No estic d'acord amb en Marc Moreno

Abans de començar a explicar en què i perquè no estic d'acord amb en Marc Moreno, em cal contextualitzar-ho. En Marc Moreno és una persona que admiro per motius diversos, dels quals només n'explico un: és un editor valent i agosarat que s'ha llençat al món de l'edició (Llibres del delicte) en temps adversos. Hi ha qüestions de caire personal i humà que se'm fan admirables, però que ara no venen al cas.

Allò que li vull discutir és una argumentació de to més aviat lleu i publicitari que va escriure a la web de l'editorial que dirigeix, i a l'entrada titulada "Escriptors i polítics", amb data de 6 de juliol de 2015. En aquest article, en Moreno explica que hi ha dos autors amb obra publicada a la "Llibres del delicte" que han obtingut, recentment, càrrecs polítics. Aquesta darrera circumstància li dóna peu a afirmar que:

A Llibres del Delicte hem estat rumiant què suposa aquesta doble implicació política dels nostres fitxatges més recents i no hem arribat a cap conclusió. Què significa tot plegat? Vol dir que busquem escriptors compromesos amb la societat? Gent que trepitja el dia a dia i que aspiren a canviar una realitat social que no els agrada? Segurament sí, ja que nosaltres també som d’aquest parer.
L’escriptor de novel·la negra és una persona amb els ulls oberts, que vol denunciar les misèries de la societat, reflectir tot allò que succeeix al carrer, al món que ens envolta. Massa sovint aquesta és una activitat solitària que no va més enllà del procés creatiu que es plasma en un llibre, però hi ha casos on aquestes inquietuds superen el paper i els textos, de manera que es passa a l’acció. Com així han fet l’Esperança i en Damià.

Aquestes afirmacions (algunes d'elles formulades en forma de pregunta retòrica) m'han dut a escriure-i una resposta que tal vegada també incorpora una certa retòrica. 

Els dos polítics als quals es refereix l'editor són dues persones d'ideologia i de trajectòria força diferent. Es tracta de l'Esperança Camps (consellera de Cultura de les Illes a proposta de Més Menorca) i Damià del Clot (alcalde de Vilassar de Mar per ERC). D'entrada, Més Menorca i ERC em semblen opcions amb un plantejament social divergent, ja que ERC és el partit que, a Catalunya, sosté i vol continuar sostenint al poder autonòmic el govern neoliberal d'Artur Mas. No seria agosarat afirmar, per tant, que el "compromís social" de les dues formacions no és equiparable. Més aviat és oposat.

Però no és això el que m'agradaria exposar: quan en Moreno diu que "busquem escriptors compromesos amb la societat" per referir-se a càrrecs polítics trobo que cau en un error que provaré d'explicar. 

Els treballadors públics (aquells que perceben un salari procedent dels fons públics) es poden classificar en diversos grups, cadascun dels quals té nivells de compromís i de salari molt diversos: els funcionaris treballadors de la burocràcia estatal, els qui presten serveis públics (sanitaris, educadors, assistents socials i responsables de serveis com els transports o la seguretat viària) i finalment els càrrecs electes, els gestors elegits en sufragis. Deixant de banda els enigmàtics buròcrates, qui pot establir el grau de "compromís" que ens permet situar l'assistent social, la mestra d'educació infantil o l'infermera del CAP del Bon Pastor (per exemple) pel davall de l'alcalde Vilassar de Mar?

Per al qui es vulgui entretenir: que investigui quin salari percep un buròcrata (el qui dorm en un despatx), una mestra interina d'educació infantil del Bon Pastor i un regidor de poble (posem-hi Vilassar de Mar com a exemple), i que ho compari amb l'alcalde o el regidor que compatibiltza la feina de regidor amb la de tertulià i amb unes classes a un màster de gestió municipal. Que procuri inferir el grau d'implicació social de cadascun, etc. Les conclusions no les anticipo, perquè el cas és que un buròcrata que dugui quinze anys a la seva plaça pot percebre més salari que un alcalde, depèn de la població.

Hom sospita que als despatxos del poder se sap ben poca cosa del què passa cada dia (set o vuit hores al dia durant cinc dies a la setmana, que són uns 2.400 minuts al dia o 12.000 setmanals l'un darrera l'altre: si els comptes veuràs que es fa molt llarg), i que el poc que en saben és allò que els explica una petita fracció dels sanitaris, mestres, assistents i responsables: la fracció dels qui els són afins, i que tal vegada no són ni objectius ni representatius. Potser només són aduladors, aspirants a futur càrrec, a tertulià, a columnista: hom es ven primer la dignitat que no pas la moto de Cross que usava de jove. Entre les imperfeccions de la democràcia, aquí n'hi n'hi ha una. Que no és anecdòtica.

He treballat molt de temps de la meva vida en barris marginals de diverses ciutats, barris conflictius i generalment invisibles als mitjans. També escric novel·la negra (i malgrat la coincidència, als meus textos no he parlat mai dels barris on he treballat, perquè sento un pudor i un respecte pels pobres i pels marginals que va per davant de tot: jo sóc un potencial pobre i un potencial marginal, com tots els humans).

En resum: no s'hi val a considerar que els càrrecs polítics són persones més compromeses socialment que d'altres, perquè no és demostrable ni objectiu. I tal vegada és dubtós, i tal vegada és trampós. Considerar que un alcalde o una consellera són exemples de compromís social és una hipòtesi que, a l'any 15 del segle XXI, més aviat resulta risible. O qüestionable, si ens posem benèvols. En tot cas, és quelcom que queda pendent de demostració.

D'altra banda, conec persones que escriuen novel·la (negra, rosa, groga, històrica) i que viuen o malviuen dels seus afers privats no subvencionats, que mantenen una implicació social admirable i que escriuen meravellosament bé: el valor literari té res a veure amb el compromís social? I també conec persones que escriuen horrorosamet però que tenen columna diària o setmanal als mitjans, i també conec (però prefereria no conèixer) persones amb una obra publicada infame i que no tenen cap implicació social coneguda, ni el més petit valor literari.

Que els déus editors ens agafin confessats.