El destí es va desplegar davant de María amb una incandescència rabiosa. Nascuda al Yucatán i filla de l'emperador asteca, va morir al minúscul poblet de Toloriu, encimbellat al Pont de Bar, vora Martinet de Cerdanya. Son pare la va cedir a Hernán Cortés en penyora d'un pacte militar i polític, en senyal de bona voluntat. I Cortés la va cedir al seu torn al noble Joan Grau, senyor de Toloriu, qui s'hi va casar i amb qui tingué descendència (els Grau-Moctezuma). El documents parlen de la princesa asteca, tot i que l'imperi havia estat engolit per la furiosa cobdícia dels conqueridors, la goluda història dels forts.
La prosa de Gurri és entusiasta i gràfica: descriu les restes del castell de Toloriu com un munyó. S'extén en citar documents notarials que parlen de la tomba principesca i aconsegueix explicar la història embolcallant-la amb el misteri intrigant de la recerca d'un tresor. Forneix les sis planes escasses amb insinuacions i dades, rodejant-la amb estranys forasters que van rondar la contrada: els indubtables caçadors de l'or asteca.
Al capdavall, potser és el drama humà allò més interessant. La vida secreta de l'expatriada esdevé un estimulant tresor per a desenterrar, tot i saber que jo no ho sabré fer. Joan Grau fou un bon marit per a Maria? Va tenir amants?
Potser aquest relat és una metàfora enorme, no ho sé, no puc definir-la ni comprendre-la. Per això el dimecres dia 20 d'octubre m'arribo al poble. Amb vint minuts escassos des de Bellver em planto a l'ampli balcó que s'obre damunt la vall. Una minúscula capella rep el vent fred que prové de Puigcerdà i em protegeix. El sol s'està ponent per allà a la Seu.
Abans he trescat carrerons com meandres de pedra, buits. Tan sols un gos que em borda darrera d'una tàpia, no percebo cap altre senyal de vida. Toloriu és un laberint reposat que senyoreja el paisatge. Sense saber com, arribo a una placeta on hi ha l'església abans enrunada i ara convertida en un espai blanc, estrany i -diria jo- volgudament contemporani. Hi endevino exposicions de fotografia conceptual, però també deu haver acollit fires de boletaires o de ramaders. A la façana i a l'esquerra de la portalada hi ha la placa que li va dedicar una cofradia tan francesa com intrigant. En una data propera a la data en què Francesc Gurri va publicar el seu article.
Tot indicaria, doncs, que Maria Xipaguazín Moctezuma va viure aquí on sóc. I que potser tinc els peus dreçats sobre un fabulós aixovar d'or i de pedres precioses.
I ara mentre retiro cap al cotxe perquè el vent gira i el termòmetre davalla, penso que hauria de tornar a explicar el relat, des d'una altra mirada.
Els meus veïns de Bellver asseguren que la història de Maria Moctezuma i del tresor és una llegenda ximpleta, forjada no se sap com. Però que va adquirir densitat quan uns masovers de la contrada, a principis de segle XX, van anar duent peces d'or al banquer Calçot de la Seu. A algun d'aquells masovers la llengua se li va esmolar en una taverna de Martinet, i endut per l'eufòria va deixar caure les pistes que duen al relat fabulós de la princesa asteca: explicava que de sota la terra brollava un gavadal de joies.
Si fos així, tota la màgia es fon en una anècdota tavernària i de secrets, cobdícies i envejes d'un poblet menut enfilat a la banda obaga de la Cerdanya, al peu del Querforadat.
Potser em sento decebut quan els dubtes em prenen, tot tornant cap a casa. Fa pocs dies vaig saber que Antonio Martín, el Cojo de Málaga, va trobar la mort al pont sobre el Segre que dóna entrada a Bellver. El líder de la FAI que va conjuminar la Comuna de Puigcerdà. M'ho explica la néta d'un dels homes que li van disparar. Altre cop un home vingut de molt lluny, i empès enllà del mapa enmig d'una guerra terrible va trobar aquí la mort. Tot just on sóc.
Veig que estas en plena terra d'exili. Què devia pensar la princesa asteca entre gent perduda enmig del Pirineu, deixats a la mà de Déu!
ResponEliminaLa placa, no té desperdici. Afegeix més surrealisme al tema!
Entre la llegenda i la veritat hom parla de la princesa asteca que va llanguir entre muntanyes, enyorant els colors brillants i l’escalfor de la seva terra. És tot un exercici d’imaginació veure-la trescar per les muntanyes, lluint la morenor d’una pell colrada, com la de les pageses, al bell mig de la blancor de l’hivern, o com la d’aquestes noies de més enllà l’Atlàntic, que avui dia cuiden avis.
ResponEliminaDe llegendes de tresors, en corren moltes a muntanya. Des de la pell de vedell farcida d’or situada sota la llosa d’una ermita, i que va amagar un noble hereu fugint d’alguna guerra, als que van enterrar els carlins, per no dir les més recents de fugitius de la nostra guerra i de la Mundial, que –vox populi- van deixar a prop de tal roca o de tal pi el fato que ja no podien traginar. Tot plegat, un fascinant món de llegendes i històries, potser alimentades per la imaginació de solitaris pastors i de llargues vetllades a la vora del foc.
Tot plegat, però, força estimulant.
Salut.
Ja em semblava a mi que la història de la Maria tenia un no sé que de peruchiana que t'atrauria. Veig que has corregut a visitar Toloriu amb un gran profit.
ResponEliminaJo, que he collit rovellons a la corona de muntanyes que envolta la ciutat de Mèxic (on no els foten el mínim cas), no puc deixar d'imaginar-me a la Moctezuma collint-ne cistells per la baga del Cadí; sempre pletòrica d'aquest cobejat tresor.
Galderich: les emocions i els pensaments de la princesa asteca perduda per la Cerdanya haurien d'inspirar algun poeta melancònic, diria jo. O potser alguna cançó, o algunacosa, carai!
ResponEliminaTot i que actualment corren una colla de noies asteques per aquestes valls, no sé si han vingut a recuperar l'or que els van els espanyols (i els catalans). Justícia històrica?
Alberich: la llegenda del tresor enterrat es repeteix a tots els pobles. Recordo el mateix a Santa Coloma de Queralt, també tot plegat embolicat en una llarga història de misteris medievals i cavallers sinistres, etc. De fet, els nens petits escarben la terra buscant coses enterrades, i és com si la humanitat sempre somiés en fer unatroballa fabulosa a uns pams sota terra.
ResponEliminaGirbén: la història que em vas facilitar té molts enfocament possibles, i potser ho tornaré a provar més endavant. La visió de Perucho és quasi immediata si ho penses, perquè conté ingredients molt propers al seu imaginari. Aquesta frontera dèbil entre la realitat i els seus germans. També es podria escriure des de a perspectiva d'un buscador de tresors, i vist així potser donaria fins i tot per a una novel·la completa.
ResponEliminaUi! Quan has anomenat blets mexicans de sobte me n'han vingut uns altres a la ment, que no eren rovellons, i relativament comestibles.
Són moltes les llegendes que parlen de tresors enterrats. Jo percebo en elles una vessant esotèrica. La recerca, ens du a noves recerques i amb cada una d'elles, aprenem sobre els altres i sobre nosaltres. el fet d'haver e desenterrar, potser simbolitzi que la sabiduria no ens arriba d'una manera superficial.
ResponEliminaM'agradarà saber de les properes recerques.
Pilar: segurament tens tota la raó en la teva teoria. En això de desenterrar hi ha una metàfora del coneixement i alhora del secret. Com que molt sovint plantejo les coses en la seva lectura esotèrica, aquest cop no ho he fet perquè potser era redundant. Però en tot cas, no ho podré evitar un dia d'aquests.
ResponEliminaLluís: a mi la història que expliques m'ha fet pensar en la pel·lícula d'Iciar Bollin, "Flores de otro mundo", que narra la mena de cerca del Dorado que fan unes noies estrangeres que, per obtenir els papers o un estatus econòmic, accepten casar-se amb un home que els és del tot aliè. En aquest cas, però, sembla que el patrimoni corresponia a la princesa asteca, oi? Però cal imaginar-se que aterrar a Toloriu no devia ser fàcil per una dona acostumada al ritme i a la manera de fer d'un país de les antípodes. Se'm planteja una curiositat: devia aprendre el català? En quina llengua es devia parlar amb el seu marit? Una història molt interessant, d'altra banda. Espero que la puguis reprendre més endavant.
ResponEliminaDesconeixia aquesta història tan interessant. Gràcies, Lluís!
ResponEliminaBon capde!
Maite: en efecte, el patrimoni de la princesa deuria ser més important que el del baró de Toloriu, que no imagino massa important. Però aquest és un altre punt on la llegenda patina: si ella era gairebé un hostatge, com podem imaginar que l'hostatge disposi d'un tresor? Si Maria tenia un tresor, podia haver comprat la llibertat? L'altre aspecte poc clar és que la família enterri la iaia junt amb el tresor: quina finalitat podria tenir una acció com aquesta?
ResponEliminaTot i així, la història podria servir de base a moltes especulacions. Jo no crec que ho sabés desenvolupar gaire, però ja he trobat com encaixo l'anècdota dins d'un altre material -lluny del blog- que estic escrivint, això sí.
Rita: més que agrair-me el relat a mi, ho devem al Foravial Girbén, que me la va passar. Després ja només em va caldre pujar a Toloriu a fer una dotzena de fotos.
ResponElimina