Als escriptors en llengua catalana, entre d'altres

En algun instant difícil de precisar, i deu fer quatre o cinc anys, el sector de la política catalana que fins llavors s'autoanomenava pujolista, nacionalista o autonomista va iniciar un viratge (un lleugeríssim gir de timó, si volem perseverar en la metàfora pescadora del señorito Mas) vers un objectiu borrós que l'oligarquia va anomenar el "sobiranisme". Del sobiranisme borrós vam passar a la defensa d'un dret vague i llefiscós: el "dret a decidir" (que pretenia incorporar al sobiranisme burgès un to menys classista, un perfum de la revolta radical del 15-M en versió montserratina que va actuar com una contrarrevolució burgesa clàssica -que li ho demanin a Robespierre).

Del dret a decidir vam anar a l'independentisme, que es presentava amb intenció de transversalitat social. El moviment tàctic va seduir part d'una esquerra socialdemòcrata o "progressista", la mateixa que negava o discutia la validesa de l'anàlisi sociològica marxista i l'existència de la lluita de classes. Els progressistes amb xalet a la Cerdanya i/o a l'Empordà hi van caure de quatre grapes. Valgui com a exempe Ernest Maragall.

[L'independentisme havia estat, tradicionalment, una opció minoritària. Destruir una tradició és un acte tant o més bell que dinamitar el temple de la Sagrada Família d'en Gaudí. Allò que sorprèn (i que crea suspicàcia) és que sigui la burgesia catalana la classe que vol dinamitar una tradició, o que pretén liderar -per redirigir- una revolta. Cambó mai no va incorporar l'ideari de Durruti.]

En aquest camí (que també es pot anomenar "procés", com la novel·la de Kafka o com el transcurs dels esdeveniments en una malaltia), moltes de les persones empadronades a Catalunya hem sentit la necessitat de prendre partit. De dir en quina posició ens situem. Jo diria que ho hem fet uns quants però no tots. Alguns de forma pública, sense acomplexaments i sense temor. D'altres (molts) tan sols en privat. A casa, amb els amics, amb els companys de feina que intuïm propers. I també hi ha moltes persones que senzillament no han pres partit, perquè tenen preocupacions o prioritats urgents i reals: arribar a final de mes, evitar el desnonament, menjar cada dia, mantenir la dignitat. O tal vegada per aquella por atàvica que els pares i els avis ens van voler heretar: si has nascut a Espanya més et val ser discret i passar-hi de puntetes.

Aviat farà dos anys, un bon amic relacionat amb el món editorial em va amonestar afectuosament:
-Saps què passa? Que a Catalunya el poder és cada cop més independentista.

Suposo que ho he de comprendre, perquè tots som inevitablement humans, dolorosament humans. Ningú (gairebé ningú) no té ganes de situar-se lluny del poder i la seva influència. Gairebé ningú assenyat no se sent impulsat a situar-se al territori d'una probable exclusió que podria ser laboral o de visibilitat. Qui té voluntat de marginal, en un món cruel i obsedit en la visibilitat i l'èxit immediat? Qui vol ser Tarkovsky al món de Messi i Neymar? Qui té ganes d'exprimir-se les neurones si pot assolir la fama quan xuta la pilota que li passa el migcampista?

Els qui encara gosem escriure i publicar ficció en llengua catalana sentim una por comprensible: i si prenc partit pel bàndol equivocat? I si això em fa perdre lectors i/o compradors dels meus llibres? I si algú engega una campanya de desprestigi...? M'entrevistaran a la TV3 si em pronuncio en contra de la independència? Per més que escrigui en català... em faran una ressenya a l'Ara o a El Punt/Avui si em declaro contrari al "procés" malgrat que sigui premsa sostinguda amb els impostos de tots?

No és gens fàcil ser català, escriure en català. En aquests moments, tampoc no és fàcil ser català, escriure en català i alhora no ser partidari de la independència. Però en fi, tal vegada és ridícul i penosament burgès dramatitzar sobre aquestes qüestions, perquè molt més difícil que ser català ho és ser del Kurdistan, del Butan, del Senegal, de Sierra Leone, del Txad, de Tuníssia, de Bangla Desh, d'Andorra, de Síria, de l'Iraq, de Palestina, de Somàlia, de Kosovo, de Macedònia, etc. És difícil ser de qualsevol d'aquests llocs del món. És difícil ser de qualsevol banda quan hom ha nascut a la classe pobre, obrera o treballadora de qualsevol banda del món.

Tal vegada perquè vam creure (ingenus, inflamats d'un patriotisme televisat) que el món es mira Catalunya, vam pensar que vivíem alguna cosa important. A mi em dolen les persones més o menys públiques, entre les qui em sento (més aviat entre les que ho són menys, però sense arribar a la invisibilitat), que no han estat capaces de dir en quina banda se situen. Perquè això és quasi irrellevant i no hauria de ser tan complicat de dir.

Entenc les motivacions emocionals dels independentistes, però no hi crec. No trobo motius racionals per pensar que un estat català em durà la felicitat com els regals dels reis mags als nens bons, ni que el cost del trànsit compensarà les misèries que m'afegirà. Els llençols que es perden en cada mudança són els llençols del pobres. Ho vull dir així, tal com sona. Clar i català.

Vinc de la classe obrera i sé que som els de la meva classe els qui paguem els capricis i els plats trencats de les classes socials que tenim pel damunt. Sóc de la classe treballadora que no arriba a classe mitja i escric per necessitat i em publiquen vés a saber per què. I per això no tinc por de dir-ho. Ni tampoc no entenc els qui no ho diuen, els qui callen. Ni tampoc entenc els qui se situen públicament a la banda independentista tan sols perquè intueixen que és bo estar aprop de la tendència de l'oligarquia. Els tacticismes em resulten ofensius.

Entenc els cretins i els mediocres que s'han venut prestos a la causa que els sembla majoritària, amb l'esperança d'aparèixer a les tertúlies de la Tv3: han de pagar el lloguer i el cistell del Mercadona igual que jo. I cadascú és lliure de decidir si el paga amb dignitat o amb indignitat: la vida només passa una vegada i és responsabilitat de cadascú. Escollir no és gens senzill.

El dret a callar és més clar que el "dret a decidir". Ho entenc. Però no ho comparteixo. De què hem de tenir por? Per fortuna, els independentistes no disposen d'una Gestapo (malgrat que potser els agradaria). Ni tampoc són una sola força, tal com per fortuna ara tots podem comprovar. Hi ha diversos independentismes, i alguns són incompatibles. Perquè som diversos i complexos.

Els debats i els diàlegs han estat substituïts pels discursos homogenis i els monòlegs. La fraseologia simplista i estúpida d'un tipus tan gris com en Francesc Homs no es pot aplaudir. Falten veus que diguin, que discrepin. El món no es mira Catalunya perquè som irrellevants. Som una Albània a l'altra banda de l'Adriàtic. Per què és tan difícil dir?

Quin món volem quan no som capaços de dir quin món volem?

trucs, cínics i bastards,

tots junts t'ennueguen l'esma.

rucs, tísics i covards,

tots junts t'ennueguen l'esma.