44 no és majoria

L'enquesta pre-electoral va esdevenir una arma propagandística en algun instant del passat, de manera que la publicació de prospeccions electorals s'ha d'interpretar en aquesta clau si es vol mantenir una mica de seny enmig del tsunami permanent. El CIS, Centre d'Investigacions Sociològiques (no confondre el CIS amb la sèrie CSI, perquè el sis depèn del Ministerio de la Presidencia) va publicar-ne una el dia 10 de setembre (vès quina casualitat!), que tracta dels possibles resultats a les eleccions de l'autonomia catalana del proper 27 de setembre.

Efemèride del dia 27 de setembre: el mateix dia però de 1822, Jean François Champolion va anunciar que havia desxifrat la pedra Rosetta, de manera que es van començar a traduir els jeroglífics egipcis.

L'enquesta publicada dibuixa un escenari de molt d'intríngulis, de tensió, d'incertesa i d'allò que Alfred Hitchcock en diria suspense. La suma dels partits independentistes freguen la majoria absoluta al futur parlament autonòmic. I alhora es recull una dada interessant per als qui plantejaven la paradoxa de les "eleccions plebiscitàries": els electors independentistes sumarien un 44% dels vots. Dit d'una altra manera: els independentistes poden assolir la majoria d'escons que permetria mantenir CDC al poder, però no tindrien legitimitat per presumir una majoria independentista capaç de decretar la independència per la via d'una DUI (no confondre la DUI amb el DIU, que és el dispositiu intra unterí destinat a evitar embarassos).

És significatiu que el telenotícies de la propagandística tv3 recollís tan explícitament la dada del 44%, perquè això indica que el ministre de la propaganda senyor Francesc Homs vol explicitar-la per tal de prevenir els independentistes -especialment els de la Cup- davant el futur que els espera i els envia un missatge inequívoc: això de la independència ho tenim fotut. (El senyor Homs no diria mai "fotut" ni "xungo": és previsible que pronunciï alguna expressió més elíptica, eufemística o metafòricament elegant i senyorial, de l'estil de "fomut", "pelut", o que recorri a l'expressió "no podem posar el carro davant dels bous").

L'enquesta planteja l'únic escenari ideal que convé tant al senyor Mas com al senyor Rajoy: la dreta catalana pot continuar al govern català, però desproveïda d'arguments vàlids i validables per plantejar la independència de facto. Dit en paraules senzilles: tot continua tal com estava. Virgencita de Lourdes, que me quede como estoy. Mira tu quina casualitat: l'Arturo i en Mariano se senten satisfets amb l'enquesta que han pagat. El client sempre té la raó.

La publicació de l'enquesta pretén influir sobre els pobres indecisos (entre els quals em compto)?: és obvi que sí. La mobilització de cada sector podria ser decisiva quan se'ns presenta una balança tan equilibrada, tan diabòlicament polaritzada. Em sento tan pressionat que m'esgarrifo, i per això estic mirant si el dia 27 puc fer una escapada al Pirineu, a poder ser en una vall perduda, sense col·legis electorals ni cobertura mòbil ni wifi.

A mi m'hagués agradat més un debat entre opcions socials en què es parlés de models de sanitat i d'educació públiques, de polítiques econòmiques, de polítiques culturals, lingüístiques. És a dir: de política. Més que no pas d'etnicismes, de si lerrouxistes o bons catalans, de falangismes zombis, de 1714, del difunt general Moragues, de bromes militaristes. Un dia el ministre de Defensa espanyol suggereix la intervenció del seu exèrcit i l'endemà el pobre Mas suggereix que la hipotètica Catalunya futura podria tenir un "petit exèrcit" (sic): no és un acudit, és el joc pueril de les simetries que han acordat en Mas i en Rajoy per fer bullir les olles respectives. I per provar a veure si jo me'n vaig de l'olla amb tanta simetria.

Cal prendre calma i recordar això, que les enquestes són una arma de la propaganda, tan mesquina com els cartells i els eslògans amb promeses que ningú no complirà perquè l'incompliment és fàcil i gratuït.

L'enquesta dibuixa l'escenari ideal per al poder compartit i coordinat de Mas i Rajoy i la pitjor opció per als qui encara creiem en la democràcia: allò que ens diu és que el nostre vot és irrellevant i que tan sols valida el què han decidit als palaus de la Moncloa i de Sant Jaume, que és mantenir la situació fins tan enllà com sigui possible. Un full de ruta surrealista i un immobilisme igualment surrealista. I au, anar fent. Anar privatitzant serveis públics, anar alimentant la banca. I mantenir-nos distrets en una discussió estèril de banderetes, que si Lerroux que si els germans Badia, ètnies, soldadets de plom.

Mare de Déu, que sant George Orwell es recordi dels pobres ciutadans. Perquè ja ho veus, George: tan sols ens deixen franca la porta de l'anarquisme. Anarquisme que vol dir no creure's ni participar en la seva democràcia.