Au Pays Cathare si je puisse

Així com els millors esportistes sempre són els del meu país, els perdedors sempre són heretges o estrangers, sempre són els altres. Estrangers, apàtrides, traïdors, botiflers, nouvinguts, crítics, discrepants, etzètera. Aquesta és la nostra història. La història que escriuen els qui no va admetre els altres. La història és el discurs escrit dels vencedors.

I per això dels càtars no en queda gairebé res. Una caricatura, una postal, una broma comercial per a turistes alternatius, ingenus fins a la ximpleria. Als homes i les dones que viuen al Pays Cathare no els agrada gaire que els emprenyin amb preguntes com les que interessaven als càtars de segles enrere: Jesucrist fou un home o una divinitat? Les dones i els homes són iguals davant la vida i  la litúrgia?

Les carreteres càtares són estretes i menudes, els pobles són poblets, els cementiris menuts i al desembre hi fot un fred que et fa prendre els testicles amb la mà esquerra (si dus la càmera amb la dreta). Neva quan no t'ho esperes i s'alça el vent que mou la neu del lloc on s'havia vessat. Busco algun record dels càtars, aquelles idees tan boniques com utòpiques a les quals encara no hem renunciat del tot: un déu humà, la igualtat a ultrança, la pobresa compartida i el coneixement a l'abast de tots, construït per tots a la reunió de tots.

Me n'adono que som molt pocs els càtars d'avui, gairebé imperceptibles i del tot prescindibles. Em sembla bé. Només faltaria que el país dels càtars es posés de moda i que els dolents es posin a especular amb les cases del país càtar. No, no: l'oblit és una benedicció. Ja deia Homer que l'amnèsia és un present dels déus.