La merda sobreixirà, com la lava dels volcans

Als països civilitzats, un polític sap quan ha de dimitir.

Als països del sud del Pirineu, els polítics s'estimen més no dimitir

i arriscar-se a què els tallin el coll,

perquè confien que la guillotina no funcionarà.

(Proverbi dels països ineficients del sud del Pirineu) 

Els vells del poble es van tancar a la tenda de les deliberacions. Havia arribat el dia històric d'escollir un nou Visir per a la contrada.

Mentre parlaven amb la veu baixa i assenyada de la gent gran, i entre grans fumeres de xixa, es va obrir la catifa que feia de porta amb una revolada violenta i va entrar, inesperadament i molt airat, el candidat a Visir que havia fet de Visir els darrers anys, i que ara exigia no tan sols repetir el càrrec si no ascendir a Gran Visir.

Els ho va etzibar entre les metàfores voladores d'un discurs llarg i tediós, tot i que certament esquitxat de cites de grans pensadors (la majoria locals i antics, i algun d'estranger) i d'alguns girs populars, destinats a tocar les ànimes humils. Deien que el seu avi havia estat pilot d'avioneta al segle anterior i que per això el nét recorria sovint a les comparacions aeronàutiques. També deien que a casa seva, i damunt del llit, el Visir hi tenia suspesa l'hèlix esqueixada de la darrera avioneta de l'avi, que es va estavellar fatalment mentre sobrevolava el volcà de l'Illa Montserrat.

Quan el pretensiós Visir va haver acabat el discurs, va comminar els vells a què meditessin amb aquestes estranyes paraules:
-Mediteu. Mediteu tant com vulgueu però mediteu bé. I "bé" vol dir que mediteu en la direcció correcta, la que us farà prendre la decisió bona. I la decisió bona és que em nomeneu Gran Visir. I com més aviat millor. La història no té espera.

Els vells van quedar muts i garratibats. Aquell presumit egòlatra els havia deixat glaçats malgrat els prop de cinquanta graus que queien damunt del país. I per resoldre l'astorament, van demanar consell a un savi que, malgrat la joventut, havia estudiat molt les coses humanes.

I aquest savi els digué:

-A priori, hom pensaria que l'amor del Visir pel seient de Gran Visir és un amor d'aquells que maten, dels patològics. Un amor de bolero amb mariners obsessius, ports i prostitutes. Però sense excloure la mirada del psicoanalista, hom intueix que hi ha alguna cosa més. Més secreta i més endins. Més bruta, molt més lletja que un amor tèrbol. Hi ha la por. Sempre hem de trobar les explicacions de les conductes desaforades en les emocions més pregones.

La majoria dels vells van assentir amb un lleu capteniment.

-La por que sent el Visir és que, si abandona el tron, la merda que hi ha comprimida sota el tron esclati com la lava dels volcans. Si no vol ser engolit per la putrefacció que té continguda, no li queda altre remei que romandre assegut al setial. Tenim una situació fotuda: si no li renovem el càrrec, els nostres veïns es riuran de la màfia de Kosovo perquè descobriran que el nostre emirat és molt més mafiós que aquell. Si el renovem, ens anirem ensorrant en la merda que, com la lava, espera el moment de sobreeixir.

Els vells van assentir altre cop. Van pipar una mica més de xixa. Els vapors somnífers i dolços omplien l'aire de la haima fins que era difícil distingir les barbes del veí. Enmig d'aquell núvol flairós resultava certament complicat trobar raons i prendre decisions.

-La veritat és que aquesta sensació és molt agradable -va fer un d'ells, amb un somriure lleugerament babau- Jo m'hi estaria tota la vida.

I sense comprendre les seves paraules van votar, i van decidir mantenir-se en aquell estat. Sense acabar de saber si "mantenir-se en aquell estat" volia dir perpetuar el somni barbitúric, romandre sense ningú al càrrec de Visir o nomenar de nou per al càrrec el nét de l'aviador estavellat a l'Illa Montserrat.