En aquest apunt, l'autor copia i enganxa el comiat que ha escrit al seu blog difunt prematurament,
Morir-se amb quaranta-quatre remet sens dubte a morir-se als trenta-tres, com en Jisàs de Netzerit. No és tan sols numerologia de saló: alguna cosa hi ha. Si ens agafem a un relat qualsevol com el Metzengerstein de l'Edgar, resultaria que el qui s'ha mort es pot encarnar de nou en un altre ésser viu. Posa-li un cavall, o una vaca o un porquet, però l'Allan va preferir un cavall.
Però parlem de coses tangibles: s'ha mort un blog als seus quaranta-quatre apunts, i un altre n'ha heretat part de l'ànima. O l'ànima sencera. Perquè: on va a parar l'ànima del posseït un cop ha estat posseït el cos? Hi ha una oficina de l'atur per a les ànimes o la possessió inicia un joc de fitxes de dòmino de possessions consecutives?
El pobre blog La segona versió va sofrir una avaria incomprensible i irresoluble. El vaig dur a urgències, però el Conseller Boi Ruiz (jo sempre havia preferit en Boy George) em va dir que les urgències estaven tancades pel bé de Catalunya. Me'l vaig creure i vaig marxar. I poc després em vaig morir. Em costa acceptar que vaig morir pel bé de Catalunya, però podria ser. A mi, en Rafael de Casanova sempre m'ha semblat l'inspirador d'una escultura fluixeta: qui voldria morir per defensar els drets feudals?
Quan aquest blog va néixer vaig pensar que duraria uns cinquanta apunts. No m'imaginava a mi mateix capaç de gaire més. Fer-ne quaranta-quatre no és gens dolent. Al cap i a la fi, el gran Barça del gran Guardiola també empata amb la Reial Societat de Sant Sebastià, que disposa d'un 5% del pressupost barcelonista.
Si el blog tenia algun rastre d'ànima, alguna traça de res humà i creïble, ha retornat al seu blog matern: aquest, els Mil Dimonis. Si mai se m'acut res al respecte d'una novel·la que es fa però no es fa, seguirà aquí.
No és pas estrany que el blog es mori justament quan algú el proposa a un premi. Està de pega, que diuen els padrins i les padrines. Això li afegeix un martirologi que ja voldrien alguns màrtirs. La vida dels sants és extremadament dura. Però ells van escollir la santedat i el martiri, i ningú no els ho havia demanat.
Amén. I aneu-vos-en en pau. Si podeu. Però sobretot no aneu a urgències, que en Boy les ha tancades. Si teniu quatre xavos, feu-vos d'una mútua.
Ha estat una marrada interessant aquest que ha fet la Segona Versió. Si en Boi se n'assabenta que les morts pels tancaments seran així segur que tanca més hospitals, CAPs, etc.
ResponEliminaDiuen que l’home està ‘programat’ per viure 33 anys, que és l’esperança de vida d’ un primitiu caçador recol•lector. Més enllà: ganga ! - el Crist, segons ens diuen les escriptures, va viure just aquests anys – De blogs, les escriptures no en parlen, però, talment els humans, les seves ànimes deuen ser immortals.
ResponEliminaSalut.
Lluis, tot i les teves mil notícies necrológiques, tu no moriràs mai !!!
ResponEliminaMés aviat et matarà algú. .Ha,ha,ha!!!
Bon cap de setmana.
Galderich: entre marrada i experiment, jo me n'enduc uns quants aprenentatges. A veure si em serveixen de res.
ResponEliminaAlberich: jo també he sentit dir que l'ésser humà està calcul·lat per durar uns 40 anys, de manera que actualment ja estic en temps de propina. Aprofitem-lo.
ResponEliminaCarme: tens raó que sóc un aficionat a la literatura necrològica, i que m'he mort unes quantes vegades. També tens raó en què no em moriré sinó que em mataran. Podia ser un virus, un disgust o mirar massa les fotografies dels polítics a la premsa.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEl meu pare sempre deia que els cinquanta són la joventut de la vellesa. Hi estic d'acord. El teu blog ha mort madur, en el zènit de la seva vida. M'agrada que s'hagi reencarnat si més no en to necrofílic.
Maite: no podrem dir que el blog sigui un cadàver bell, però com a mínim s'ha evitat la decadència.
ResponElimina