Un final com Déu mana

Aquest apunt està dedicat a una trobada de blogaires i blogaires que s'està celebrant avui,

(diumenge) i a la qual no he pogut assistir.  

L'espècie somia la seva extinció enmig d'una dansa macabra de foc i d'aiguats, tot i que al capdavall ens acabem morint en un llit d'hospital i volant en una fantasia barbitúrica. Si vam entreveure una mort espectacular, amb foc al cel i terratrèmols i senyals a les estrelles, podria ser que ens atropellés el camió de les escombraries, en una d'aquelles nits tontes. Això és el què li passa a en Geoffrey Firmin, el protagonista de Sota el volcà. La fi, per tant, pot ser banal i estúpida -i aquesta possibilitat molesta els nostres egos.

No hi ha cap cultura que no dugui incorporada una visió terrible de la seva desaparició, igual com cadascú de nosaltres sofreix fantasies negres sobre la seva petita mort individual. Les profecies sobre la desaparició són presents arreu del planeta. Hom consulta el Tarot o l'I Ching, Nostradamus, els codis xifrats de la Bíblia o la numerologia. Ens resistim a morir com un ratolí, i no acceptem que el món se'n vagi d'una simple bufada. Volem més música, que l'espectacle no decaigui.

La imminència sembla un requisit de les profecies catastròfiques. L'Apocalipsi de Sant Joan es referia a uns fets que s'esdevindran ipso facto: el llibre més llegit de la Bíblia volia convèncer depressa els descreguts davant la proximitat de la fi. Així de senzill. Com que aquella catàstrofe no va esdevenir-se, hi ha qui resol la pífia argumentant que encara no ha arribat, però falta poc.

És curiós que totes les visions apocalíptiques no parlen d'una extinció absoluta, sinó tan sols parcial. No és una dada banal, i indica novament el nostre enorme egocentrisme. Si sobre la capa de la terra no hi quedés ningú, el relat de la fi seria poc interessant: sense narrador no hi ha narració. Per això es presenta el món posterior com una caricatura grotesca de la humanitat que fou: els supervivents són patètics, ombres famolenques desproveïdes de la cultura i la tecnologia. Els supervivents es passegen per un món que s'assembla molt més a l'infern que no pas al Paradís.

En un llibre fantàstic del qual n'he de parlar més (Wolfgang Kayser, Lo grotesco. Su realización en literatura y pintura) s'afirma que l'Apocalipsi bíblic és un dels llibres que més influència ha tingut en la història de l'art. No pas en l'art com a imitació de la naturalesa, sinó en l'art que especula i busca els mons alternatius de la imaginació i el somni.

Kayser explica com els mons imaginaris van traslladar-se fins al món real: Hyeronimus Bosch pinta el Jardí de les Delícies, un espai fantàstic on es troben el Paradís i l'Infern. Però poc després, Brueghel ja pinta la follia habitant els carrers reals de Bruixes. Els apocalipsis semblen visions ultramundanes que viatgen fins a la realitat, encara que sigui per a abolir-la. Ho poden fer en un assalt definitiu i exterminador, o lentament, en un degoteig diari. Les dues opcions responen a formes molt concretes i reconeixibles del pensament catastrofista.

Els partidaris de la fi del món per causa del canvi climatic somien aquest final lent però segur. Igual com els qui creuen que les onades d'immigrants desnaturalitzen les cultures. A l'altra banda, hi ha els qui veuen un món estable i tranquil, que de sobte rebenta: abans fou la guerra nuclear global, després la caiguda d'un meteorit fulminant.

Els personatges del Jardí de les Delícies són torturats o torturadors. I allò que més fascina del quadre és observar com els torturadors ho fan completament desapassionats, quasi sense interès. I els torturats s'ho deixen fer amb indiferència, amb una indolència incomprensible. És ben bé una festa per a sado-masoquistes que ja estan avorrits, que s'abandonen. Què deuria voler dir en Hyeronimus? Potser sospitava que la bogeria infernal era banal i coneguda.

Si és així, Brueghel li ho va confirmar. Podria ser, per tant, que un pintor barroc ja s'hagués adonat que l'apocalipsi és quotidià, vulgar i proper.

En els relats fantàstics d'ETA Hoffmann, els malvats sorgeixen del somni per venir-te a torturar. Quan et desvetlles, però, descobreixes que ja trepitges un món alterat, contaminat realment pels malsòns que el somni ha creat.

Finalment, la irrupció de la psicoanàlisi i el surrealisme acaben el procés (fins avui): la bogeria i l'extermini són presents dins nostre, i no fa falta ni tan sols anar a dormir per accedir a la dimensió terrible.

El cinema popular explica aquest viatge amb una producció enginyosa: el qui resumeix aquest viatge és un tipus anomenat Freddy Krueger. Malgrat l'aparença de film d'adolescents que xisclen, els Malsòns d'Elm Street són un elaborat pastitx d'iconografia barroca, psicoanàlisi d'estar per casa, surrealisme simplificat i una mica de gore per a consum de masses. El seu creador (Wes Craven) és llicenciat en psicologia i té un màster de filosofia: sap bé amb què juga.

Hi ha un fil visible que uneix la pintura de Hyeronimus amb Brueghel, i des d'allà -passant per Goya i Dalí- fins al cinema d'horror, per a dur-nos finalment al gore. Seguint la terminologia de Kayser, aquest fil es diu grotesc. Per a l'autor, el grotesc arrenca de la pintura romana en temps de Vitruvi, qui blasmava els artistes que no pinten la realitat sinó figures que mai no han existit ni existiran.

Kayser afirma que el grotesc és la visió del món com a casa de bojos, però és indubtable que també es refereix a la mort de forma recurrent. Els temes sempre remeten a la mort col·lectiva o individual, i parlen de finals esgarrifosos. Apocalipsis petits o grans, i globals o molt locals.

Tan fascinant ens resulta morir -individualment o com a civilització- que no podem deixar de recrear imatges possibles, per més grotesques que siguin.
________________________________________________________________

Deixo una llista força improvisada de títols del cinema que poden fer referència a la qüestió. 

• Apocalipsis filmats de caire global també s'anomenen pel·lícules de catàstrofes, i solen ser pretensiosos però avorrits. Tenen en comú la insistència en deixar supervivents, que són els qui permeten l'existència del relat:

- 2012 (merchandising profètic)
- When the wind blows (la paranoia nuclear en dibuixos animats -i una bona cançó del David Bowie) 
- The day after (darrera mostra del malsòn nuclear) 
- La col·lecció Terminator (recomanables tan sols la primera i la segona part) 
- The day of tomorrow
- En certa  mesura, la saga de Matrix 
- La col·lecció de Mad Max 
- The road

• Entre els qui retraten apocalipsis locals (narren la desaparició brutal d'un grup familiar, ètnic o circumstancial):

- El ángel exterminador (un Buñuel inspirat que s'apropa al relat gòtic).
- La cadutta degli dei, del gran Michelangelo Antonioni
- Il giardino dei Finzi-Contini
- Salo, de Pier Paolo Pasolini
- The Texas Crainshaw Masacre (i seqüeles, tot i que molt prescindibles).
- Gallipolli i altres films de guerra vistos des de les derrotes: Paths of Glory, Hamburger Hill. Òbviament, Apocalypse Now.
- Apocaliptica
- Tota la col·lecció dels apocalipsis caníbals del cinema italià dels anys setanta
- Alien
- El coloso en llamas
- En certa manera, la saga dels zombis del George A. Romero
- L'episodi dels Somnis d'Akira Kurosawa en què els soldats arriben a l'infern del Dante
- The Funeral (Abel Ferrara explica un funeral en el qual no queda viu ni l'apuntador: la família mafiosa vista amb crueltat i referències al grotesc).

• Pel·lícules que narren apocalipsis personals són difícils d'anomenar. Ens trobem davant d'un concepte borrós i difús. Provaré de dir les que fan una narració de la caiguda inevitable, i que incorporen elements del grotesc o bé del gore.

- Sota el volcà (humor negre i alcohòlic, ple de muertitos ballant pels carrers de Cuernavaca)
- Passion (Mel Gibson explica com incorporar el gore a la Passió d'Esparreguera).
- Bad Lieutenant (de nou Abel Ferrara, en una història de caiguda lliure plena de visions i deliris)
- L'escala de Jacob (el procés de caiguda vist com a deliri místic).
- The Believer (sobre el potencial de la religió per a destruir l'equilibri psíquic i la vida).