Retorn a Ngú (5/6)

Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.

Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.

Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.