El rellotge vegetal és efímer com les coses belles i bones.
Me'l vaig trobar a les set del vespre, al camí que du de Bellver a Talló. El sol es llença, fatigat, al jóc que li tenen llest a la Seu, allà al vèrtex de la be baixa, a ponent. Hauria de fer això mateix: escoltar-lo i anar-me'n a dormir com les bestioles, amb la primera tenebra. Em cal recordar que jo també sóc una bestiola, ni que abrigui la meva nuesa amb peces Quechua.
Mira si és efímer el rellotge vegetal que, quan em recollia de Talló a Bellver, ja no funcionava.
Tempus fugit, deien abans els místics i ara els empresaris del negoci de l'oci. Però el temps fuig, i la branqueta verda el compta. Un, dos, tres. Tres segons menys per arribar al final.
M'apunto la frase a la llibreta de sobreviure: "Això" és efímer com les coses belles i bones.
ResponEliminaMarta: me n'alegro que copiïs la frase a la teva llibreta. Aconseguir deixar rastres ja és més del que li podria demanar a la vida, no?
ResponEliminaEFÍMER ÉS UN CONCEPTE RELATIU BASSAT AMB LA NOSTRA MESSURA DEL TEMPS. Per cert Lluís, tu que voltes per la Cerdanya, no t'has trobat mai cap legió de menairons?
ResponEliminaPuigcarbó: tens raó en això del concepte "efímer". La nostra mesura troba aquesta mena de referents, i ens baem en ells per a escriure. Sobre els menairons de moment res, però no ho descarto. Tenint en compte que treballo a primària, però... i si fossin els alumnes de P3?
ResponEliminatan efímer i tan real ... com no podia ser d'altra manera.
ResponEliminaaconseguir deixar rastres ... i aconseguir veure aquestes coses i aconseguir fer-nos-les arribar... això és gran! :-)
M'ha agradat moltíssim aquest apel·latiu de rellotge vegetal! Tot en un fràgil equilibri amb un moviment sincopat.
ResponEliminaM'agrada més aquest rellotge que ens ensenyes que no pas els que la gent porta al canell (jo no en porto).
ResponEliminaPer cert, demà sortirà publicat el meu relat sobre l'ombra atrapada a la tomba, a ladurajungla.blogspot.com
Estic contenta, perque feia molt de temps que no era capaç d'escriure altra cosa que no fos poesia. Gràcies pel repte :-)
Petons felins.
Sovint sembla que les coses tinguin la fragilitat casual d’aquest bonic i poètic efímer rellotge vegetal que has trobat.
ResponEliminaM’ha agradat molt la teva reflexió.
Salut.
Kika: no sabem si arribarem a deixar cap rastre, ni durant quan de temps. Però potser allò important és haver-ho provat.
ResponEliminaGalderich: em vaig quedar extasiat en veure-ho, i vaig haver de tornar a casa a buscar la càmera... amb la por de no trobar-lo.
ResponEliminaPanterablanca: jo sóc dels que tampoc no porto rellotge al braç. Però desgraciadament visc pendent de les hores...
ResponEliminaAlberich: crec que és justament això el que diu el rellotge vegetal: que les coses són molt fràgils.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaTrobar-te amb aquesta clepsidra natural, i adonar-te'n, indica que tens una molt bona mirada d'artista. És, con si diguéssim, l'efemèride del dia que ens marca el pas implacable del temps.
Maite: gràcies per anomenar la clepsidra! És la paraula que faltava aquí dins. No estic massa segur de mirar el món amb mirada d'artista, però hi ha moments especials, en què ens fixem en les coses amb uns altres ulls.
ResponEliminaSe m'havia passat aquest post amb el pont i ara veig que panterablanca ha penjat el seu text, cosa que jo vaig penjar fa alguns dies a Riell. Vaig a llegir-lo. Sembla que de moment en som 3 aquells qui hem parlat d'ombres. A veure si s'anima algú més.
ResponEliminaNo sé què té l'aigua. Últimament m'adono que hi faig molta atenció i referència. I en totes les ocasions té a veure amb el temps. Amb el pas del temps, amb la vida.