La comuna llibertària de Ngú (4 o 5, depèn de com es compti)

Em diuen que al poble veí de Querforadat, si pregunto pel vell Màrius Bor, m'explicaran coses molt interessants de Ngú. Són vora les cinc de la tarda quan hi arribo. El sol es vincla pel darrere la massisa muralla del Cadí, i pretén incendiar la Canal del Cristall. Bado una mica amb els focs d'artifici de la natura i després truco una porta.

El vell Màrius voreja la norantena, i ha guanyat tantes clivelles al rostre com dents ha perdut. La llengua giravolta com enfollida dins la cavitat ara pulida i rosada, tota de carn toveta com quan fou infant nadó, el mil-nou-cents vint. Li explico el motiu de la meva entrevista, i li resumeixo les diverses versions que hom m'ha donat sobre el despoblament absolut de Ngú. M'escolta amb uns ullets menuts, de carbonet encès però que es vol apagar.

5. La versió del milicià Màrius Bor

-Quines bestieses que dius, jove! Pedres que volen, dones que fugen, quins collons...! Fou la guerra, noi, la punyetera guerra. Perquè el trenta-vuit, Ngú es va constituir com a municipi lliure, i vam muntar la comuna llibertària més collonuda que mai s'hagi vist a la trista Catalunya! Un dia van arribar quatre xicots de Berga, de la FAI, i van fotre l'alcalde i el capellà daltabaix del barranc. La llibertat ens va arribar com un cometa, noi, amb dos minuts de feina en van tenir prou perquè Ngú fos una festa...! Fantàstic, quina meravella...! Va durar poc, ja t'ho dic, però mentre va durar vam ser homes i dones de veritat, collons, que això és fàcil de dir però ningú no sap què diu si no ho ha viscut...

Vam desmuntar l'església, la rectoria i l'ajuntament, i amb les seves pedres vam muntar un ateneu obrer i agrari i una escola pels xiquets, vam col·lectivitzar la terra, vam col·lectivitzar els calerons i vam cremar la figurota del Cristo i de Santa Cecília, i sobretot vam col·lectivitzar l'amor... Només et diré que jo vaig tastar la carn i el peix, no sé si m'explico... Un dia vaig jaure amb dues pubilles de La Seu i un altre dia amb dos mancebus de Puigcerdà... De sobte érem persones, noi, persones lliures i felices. Érem els responsables dels nostres cossos, del nostre temps i de la nosta vida.

Però com te deia al principi, no va durar massa la bona vida: pel gener del trenta-nou van arribar una columna de falangistes i una de la Guàrdia civil, i van fer net en qüestió de dues hores. Pim, pam, pum, i tots cap a la fossa, aquí a Querforadat. Durant tota la nit van anar duent els morts als camions, i abocant-los a l'avenc. Dins del forat pregon... però aquesta terra, jove, aquesta terra que ara els amaga no oblidarà mai que fou una terra de valents...

Sí, ja sé què vol dir aquesta mirada que fas, no creguis que els meus ulls no la veuen, per més gastats i petits que siguin avui... Sé què penses. Penses: i de què va servir tot plegat, si van acabar morts i llençats en una fossa? Jo t'ho diré, jove: va servir. Perquè durant aquells temps vam ser homes i dones de veritat. Vam assaltar el paradís, jove. I el vam ocupar.

Maure Bor, milicià de la FAI i germà de Màrius, poc després de ser afusellat per la Guàrdia Civil a Ngú (gener de 1939).

Faig una passa enrere. Aquestes històries em trasbalsen. I m'avergonyeix que el vell Màrius hagi copsat la meva mirada. És cert que hauria formulat aquesta pregunta envilida que ell m'ha endevinat. M'adono que dintre meu duc els vells temors de la mare i de la iaia. El verí: segles d'una Catalunya catòlica i avorrida, bempensant, mesquina, resclosida. Botiga, ull de poll i minyó escolta, cap de colla, Torras i Bages, Joan Amades i petricó, peix al cove.

Volto desvagat i estrany de mi mateix pels carrers, tot sol, desolat. Horroritzat, malpenso que mai no seré capaç de comprendre perquè no hi viu ningú a Ngú.

____________
Nota:
L'autor del dibuix (abans de morir) va donar permís per a reproduir l'estampeta per mitjans mecànics, químics o digitals a tot aquell que el vulgui. Per motius de distància i de mort no el podrà signar, però li hauria agradat fer-ho, i quedar-se a casa dels reproductors una estoneta, a fer una copeta de vi (sempre negre).