Ceretanus ille (2)

L'altra tarda vaig enviar un nen al racó de meditar, deu minuts. Em sap greu, perquè és possible que l'hagués esverat jo mateix amb alguna proposta inesperada, d'aquelles que fas per trencar l'ensopiment d'una classe de llengua a quarts de quatre de la tarda. Quan treballava amb canalla més petita en deia el racó avorrit, i el simple adjectiu causava l'efecte desitjat. Ningú del món no pretén avorrir-se, no ho tolera. L'estratègia és eficaç, però de vegades em divertia pensar que a mi m'hauria agradat passar una estona al racó avorrit.

L'avorriment és un estat que s'ha anat apropant a la mort. L'avorrit és quasi un empestat, un zombi. Milers  de milions d'ofertes neguen l'avorriment, l'aboquen al pou dels tabús. Diverteix-te fins a morir, mor divertit, divertin-te. Fes un cadàver divertit. Tan sols eixir al carrer de bon matí, i sembla que tot es conjuri per a divertir-te. No sé si deu ser amb aquesta finalitat que en una mateixa cantonada del  poble convisquin aquestes dues plaques, tan sols a cinc metres l'una de l'altra.

Dalt del camí que mena a Meranges, i després d'un revolt, em topo un rostre avorrit. Solitari com les pedres. Trist com el llit abandonat al matí. Vell com el cel.  M'assec a la seva ombra i deixo passar els minuts. De primer he sentit el fregadís de les sargantanes que fugien de la silueta humana. Després el silenci quasi absolut. Més tard i a poc a poc sento una remor desconeguda que ascendeix. Desconeguda? És la meva respiració. Feia moltes hores -potser dies- que no la sentia. A la primera escena de l'Obra negra de la Marguerite Yourcenar un home es desvetlla enmig del camp, dormia al ras. Se li apareix un monstre horrible al davant. Tarda una plana en comprendre que té una brossa a l'ull, i que tan sols es tracta dels reflexos que produeix la llàgrima.

Una estona més tard m'enfilo per la panxa del turó que s'alça al davant. En arribar al punt del melic, descobreixo una torre de cables elèctrics. És tota plena d'ocells. No hi ha un pam lliure, la piuladissa omple l'aire de pessics menuts. Quan em veuen s'envolen, se'n venen i se'n van. M'he quedat estàtic i així adquireixo una certa familiaritat amb el paisatge, esdevinc una peça inofensiva, i llavors tornen. Però passa alguna cosa estranya. En aquest anar i venir i en els xiscles diria que juguen, que es burlen de mi. Em diuen: jo puc volar, i tu no.

Es diverteixen amb l'humà solitari que ha aparegut damunt les pedres.

Recordo l'estiu dels meus tretze anys, llarg i xafogós, a Barcelona. M'avorria i m'asseia al sofà de casa a llegir. El recordo bé perquè la mare va prendre un apunt d'aquell instant.