El sastre de Joan Perucho

Fa uns dies tenia sobre la taula un fragment de Joan Perucho extret de Les presències secretes. Em semblava que en aquelles vuit línies hi havia un punt de partida per començar a parlar del meu jutge escriptor. Tot i la bellesa sintètica del text, em volia qüestionar si Perucho havia deixat un programa estètic o una justificació. Alguna cosa em deia precisament això: que Perucho necessitava justificar la seva obra. Però si fos així... per què? Cal que un autor justifiqui perquè escriu allò que escriu?

Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes. 

Justament per aquells dies van passar dues coses simultànies. Una matinada va caure la primera nevada als cims cerdans, i quan em vaig llevar al matí vaig trobar l'horitzó tenyit d'un blanc òptic, net i refulgent. I a migdia, un missatger de Seur va aparèixer a la porta de l'escola amb el llibre de l'Alfonso Sastre que molts dies enrere havia comprat a una botiga virtual. Es tracta de Las noches lúgubres, un conjunt de relats fantàstics que Sastre va escriure a mitjans dels anys seixanta.

Aquella tarda havia d'anar a Puigcerdà, i em vaig endur el llibre. Vaig arribar-hi massa d'hora, i em vaig refugiar en cafè del centre, a esperar. Tot plegat, de sobte, em resultava estrany. Assegut a Puigcerdà amb aquell llibre a les mans, en un d'aquests lapsus de temps tan estranys que són les esperes. A més a més, m'havia ficat -sense saber-ho- en un cafè on van les senyores de classe alta a la tarda, a fer uns cafetons i unes pastes i a parlar d'obligacions i quefers que em resultaven remots, d'un altra vida en un altre planeta.

A la perplexitat se li afegia una dificultat inesperada en la meva lectura. Las noches lúgubres disposa d'un pròleg llarg, sinuós. Sastre insisteix en un argument que mai no acaba de formular, però que finalment vaig poder comprendre. Als anys seixanta i a Espanya, un autor socialment compromès havia publicat uns relats fantàstics, sobre vampirs i fets misteriosos: li calia justificar-se. Sastre gairebé demana disculpes, de tant com vol explicar-se. I fins i tot vol dir que malgrat el gènere fantàstic, encara i també parla de qüestions socials

Llavors em va retornar a la memòria el meu fragment de Perucho.

En els propers apunts provaré de dir alguna cosa d'aquesta qüestió. Perquè és ben obvi: Joan Perucho escriu en un temps i en un país en què allò que els calia fer als escriptors i als intel·lectuals era parlar d'injustícia social, de pàtria malmesa i de llibertats polítiques absents. Però ell es va dedicar a passejar els seus protagonistes pels misteris de Bizanci, o a perseguir un vampir carlí. S'entrelligava així a una literatura pretèrita (o futura), i a uns referents molt allunyats dels canònics.

Mentre pensava en tot això se'm va fer l'hora i gairebé arribo tard a la cita de Puigcerdà, malgrat haver-hi arribat tan aviat. Després, i mentre tornava a casa, de nit, vaig pensar que mai no arribaré enlloc a l'hora indicada, tal com ningú no neix mai exactament al país ni a l'època que li hauria agradat. Però un cop irreversiblement nascuts, cal triar entre el somni i la realitat, i saber quan de temps li dediquem a cada banda.