No se muy bien porqué me comprometí a participar en ese homenaje a Montserrat Roig. Supongo que mis dificultades psicológicas para decir no. Que es lo que debería haber dicho en el primer momento. Pero una vez cometido el error, la única salida posible es aceptarlo como me acepto con los demás errores. Si Santo Tomás sólo podía definir a Dios por lo que no era, a mi me defino por las veces que no supe decir no.
También tiene la culpa la señora Júlia Costa, que lleva unos días publicando unos artículos ejemplares (como casi siempre) sobre la Roig. Son esos artículos los que me debieron tocar la fibra inconsciente. De modo que el lector y la lectriz interesados en M.R. deberían salir pitando ahora mismo de este blog para irse al de Júlia.
Después de aceptar los errores hay que actuar: ver qué puedo hacer. Ante todo debo admitir que he leído muy poco a la Roig, y lo que he leído no es que me haya entusiasmado. En mi casa apareció el terrible volumen Els catalans als camps nazis, porqué la periodista nombra el nombre de mi abuelo materno. No es que el abuelo Miquel muriese en un campo de exterminio nazi, pero sí murió en el exilio francés a consecuencia de todo un poco, y sobretodo del fascismo en sus expresiones española y alemana. Y como mi madre tenía seis añitos cuando murió su padre, es normal que una escueta referencia suya en las páginas de un libro le sirviera de motivo para comprarlo, leerlo de cabo a rabo y colgarlo en los estantes más visibles, en un lugar de honor. Cuando decoramos una casa tendemos a construir altares para nuestros dioses lares. Eso pasa poco ahora, pero desde tiempos inmemoriales la humanidad ha tenido muy en cuenta a los lares.
Hablando de la humanidad, como mis hormonas son predominantemente masculinas creo que he dedicado más tiempo a observar las piernas de la Roig que a sus textos. Esas piernas que sedujeron a hombres y mujeres (o a mujeres y hombres) de la intelectualidad más o menos progresista de su tiempo. Y digo más o menos progresista, porqué parece que Salvador Espriu también se interesó por ellas.
Eso lo cuenta (en parábola, como Jesucristo) Terenci Moix en la que me parece su mejor novela: El sexe dels àngels. Un retrato crudo, erotizado, desencantado y estilizado de aquéllos tiempos.
Siempre hay un drama en cada historia humana. Un drama pequeño y a la vez una comedia: sin el humor que nos protege y nos libera estaríamos perdidos. En este caso el drama y la broma es que hoy a Montserrat Roig le van a salir homenajes en los blogs, como fredolics en los bosques del Alt Urgell. Pero hace pocos días en Barcelona se hizo un homenaje a la Roig y a la vez a Maria Aurèlia Capmany (unidas por una coincidencia del calendario). Una de las ponentes se preguntaba quién lee hoy a ambas escritoras, y su respuesta era muy sencilla: nadie. O casi nadie. Sinceramente dudo que la mayoría de quienes han participado hoy en el homenaje haya leído mucho a Montserrat, como su atento servidor. Y aún peor: dudo que cien blogs homenajeadores sirvan para que encuentren un lector o una lectora nuevos.
(Eso no viene a cuento: pero es una pena que Maria Aurèlia Capmany no tenga los lectores que merece).
De fet, si t'ho penses bé, no calia ni dir que no... sense dir res, (no deus capo,explicació a ningú, per si participes o no) era suficient.
ResponEliminaPerò finalment ho has fet i benvinguda una participació més!
Carmes, tens raó. No t'ho prenguis massa literalment, el que escric al blog. Em semblava una forma per arrencar. Aquí hi ha més ficció que res, o en tot cas procura mesclar realitat i ficció. Salut i sort amb l'homenatge!
ResponElimina¿Vols dir que el pitjor és que d'aquests homenatges no en surtin nous lectors? Fa anys que porto "Els catalans als camps nazis" a l'insti i dubto que d'aquesta experiència n'hagi sortit un sol nou lector de la Roig. Però alguns hauran après alguna cosa, igual que nosaltres ho fem dels apunts de la Júlia que comentes.
ResponEliminaPuigmalet: no sé què en surt de les lectures als instituts, cal creure que alguna cosa positiva, és clar. De moment només podem donar respostes personals: ja som dos que hem après coses a través de la Júlia Costa. De fet, la qüestió quantitativa només interessa els venedors de llibres, i a nosaltres la qualitativa. Aprendre, o que els alumnes escoltin i s'enduguin algun coneixement nou.
ResponEliminaJo no em preocuparia si se'n treu res de la nostra aportació. Fa temps que m'he convençut que les dinàmiques educatives se sostenen no per la resposta positiva a un missatge, sinó per la necessitat de generar missatges. Mentre hi hagi algú disposat a explicar una història sempre hi haurà algú disposat a escoltar. O parets on pintar un missatge, que serà ruïna arqueològica algun dia.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaJa som tres els qui em après de la Júlia Costa. Aquests homenatges tenen aquest avantatja, que pots llegir reflexions serioses sobre el tema... com la teva!
a dia d'avui potser no, per en el seu temps, n'èren uns quants entre els que m'hi conto.
ResponEliminaEl llegat és quelcom que s'arrossega, sovint sense ser-ne conscient. Malaguanyats nosaltres, que encara avui hem de reivindicar-lo.
ResponEliminaHome, probablement el llibre dels camps de concentració es un llibre bastant llegit, com l'agulla daurada, ara, comparat amb els bestsellers com el Codi Da Vinci, ja se sap que son comparacions abismals, desenganyat, la cultura es de minories i el futbol de majories
ResponEliminaInteresantes sugerencias, Lluís. Plenti, sí, la verdad es que a mí me gusta mucho.
ResponEliminaDoncs mira, potser cent blocs serviran per atraure a una lectora nova: jo!
ResponEliminaGàcies per l'article!
Inés
www.drreadgood.wordpress.com
Enric: les teves reflexions sempre dignifiquen els meus apunts barroers. És cert que transmetre un missatge (dins de l'aula o a la plaça major) té alguna cosa de narrador d'històries i d'actor de teatre: mentre hi hagi una persona al públic, tot té sentit.
ResponEliminaGalderich: estic segur que la sèrie d'apunts de la Júlia Costa han arribat on han d'arribar. És a dir, a molta gent que haurà après. Jo m'he limitat a fer reflexions improvisades amb l'excusa de Montserrat Roig i dels homenatges.
ResponEliminaPuigcarbó: imagino que la Roig va ser un referent per a la teva generació molt més que per a la meva. Tot i que no ens separen massa anys, jo era petit llavors i mirava aquest món a través dels ulls dels pares, de molt lluny. Un cop crescudet, tinc la impressió que el riu s'havia endut la M.R. molt avall. Per motius que no puc explicar clarament, després he sentit més "simpaties" per la M.A. Capmany.
ResponEliminaJoan: els llegats són llegats perquè sí, i no caldria reivindicar-los. Però aquest país és una mica estrany. Malgrat tot, la transmissió es va donant, ni que sigui a cops i a impulsos desordenats. A mi em sap greu que molta altra gent no rebi mai homenatges ni se'ls recordi gens, i aquesta podria ser una de les funcions dels blogs (si és que tenim cap funció "social").
ResponEliminaAris: és possible que "Els catalans als camps nazis" sigui una obra que encara circula i es llegeix. La dimensió periodística de la Roig és important, i aquest treball deuria ser necessari. No cec que es tracti de comparar les coses quantitativament (és una mania pròpia del nostre temps), ni la Roig ha de ser un best seller.
ResponEliminaInés: el millor de fer una previsió és precisament desmuntar-la, i reconèixer que ens hem equivocat. Sobretot quan la previsió és pessimista. És molt probable que si la llegeixes et pugui servir per a les reflexions sobre literatura, gènere i sexisme. Ja ens ho explicaràs.
ResponEliminaLluís, respecte al que li dius al Joan, jo no sé si tenen funció social o no, però entre els milers d'apunts que circulen en els blocs hi ha coses molt interessants. Molt. Seria una pena que es perdin (o no). Hi haurà mai algú interesat a recollir les perles que s'hi amaguen? Es podrà fer? Hi haurà una aturada digital que esborarà tot aquest material per sempre més?
ResponEliminaM'ha agradat llegir la sinceritat amb la que parles, Lluís. Bé, és una altra manera de fer un homenatge. No? No tots hem de cantar la mateixa cançó. Hi ha gustos per tot. La Roig, el què m'agrada d'ella, és el munt de records que m'ha portat llegir-la. També, crec, que sempre ha estat una bona escriptora.
ResponEliminaVa ser una dona valenta en moments difícils i tenia una manera d'escriure fàcil. Això ho valoro molt. Mai m'ha fet sortir dels seu llibres. M'hi he endinsat sense que res em distregués. També trobo com tu, que la Campmany no té els lectors que es mereix, però com ella, molts altres.
M'he quedat, parlant d'un altre tema, parada de la teva manera d'escriue. TRobo que en saps i a més, ets original en la manera de fer.
Felicitats!
Enric: aquestes preguntes també me les faig jo, i no els trobo resposta convincent. És possible que algú es dediqui a recollir material, amb algun criteri o perspectiva de futur. Guardar i col·leccionar sempre han estat activitats freqüents. Historiadors amateurs (o no), col·leccionistes, fetitxistes... Jo sóc molt descuidat i no m guardo res. Vull dir que el dia que una bona tempesat solar faci saltar la xarxa, dels meus textos no en quedarà res. Però m'agrada sentir-me així, sotmès a l'atzar. No a massa, arrel dels errors de la Blackberry, Google advertia que aquesta mena d'avaries seran cada cop més possibles. No res, si passa ja ens reinventarem.
ResponEliminaMortadel·la: doncs abans de res gràcies per arribar fins aquí i per comentar. He escrit amb una certa voluntat de posar un contrapunt, i explicar que es pot parlar d'una autora des de moltes perspectives. No he tingut més remei que parlar dels records que em desperta el seu nom, el llibre penjat al menjador de casa... Però estic content de veure el resultat global de l'homenatge. Potser ens podríem proposar altres col·laboracions entre blogs, per trencar de tant en tant la cosa egocèntrica que tenim. Seguramnt ara vindrà un temps en què la col·laboració i la cooperació recuperaran valor.
ResponEliminaDoncs així anem perquè no es llegeix allò que deixa petja. I els clàssics? la primera resposta és que són avorrits...
ResponEliminaMalgrat tot penso que d'una manera o altre recordar, homenatjar, repetir frases, llibres i reflexions pot acostar nous lectors. Jo hi confio...dec ser una ingènua...però en to cas a casa , quan jo no hi sigui, si no els cremen trobaran un petit tresor en llibres. Avistas están :)
Felicitats per aquest senzill homentage!
Joana: segurament la Roig no és ben bé un clàssic en sentit estricte, però està a la base de la nostra formació cultural. Serà un clàssic? Això només ho podria dir el Harold Bloom, no? Jo m'he resistit a la literatura clàssica durant els anys "joves", però arriba un dia que hi vas a parar per força. Vull dir que si primer els trobes avorrits és igual, a la llarga te'ls trobes. A mi em fa l'efecte que ara es nota que els clàssics es llegeixen poc, perquè les referències que trobes en literatura són molt contemporànies, i quan veus algú que es refereix a ells et sorprèns. Però en fi, la història és cíclica, no cal patir.
ResponEliminaPer cert: si quan no hi ets volen cremar els teus llibres prova d'avisar-me, que veuré si els puc rescatar.
Lluís, et felicito per l'apunt. M'has fet riure amb els fredolics i has presentat unes quantes reflexions interessants pel meu gust. L'homenatge a la qualitat de molts apunts de la Júlia Costa, per exemple. I la realitat, compartida amb mi, que la Montserrat Roig no m'interessa gens, cosa que d'altra banda no té cap importància i tu li has tret molta gràcia perquè Montserrat Roig pot representar el topic d'autora que molta gent -fa anys- feia veure que havia llegit. Sobre les seves cames et diria que em semblava que l'anècdota era d'en Josep Pla. Aprofitant el to del teu apunt, m'has fet venir ganes de fer-ne un a mi també. Gràcies per moure i remoure neurones.
ResponEliminaMarta: els fredolics venen al cas, perquè el cap de setmana passat, un alumne de la classe (set anys acabats de fer) en va trobar vint-i-dos en un parell d'hores. Com bolets.
ResponEliminaSobre la Júlia Costa: la qualitat dels seus articles no es limita als que li ha dedicat a la M.R.: és el seu nivell alt habitual el que impressiona.
I efectivament, a mi no m'interessa massa la seva prosa. És divertida o enginyosa, però sobretot passa que era al lloc adequat en el moment oportú. Gosaria dir que avui, la M.R. tindria un paper molt menys rellevant, a no ser que adoptés una actitud mediàtica a l'estil de la patètica Rahola.
En fi, allò que més m'agrada és la cooperació dels xarxaires. Esperarem el teu proper apunt.
Volia deixar un comentari a l'apunt de El infierno esta vacio (vivo sin vir en mi) però no em surt...en fi, bon cap de setmana LLuís
ResponEliminaQuanta dolenteria, nen... Perquè es necessita, a priori, certa dosi de dolenteria malèfica per fer un homenatge d'aquesta mena... El que passa és que, en certa mesura, m'identifico amb certes coses teves, i llavors resulta que jo també penso que la Roig, de qui no em considero pas seguidor ni m'agrada gaire el que literàriament feia, sí que mereix un homenatge perquè va ser una tia legal, no com les gilipolles que escriuen ara i van de gracioses. La Roig segurament no va ser una gran escriptora, ni ens va sorprendre mai massa, però va ser una dona compromesa políticament, i també literàriament. No enganyava ningú, ni ho pretenia. Només per això jo ja em trec el barret.
ResponEliminaUna vegada al Terenci, que era mortífer, li va preguntar una periodista per què no anava al psicòleg si tenia tants problemes d'autoestima. I ell va respondre: perquè llavors escriuria com el Porcel o la Roig. No em diguis que no té mala idea la resposta.
De la Roig vaig llegir La veu melodiosa, que no tenia gaire res, i la d'investigació dels camps, que tot i amb errors com dius em sembla una obra important per la seva època. I justament quan estava llegint La veu, un dia, anant amb el meu germà per l'Eixample, vam entrar a fer un cafè en un bar (bé, erem joves, devia ser una Coca-Cola perquè crec que jo estudiava COU). I allà estava la Roig amb el seu grup d'amigues fidels, triomfant entre totes elles. I jo, que no tenia el llibre, vaig apropar-me i li vaig demanr.-..... un autògraf! Recordo que el vaig enganxar després al llibre que llegia. Sí, la Roig mereix homenatges, només faltaria.
La Capmany és tota una altra cosa, però suposo que té punts en comú amb la Roig. A mi, però, la Capmany em sembla més interessant.
Estariver: d'acord amb tu que la Capmany és més interessant que la Roig. Però deuria ser més roja, i ja veus que ara els blgs catalanets no la recorden. No vull saber perquè.
ResponEliminaTambé penso que M.R. es mereix l'homenatge, en tant que persona compromesa i d'una forma que ara ja sembal impossible. Segurament els nacionalistes burgesos han fet impossible que puguem seguir amb gaires homenatges, perquè abans han de passar el filtre nacionalista.
I res, jo no sóc tan tremendo com el Terenci, però el seu comentari em sembla boníssim. Sobretot perl què fa al Porcel, que arrossegava un complex d'inferioritat horrible, mal sublimat per una superioritat patològica.
Amb uns quants dies de retard voldria dir que la Roig que jo rellegeixo és la de "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", la rellegeixo i la segueixo regalant, que s'en van editar molts i la gent se'ls treu de sobre, i la del recull d'articles periodístics "Un pensament de sal, un pessic de pebre". M'agrada llegir el que ella escrivia el mateix dia però forces anys abans. Com per exemple una nit de Sant Joan quan una bibliotecària enfolleix per un xarnego de Cornellà. "...I, mentre ella udolarà de plaer com una bruixa ben antiga, ell li canviarà el clavell blanc de la innocència pel clavell vermell de la passió (22-VI-1991) Potser era una bona periodista i els seus articles, com els del Vazquez Montalban, encara s'aguanten?
ResponElimina