distingir-se. Aquest dolor l'expressa un company blocaire amb paraules dites des de la seva veritat. Cal una reflexió col·lectiva, perquè el defraudador Pujol va guanyar diverses eleccions per majoria absoluta i va ser un apòstol del seny, dels valors civils, de la responsabilitat. Cada cop que va ser qüestionat (Banca Catalana, Casinos, etc) en va sortir reforçat gràcies al recurs de presentar-ho com un atac a Catalunya: no oblidem que aquesta estratègia li va fer guanyar vots, no oblidem que vam ser els ciutadans els qui li vam donar el poder.

I més enllà encara, aquí s'obre un drama de proporcions clàssiques. Perquè no ens queda cap més sortida que asseure'ns a reflexionar, a rebobinar els darrers trenta anys d'història de Catalunya i a repensar-la tota sota el nou paràmetre. L'arquitecte de la Generalitat, el constructor de l'imaginari català contemporani, el Pare, el Xaman... era un delinqüent. L'organització en departaments, direccions generals, subdireccions, negociats... tot és obra d'un vulgar xoriço. Les oposicions, els concursos, els organismes autònoms, TV3, els consorcis, els instituts d'estudis diversos: tot és l'obra d'un estafador.

Tot allò que va signar el vell, directament o per delegació: decrets i nomenaments de funcionaris, organismes, subvencions, clàusules, convenis. Tot du la signatura del xoriço. Quina validesa li hem de donar? Vet aquí la Generalitat de Catalunya. Vet aquí la realitat. On eren els tècnics i quin paper van jugar els funcionaris que (se suposa que) vetllen per l'honradesa del sistema i els seus representants? Haurien de comparèixer també davant del tribunal? A priori, qualsevol observador de fora diria que tot allò que dugui la signatura del delinqüent queda sense validesa. És fenomenal: si Mariano Rajoy volia una excusa per intervenir la Generalitat, el Gran Jordiet li ha regalat l'argument que li faltava (i que ningú no podrà rebatre).

Pensa-ho fredament, si pots: el qui fou president de la generalitat durant vint-i-tres anys era un delinqüent. O del revés: un delinqüent va presidir la generalitat durant vint-i-tres anys. Ara, tot d'una, València ja no és campiona de la corrupció institucionalitzada.

(I la confessió pujolesca es publica l'endemà de saber que el jutge imputa els 44 alcaldes de la Federació Catalana de Municipis -41 menys els tres alcaldes i alhora diputats i per tant aforats que haurà de citar el jutge pertinent: altre cop benvinguts a la Catalunya real).

Pujol és un delinqüent i en conseqüència un mentider, perquè la lectura atenta de la confessió fa pensar que segueix mentint, o que tan sols explica una petita part de la veritat. Sabent com pensa el cervell de Pujol, és fàcil sospitar que es tracta d'una simple jugada, una altra maniobra pujoliana per provar de fer passar bou per bèstia grossa, qui dia passa any empeny, etc. El text pujolià és ple d'imprecisions i de vaguetats, i en tot cas no explica aquelles motxil·les plenes de bitllets que el primogènit duia cap a Andorra, el paradís fiscal més cutre però on, carai! la llengua oficial és el català.

Com que la confessió apareix després de la col·lecció de mentides dels darrers mesos, quan el Molt Honorable Delinqüent negava amb arrogància qualsevol dipòsit de diners a l'estranger (qui cony són aquests de la UDEF? va remugar fa ben poc), seria molt complicat creure que el senil Pujol explica la veritat. De la veritat en deus haver dit la punteta un cop t'has vist irremissiblement acorralat, Jordiet, que ja ens coneixem.

Els ciutadans ara ens hem d'asseure a meditar i a repensar(-nos). Hem de pensar bé el significat dels termes patriotisme, compromís, la feina ben feta, fem i farem, il·lusió, i tots aquells eslògans que un moment o altre vam comprar sense comprendre a què es referien: Som 6 milions (degut al publicista-sionista Lluís Bassat) deuria voler dir Són 6 els milions que he evadit, si no fos perquè en aquell temps encara comptàvem per pessetes. I hem de pensar què vol dir, en català, Molt Honorable.

Convergència hauria de meditar encara més profundament, perquè ara no tan sols tenen la seu central embargada per un cas de corrupció, si no que han de veure com el fundador, inspirador i lider apareix a les portades de la premsa europea sota un titular que parla de putrefacció. (Ara sí que en Pujolet ha aconseguit internacionalitzar el conflicte, però és un conflicte diferent). Si hi hagués una mica de dignitat en aquest partit polític es dissoldria tal com es dissol qualsevol empresa quan se l'enxampa evadint diners i fent fraus multimilionaris a la cosa pública... durant més de trenta anys.

De sobte i per obra del vell Pujol la imatge que projecta Catalunya és la d'una regió corrupta i estafadora. Tan corrupta i tan estafadora (o més) que qualsevol altra regió autònoma de l'estat, i que invalida d'un sol cop qualsevol signe d'identitat pròpia: final dels somnis identitaris que volien vendre una Catalunya diferent. Potser, també, això és el final de la Transició (per fi!). Tant de bo sigui Miquel Roca i Junyent l'advocat de Pujol per poder visulaitzar així l'agonia definitiva d'aquest temps tan lamenaeble.

A poc a poc anirem paint el desastre, és clar. Prou feina tenim a sobreviure entre la misèria i la iniquitat, i potser estem vacunats contra tota la merda dels de dalt. I després començarem a pensar perquè ara? Perquè confessa dos dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas? Ara l'Arturet només podrà anar a Madrit per agrair a Rajoy la seva amnistia als evasors de capitals i als defraudadors, una amnistia que podria salvar el cul del Gran Mestre. Quina altra cosa pot dir? Pot dir Espanya ens roba? Si jo fos Rajoy, el dilluns 28 em permetria tota mena de burles a les barbes del Mas. I si jo fos Mas, buscaria qualsevol excusa per no anar a Madrid: com serà la roda de premsa posterior a l'entrevista? Totes les preguntes dels periodistes duran el nom de Jordi. I quina cara assajada tindrà l'Arturet quan respongui?

No descarto pas que algun dia arribem a conèixer quines maniobres s'han produït en la tenebra dels despatxos, però entretant s'obren els fantàstics escenaris de l'especulació, la imaginació desbordada i les paranoies conspiratives. En tot cas, si en Jordiet volia rebentar definitivament el procés independentista, cal reconèixer que ho ha fet molt bé. Els indecisos que no sabien què votar el 9 de novembre ja han pres la decisió. Però potser no va per aquí, potser hi ha més putrefacció encara sota la que ens mostren.

Mentre espero assegut al balcó, imagino el vell Jordi quan li dóna la motxil·la plena de bitllets al primogènit Jordi.
-Mira, aquí tens l'herència del teu avi Florenci... un gran home i un gran patriota... que al cel sigui...
-Collons, quina emoció, pare...!
-De camí cap a Andorra passa pel Puigmal, fill meu, i recorda el discurs que vaig fer al cim... no te l'he explicat mai?
-Me l'has explicat mil vegades, cony!
(De fons, la Marteta protesta per les paraulotes del noi).
-Doncs llavors passa pel Santuari de Núria, ja saps que el trenet el vaig inaugurar jo, oi?
-Cagun Déu, pare, mira que ets pesat, hòstia! (més laments de la Marta des de la cuina on prepara una truita de carbassó).
-I li poses una espelmeta a la Mare de Déu de Núria. Una espelmeta d'aquelles de cinquanta centimets, que ja fan prou patxoca... Marta! Marta! Dóna-li una peça de cinquanta cèntims al nen!
-Buenu, vale... (diu ella mentre remena pel bolso) Però et volia dir que no m'agrada que vagis amb aquesta amigueta... No és una nena decent, carai, trobo que no fa per un Pujol... I a més a més parla en castellà.

_________________

Annexos:
1. El drama està servit, i fins i tot un independentista subvencionat com Vicent Partal dibuixa un escenari negre a l'ultrasobiranista Vilaweb. És el primer cop que li observo un indici de dignitat. De tota manera, Partal no es qüestiona el quid de la qüestió: perquè Pujol es confessa dos dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas? Hi ha alguna cosa freudiana en l'obsessió del vell Pujol per destruir els seus successors. Vol dir després de mi no hi ha res, jo sóc el principi i la fi, l'alfa i l'omega. Possiblement aquest impuls saturnal li va fer escollir un home mediocre com Mas, al qual pretenia substituir més endavant pel seu fill Oriol, també molt gris. Això és matèria de psiquiatres o dels grans analistes del poder com Shakespeare.

2. La llista dels evasors de capitals i defraudadors a Hisenda no es limita a la família Pujol, òbviament. Tal com denuncia la CUP hi ha molts altres noms populars: el pare d'Artur Mas, el futbolista Luis Enrique, la nissaga dels Carulla i una llista on hi ha tants catalans com espanyols (units en el frau). Trobo divertida la presència del músic Alejandro Sanz, tan combatiu contra la pirateria.

3. Un document per a la reflexió: allò que en Jordiet qualifica de jugada indigna és senzillament la veritat. I la veritat és que en Jordi és un delinqüent que hauria de ser a la presó al costat de Bárcenas.