No es permeten comentaris

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.

Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?

Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.

No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.

De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

L'impuls d'escriure per a explicar una història necessita més llibertat que elogis, més espai que claca. Com que qui publica (ni que sigui a la xarxa) publica per als altres, és lògic que rebi comentaris, bronques o el que calgui.

Però si aquests també es publiquen faig una cosa estranya, i en el pitjor dels casos, tramposa: simulo que hi ha debat, enganyo. En un exercici de narcissisme egòlatra, procuro extendre una llista de comentaris al meu text. I de passada, caic en la lletja mania de col·leccionar comentaris com qui col·lecciona amics al facebook. Qui té diàlegs públics amb els seus coneguts?

Aprofito l'ocasió per a fer alguna reforma minúscula al blog. Com que cal escoltar els savis i els artistes, em fixo en el Foravial, i com ell prescindeixo de la llista de seguidors. En Girbén és un home que sap distingir el superflu del necessari, el bell del vulgar, l'emoció de l'excitació.
_____________________

I ara per fi tornem a aquell poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església. El fet és insòlit i xocant, però només per al visitant que hi arriba per primer cop. Per als veïns, és invisible. I finalment, descobreixes que en una altra façana, hi ha una segona porta, oberta i franca. Ja sabia jo...!