El Comte Arnau hi cavalca

El santuari del Montgrony és un bastió de l'humanisme cristià (cristià i mercantilista) situat a primera línia del front, allà on les forces del bé ensopeguen i defalleixen davant l'exèrcit invencible d'una naturalesa que no ha admès la irrupció de l'espècie humana.

El santuari del Montgrony té un aire cobdiciós que li deu haver inspirat la bubota del Comte Arnau, que sempre hi ronda. A l'entrada s'adverteix que està prohibit dur-se el menjar i menjar-se'l a les taules de fusta corrompuda de la terrassa on el mossèn ha instal·lat una mena de pinball lamentable i un cavallet de fibra de vidre malpintada, per a ús i gaudi de la canalla, que emula un trot grotesc si introdueixes 50 cèntims d'euro a l'escletxa que té a a dreta.

Tot i això, l'audàcia pecuniària del Santuari del Montgrony és ridícula i entranyable si la compares amb la de Montserrat (per posar un exemple qualsevol de la cristiandat catalana), perquè al Montgrony encara et permeten deixar el cotxe en una esplanada lliure de pagament. Deu ser que al Montgrony confien en què algú se senti atret per la bondat incondicional del Crist Que No Cobra Per Aparcar.

El Santuari del Montgrony és una construcció escadussera sota unes roques grises i negres que es vinclen endavant, abocades a l'abisme, i que té la gosadia ingènua de citar el Comte Arnau en una placa. Com si en aquesta ingenuïtat vulguessin amagar que el mal potser ja ha posseït el lloc. El Comte Arnau és ben viu: les coses i les persones que habiten el lloc han sucumbit al seu esperit pervers. Quan em trobo el mossèn en unes escales tenebroses penso en Reinfield, aquell personatge de Bram Stoker.

Que els nostres ancestres bastissin ermites i santuaris al lloc del Montgrnoy em desvetlla un somriure compassiu. L'ermita més encimbellada està dedicada a Sant Pere i poc més avall n'hi ha una dedicada a Santa Maria, perquè els rebesavis dels rebesavis sabien que allà dalt calia emprar els noms més eficaços si volien contenir l'energia incontenible de la natura diabòlica. Però tot fou en va.

Aquell territori és la terra del comte Arnau, el nostre referent més nítid per parlar dels orígens de la pàtria catalana: senyors feudals cruels i sanguinaris, individus salvatges i sense compassió, probables autistes i possibles esquizofrènics investits de poder i curulls de visions.