El sainete catalán (traducció de l'autor)

[He dubtat entre les dues opcions: publicar l'article en català o bé en castellà. En castellà em permet prendre distància d'allò que dic i tinc comprovat que s'arriba a molts més lectors, puc ser més fred i més irònic. Però és obvi que en català dic molt millor allò que penso.]

Fa un temps, el senyor José María Aznar, sorrut conferenciant i ex-president d'un estat del sud d'Europa, va vaticinar amb veu d'oracle rural que "Antes se romperá Cataluña que España". Pel mateix temps, la senyora Forcadell (mai no sé si es diu Montserrat o Carme) va pronosticar -amb la seguretat que tan sols tenen els ingenus o el folls- que la independència de Catalunya era segura, imminent, perquè l'independentisme era irrompible.

Algú recorda encara aquell bonic eslògan: "un poble unit, alegre i combatiu..." manllevat a un poeta valencià que ja era difunt i no podia protestar? La senyora Forcadell (Carme o Montserrat) creia, llavors, que tan sols calia un petit gest: enviar el poble a votar. I llestos. El crit de la senyora encara retrona a la Plaça de Catalunya: "President, posi les urnes!!!".

Però vet aquí que tant el senyor Aznar com la senyora Forcadell es van equivocar. Per més estrany que sembli, la va espifiar el que assegurava el trencament i el qui el negava. Com és possible? El primer es va equivocar perquè va passar per alt que no es pot trencar allò que ja estava trencat. La segona, perquè no va ser capaç de veure matisos, tons, divergències i punts de vista.

Que Convergència i la Cup tinguin punts en comú en els seus programes polítics (un de sol) no hauria d'impedir veure quins punts tenen del tot irreconciliables (tota la resta). Tan sols una ceguesa eufòrica i forassenyada pot impedir veure la realitat. L'objecte que persegueixen és el mateix, la independència catalana. Això és obvi: però això no implica que sigui possible col·laborar. Ni tan sols és recomanable.

En Joan i en Josep volen seduir la Mireia, i cadascú la desitja intensament. La desitja per a sí, és clar. Seria natural que en Joan i en Josep col·laboressin per seduir la Mireia? I què farien, si la seducció donava fruits? Els mesos parells seria parella de l'un i els imparells de l'altre?

He escrit això del sainete perquè fa falta una mica d'humor. Jo no sé si "el món ens mira", tal com afirmen els acòlits del senyoret Artur Mas. A priori diria que, als ulls del món, Catalunya i Albània reben una atenció semblant: són una petita regió del sud, empobrida i castigada per l'atur. I en el cas de Catalunya, la regió d'Europa més corrupta mai vista fins ara. Potser valdria més que no ens miressin gaire.

També fa riure el to amb què els seyorets de Convergència renyen els representants de la Cup: ho fan amb aquell to de l'amo que renya el criat, la cuinera, el cambrer. El to del qui no està habituat a que un plebeu el contradigui.

Ara que la situació ha quedat estancada i que els ulls del món miren cap a París (i de vegades, de reüll, cap a Síria), potser seria un bon moment per reposar del procés i asseure's a pensar. I que algú escrigui el sainet. Jo diria que tindria molt d'èxit a la propera temporada del Nacional.