La cadira està trista

Vaig arribar en aquella ciutat on no coneixia ningú perquè m'hi havia dut la feina, un destí escollit a l'atzar per algú que no conec. En els mals temps no demanes perquè t'envien allà on t'envien: hi vas sense preguntar. La primera acció fou llogar un pis. Als afores, en un edifici dels anys cinquanta vetust però amb una aparença digna. Aquella dignitat dels obrers d'abans.

Al pis hi havia un sol moble: una cadira de fusta i vímet, amb una petita esquerda en una pota. I en un racó fosc i humit de la cuina, una llibreta que explicava la història de la cadira. Algú l'havia escrita en un quadern de comptabilitat. La cal·ligrafia no em desvetllava cap imatge: home o dona, vell o jove. No ho sabria dir. Però amb paciència havia redactat més de trenta pàgines explicant vides de persones que havien posat el cul al vímet, i els fets que s'hi havien esdevingut.

Així vaig saber que, el 1967, un caporal de Guàrdia Civil va lligar i emmordassar la seva dona en aquella cadira, i la va tenir tres dies a pa i aigua. Curiosament, el noranta-nou fou un Mosso d'Esquadra el que va retenir de la mateixa forma una coneguda seva per poder-la violar. El moble havia viscut altres fets lamentables: Benvinguda Farreny s'hi va asseure una tarda a principis de la tardor de 1978 amb una tasseta de brou de pollastre a les mans, confiant que aquell suc l'ajudaria a recuperar les forces. Se sentia abatuda perquè vivia tota sola. El bol li va caure de les mans i dos dies més tard la van trobar ben morta, amb les sabatilles de feltre esquitxades de sopa freda.

Però també és cert que a la primavera del 2001, una jove va decidir explicar l'amor que sentia pel seu amic (un tal Xavier G., dibuixant de cartells publicitaris) tot fent-li una fel·lació aclaridora mentre descansava al vímet. Catorze d'abril, cap a les sis de la tarda amb un ressòl agradable i ataronjat entrant pel balcó. I en Sam (Samuel B, de Mali -que havia vingut a treballar a la recollida de la fruita- va fer el mateix amb el seu company de pis i de feina, vingut des de Burkina Faso). Del relat es desprèn que en cada cas, l'executor de l'acció havia adoptat una posició diferent. L'un assegut, l'altre agenollat davant de la cadira com si es tractés d'un altar. A la llibreta, l'autor anònim hi havia enganxat vells dibuixos per il·lustrar aquests darrers esdeveniments. No sé si manifestava més interès per aquests que pels altres: potser no havia sabut trobar dibuixos dels casos anteriors.

La darrera anotació és del novembre del 2003. No sé com interpretar un silenci de set anys. Em miro la cadira amb respecte però m'hi assec. Com que ja he pujat una caixa amb llibres, descanso una estona mentre fullejo una vella edició de Peter Pan y Wendy. Ja em diràs tu quina lectura per a inaugurar un pis. Em sentia tan atabalat pel seient que la novel·la em va decebre: a les primeres planes de la història del nen que no volia créixer no es meciona cap cadira, ni un sol personatge no apareix assegut. Em semblava un error, una estranya disfunció en el funcionament de l'univers que pot ser -quan vol- tan sincrònic i ben lligat.

A banda dels llibres també tinc una ampolla de vi (un discretament bondadós Somontano). L'obro i la deixo a terra, als peus. De tant en tant en faig un xarrup (fins que no dugui gots, hauré de beure a morro). Justament al tercer glop, la cadira em transmet una tristesa enorme. És com si m'abracés amb una tristesa gegantina. També és cert que per un instant penso que potser és la meva tristesa la qui abraça la cadira, i que potser és així com li faig saber que té un nou amo. Posseïnt-la amb pena i melanconia.

Em demano què li donaré a la història d'aquesta cadira. Si tan sols hi sec a llegir serà ben poca cosa, un fenomen indigne de ser anotat a la llibreta. El meu cul haurà passat per ella sense aportar-li res de nou, ni tan sols interessant.

Potser aniré a comprar un parell de coixins demà abans de migdia, i provaré de fer-hi la migdiada per anotar després què he somniat mentre el sol aixafa la Terra, a més de trenta graus quan ja som a finals de setembre.

Proposta de gimnàstica absurda amb cadira de fusta i vímet
(en anglès Dadaistic Gym on WoodChair (TM) )