En el país tan estrany on visc, les medalles oficials se les enduen els qui saben donar puntades de peu amb èxit. De manera que trencar-se les banyes escrivint, ja sigui amb una ploma o vint-i-nou tecles (vint-i-sis lletres més dos accents, més un apòstrof), està poc medallat. Però què voleu que us digui, jo no renuncio a les meves medalles futures. Aconseguides amb la ploma, vull dir (o amb les vint-i-nou).
Que estigui escrivint una novel·la no em fa idiota del tot: penso sovint en els premis i els guardons, les recepcions, els còctels i els cops de cap a la Cort. En el futur. Que escrigui no fa que perdi de vista que necessito publicitat, merchandising, minuts a la TV i a la ràdio. No perdo el temps.
Tinc preparat un discurs. Hi he deixat uns espais en blanc que només cal omplir amb el nom del certàmen, i amb el nom del Conseller que el subvenciona. Sembla mentida, però el govern ha suprimit metges i mestres però encara paga algun guardó literari: caram, el nacionalisme bé deu servir d'alguna cosa, no? L'essència és essencial, i tenim un President que recorda les essències pàtries amb uns quants euros. De fet, confesso que amb tres mil euros passaria, i em sentiria capaç d'honrar les autoritats que em premien. Amb tres mil (euros miserables, euros de merda) sufrago les despeses urgents. I sóc un tipus agraït. Ho dic per si això hi ajuda. Sé molt bé com s'acota el cap i com es para l'espatlla per a rebre-hi copets. Amb il·lusió.
He encarregat una americana a Señor, i he contractat una model (cristianodemòcrata) que em faci d'acompanyant a les recepcions i rodes de premsa. L'he buscada rossa però amb un toc de missa, molt compatible amb la Molthonorablessa i ensems amb la vice-presidenta, per si s'haguessin de saludar. He llogat un cotxe elegant per arribar bé als actes formals i a les seus de la premsa. He contactat amb en Custo perquè em dissenyi una camisa (no una samarreta): cal mantenir la línia alternativa i provocadora, però alhora integrada. Els apocalíptics no es porten gens en temps de crisi perquè minven la moral. M'he mirat molt els moviments que fan els premiats pel Goncourt i els gestos d'en Houellebecq. Tot està controlat i estudiat.
Li he demanat a en Monzó un suggeriment per a l'inici del discurs d'agraïment. Afortunadament, en Quim té molt de material adient: els columnistes de La Vanguàrdia són autèntics models de submissió i en saben molt de l'ofici d'intel·lectual adherit al règim.
M'he comprat un perfum caríssim i unes sabates a Sebago. Malgrat que no els mostraré, duré calçotets de Prada (la marca de les sabates d'en Ratzinger). Ho tinc tot a punt. Llest, perfecte.
Ara ja només em cal posar-me a escriure la novel·la.
amb aquest discurs ja ni cal escriure la novel·la, es perfecte. Ah! pots plagiar-ne una altra, si no se n'adonen collonut,i si ho fan encara es vendrà més per l'efecte tafaner
ResponEliminaPuigcarbó: la idea de plagiar una novel·la, presentar-la a un premi i guanyar és tan bona que mereix fer-ne una novel·la. T'imagines que arribés així el primer Nòbel català?
ResponEliminaLluís, tinc la convicció que, amb tots els elements citats, quasi que no et cal ni escriure la novel·la: li poses unes tapes noves a una de gruixuda que tinguis per casa, li trobes un títol ad hoc per la ocasió i ja està.
ResponElimina[però ara, entre nosaltres, et vull confessar que tinc un dubte: també cal cagar amb els calçotets posats?]
Leblansky: no fem conya, que la temptació de col·locar un best-seller plagiat és molt gran. Tinc una novel·la dels anys trenta completament oblidada...
ResponEliminaSobre els calçotets posats hi ha dues opcions:
-es tractava d'un assaig general abans de l'estrena o bé
-l'actor va pensar que el seu blog pot ser llegit en horari infantil, i no va trobar altra solució. Vé a ser com aquelles escenes de llit del cinema en què a l'actriu se li enganxa el llençol just al damunt dels mugrons.
Lluís, no t'ho pensis més i llençat a presentar aquesta novel·la que dius que tens dels anys trenta. Total, tan si la premien com si no, no se la llegiran...
ResponEliminaji, ji, bonissím! ja tardes!
ResponEliminaRokins: Sí, sí, de sguida m'hi poso.
ResponElimina