Quan hom parla d'escriptors maleïts comet una hipèrbole. En gran part, parlem d'escriptors que van trobar la misèria, i sobretot dels qui hi van morir. La maledicció és doncs una el·lipsi: allò que ens representa una mala vida és més aviat la penúria econòmica: avui més que en d'altres temps, ser pobre sembla un estigma horrorós.
Perquè en sentit estricte, cap bruixot no perd el temps maleint escriptors. La prova del nou ens la dóna en Salman Rushdie: el va maleir una secta islàmica però no obstant no passarà a la història de les lletres en tant que maleït: perquè? Doncs perquè en Salman -malgrat els rigors de la fàtua- no crec que visqui pobre sinó ans el contrari. I consti que me n'alegro per ell.
Els maleïts són una llista ambígua: Rimbaud podria encapçalar-la perquè va meritar-ho, però si al final de la vida era ric o pobre és opinable: traficant amb armes i amb vés a saber quines altres mercaderies, no podria dir-ho. Un altre candidat deu ser en Charles Baudelaire, sobretot perquè la terrible agonia de la sífilis el va projectar en aquest panteó dels escollits. La maledicció és un plus, un valor afegit a l'obra. Innecessari de fet, perquè tant l'un com l'altre són autors que han trascendit, que són fites indiscutibles de l'època llur. Com Beethoven, com Mozart, com Caravaggio, Francis Bacon: vides complicades que trasncorren per la voreta del precipici. Aquesta deu ser la definició.
Wilde és un altre aspirant a la maledicció: potser perquè va passar per la presó. Així com George Gordon (lord Byron) o Donatien Alphonse François (el marquès de Sade), que van saber unir títol nobiliari amb estigmatització social. L'alcohol i la seva servitud van enviar alguns lletraferits al seu pou i els van compensar amb aquesta etiqueta: Joseph Roth escriu La llegenda del Sant Bevedor per a retratar-ho. Marguerite Duras també s'hi inscriu: l'escriptora s'abandonava al wisqui, i jo diria que a través d'ell se submergia en l'aigua tèrbola de la memòria i de la ficció.
Entre els qui uneixen maledicció i precocitat sens dubte ens cal retornar al primer exemple: Rimbaud. La bibliografia assenyala que als quinze anys ja havia escrit poemes notables. No obstant, Alfred Jarry també va escriure als quinze el Père Ubu.
Stampa alternativa (www.stampalternativa.it) és una editorial de Viterbo que va iniciar una carrera contracorrent: editar fanzines que es posen a la venda al preu d'un euro, i que han arribat a les grans llibreries: la Feltrinelli (que vindria a ser com una Fnac, o un Abacus) els tenen exposats a la vista i vora la caixa,com els xiclets al Carrefour.
Un dels seus opuscles està dedicat a Alfred Jarry: Ladro di biciclette, cent'anni di Alfred Jarry. Amb tres textos breus, Antonio Castronuovo explica amb una agilitat fantàstica qui fou Alfred Jarry, i ho fa justament a partir de les contradiccions de la vida del maleït: explica tres episodis que contradirien la maledicció, ique poden tirar per terra una aurèola tan laboriosament edificada.
L'impostore explica que possiblement Jarry no és l'únic autor de l'Ubú, sinó que es va apropiar d'unes idees que pertanyien al seu grup d'amics del Liceu. Ho va escriure i ho va signar ell tot solet. Aquesta maniobra no sonarà gens estranya a tota aquella persona que s'hagi volgut iniciar en qualsevol disciplina creativa, incloent-hi el disseny industrial, tèxtil o l'escriptura blogaire. Ni tan sols els crítics gosen dir qui fou el primer cubista de la història de la pintura: moltes idees són col·lectives, però sempre hi ha algú més espavilat que la patenta.
Il debitore patafisico relata una anècdota un xic mesquina de Jarry, però que li escau. L'Alfred es va comprar la bicicleta més cara del mercat, una Clément de luxe 96 course sur piste, que costava 500 francs mentre les bicicletes comunes en costaven apenes 100. Va signar un compromís de pagament que naturalment no va satisfer. Amb aquest aparell va assistir a l'enterrament del poeta Mallarmé, però tan sols va abonar 5 francs (que li havia prestat una amiga) quan l'amo de la botiga estafada (Jules Trochon) havia perdut energies i minutes d'advocats per reclamar el pagament.
Nel lusso del Tripode és la narració d'un moment delirant en la vida de Jarry: vora la fi de la vida (a 34 anys), va voler esdevenir propietari d'un mansió que ell mateix dissenyaria. Va adquirir un terreny impossible a Coudray (una pendent a la ribera del Sena), on finalment s'hi va fer una barraca. La voluntat propietària de Jarry entra en contradicció amb la resta de la vida, però vist des d'avui cal reconèixer que potser es va anticipar.
maleït o penques? el temps és com una piconadora que passa pel damunt de les arestes dels que hem pujat als altars o justament tot el contrari.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEm ve al cap el muntatge d'Ubú rei, del Boadella i els joglars. Forma part del meu imaginari i de la gent de la meva generació.
D'escriptors maleïts n'hi ha de moltes menes. Els uns perquè es torne pobres, d'altres perquè deixen d'escriure (quan, de fet, potser una opció molt saludable) (en Vila-Mates en parla d'uns quants en Bartleby i companyia), d'altres perquè perden la memòria (per exemple l'Iris Murdoch o la Carmen Laforet). I, en segons quines circumstàncies, perdre la memòria també pot ser molt saludable...
Sempre se m’ha fet difícil entendre la maledicció com a valor afegit. Hi ha un munt d’obres que s’han creat a partir de l’equilibri, la bona salut, l’austeritat i l’anonimat mediàtic de l’autor. Malgrat això, és indiscutible la singularitat de la nòmina d’autors maleïts que proposes.
ResponEliminaSalut.
Crec que l'adjectiu "maleït" otorga un plus de popularitat als autors que el porten associat al seu nom. Crec que molts dels joves als qui els agrada llegir s'hi atansen atrets per aquest adjectiu.
ResponEliminaConec a molts dels autors dels que parles, però justament a l'Alfred Jarry no el coneixia. Ara ja no podré dir que no sé qui és :-)
Petons selvàtics.
El problema són els autors maleïts que ni tant sols han passat a la posteritat. La d'autors alcohòlics, penques com diu la Clídice, estafadors, maltractadors... que han viscut i dels que ara ja ningú se'n recorda!
ResponEliminaRecarambola con estos italianos... un fanzine así aquí no sólo sería imposible, sino que en cualquier caso estaría muy, muy lejos de las cajas registradoras de lops centros comerciales "de importancia"... envidia que dan,tener semejantes caudales de sabiduría al alcance de la mano...
ResponEliminaClidice: tots aquests escriptors (artistes en general) tenen una part molt important de penques, òbviament. Jo diria que no se n'escapa ni un. Si mires una mica, això segueix sent així.
ResponEliminaDe tota manera, prefereixo un penques artista que un penques no-artista.
Maite; tot sovint penso en el Vila-Matas i els seus Bartlebys. Pel què fa a l'Ubú rei del Boadella, a mi també em va enganxar. I de la seqüela "Ubú president" què me'n dius? Jo encara ric ara. I esperem que no hagi de fer un "Ubú-Mas president"...!
ResponEliminaAlberich: això és un tema espinós i confús. Segurament hi ha gent que ha perseguit la imatge de maleït, i d'altres que no l'haurien volguda. Hi ha una novel·la de l'Henry-Lévy on ve a dir que Baudelaire no en tenia cap intenció.
ResponEliminaPanterablanca: me n'alegro que hagis conegut el Jarry a través daquest apunt. Em fa sentir bé, mira. Et recomano molt el "Ubú rei", i veuràs com és de vigent aquest humor gamberro encara, i quantes vegades l'han imitat (i l'imiten encara).
ResponEliminaGalderich: curiosament avui al blog "De casa al club" parlen del Roth (Joseph). Maleït i en aquest cas força maltractat per l'oblit.
ResponEliminaAbuelito: pues mira que yo estuve pensando en si sería muy difícil (léase costoso) hacer algo similar. Y no lo he descartado. A ver si nos agrupamos unos cuantos bloggers. La verdad es que del blog al fanzine yo sólo le veo una diferencia: unos en papel, los otros en la pantalla.
ResponEliminaLluís, les sincronies es superposen les unes amb les altres, des de "de casa al Club" a "mil dimonis" i cap el llibre que estic llegint: Avui estic a la pàgina 111 de El Danubi de Claudio Magris i què em trobo? Aquesta frase: "En la seva novel·la Els cent dies, Joseph Roth reprèn el vell rumor de l'eiaculatio praecoxde l'emperador i en fa un símbol[...]".
ResponEliminaRespecte els escriptor maleïts, és cert que sigui volguda o no volguda és una imatge que atrau un cert tipus de públic. En els temps actuals, líquids i mercantilistes, en què estem, actualment costa molt de saber si la imatge de "maleït" no és una opció de màrqueting. Un mètode per vendre alguns exemplars més.
es que el concepte de maleït es sol dir després, no ho diuen ells, Si duràs s'emborratxava o nedava en wiski es una opció que va triar, la feina l'havia feta abans de ser considerada maleïda, Baudelaire o Rimbaud, més aviat se'ls hauria de considerar maleïts com a persones, no com a escriptors.
ResponEliminaTens raó, Francesc, que el concepte de maleït ve "a posteriori"... Però no negaràs que aquests aspectes "vitals" influeixen en la imatge de les seves obres. No hauria de ser així, però és.
ResponEliminaVerlaine va escriure "Els poetes maleïts", on s'hi incloïa ell mateix. Llavors tampoc és un adjectiu tan posterior, ni alié a la seva propia visió.
ResponEliminaI no sé si m'atreviria a dir que tots els artistes són penques. Segurament, sí des d'una visió petit-burgesa, però la vida de l'artista no és fàcil. Sovint han de renunciar a moltes coses a les que no tothom és capaç de renunciar, per poder seguir la crida de la seva creativitat. Ho fan perque volen? No ho crec, més aviat penso que no ho poden fer d'una altra manera, perque ho porten a la sang. Alguns tenen sort i troben una parella que els manté mentre ells intenten arribar a destacar. Són uns penques per això? Jo no ho veig així. Sovint és un equilibri que es produeix dintre de la parella. Un aporta allò material i l'altre l'espiritual. Molt sovint les parelles dels artistes tampoc viurien a gust amb un altre tipus de persona perque aprenen a estimar a la persona, però també a l'artista, i d'alguna manera exerceixen de mecenes, tot i no ser rics i tenir un sou normal, perque no tots els artistes es casen amb gent rica.
Després hi ha els artistes menys afortunats, els que viuen del que guanyen ells amb el seu art. Quan tenen éxit viuen com a reis, però sovint s'arruinen perque no solen ser persones previsores, ni bons administradors, i sovint inverteixen diners en obres que de vegades els porten la ruïna, quan no es gasten els diners en capricis sense pensar en el demà.
N'hi ha un grup que potser són els menys artistes de tots, sense deixar de ser-ho. Són els que gaudeixen de la creativitat i dels seus fruits, però sense renunciar a la seguretat. Això es dóna més en el món dels escriptors, diria jo. Són els que tenen la sort de tenir una feina que els permet dedicar bastantes hores a la creació, si bé, és cert que això sovint implica dormir poques hores, perquè la creació és molt adictiva.
I finalment, hi ha els més afortunats de tots, i els que són menys nombrosos, els que facin el que facin sempre tenen èxit i diners.
Segur que hi ha penques entre els artistes, a tot arreu hi ha de tot, però no crec que es pugui aplicar al cent per cent a tots, simplement veuen i senten la vida d'una altra manera.
Perdona l'extensió del comentari. M'he enrotllat com una persiana :-) Llegiré l'Ubú rei.
Petons de pantera.
Panterablanca: agraeixo molt aquest comentari llarg i amb tants informació com arguments. No goso respondre ara, perquè ho faria massa precipitadament. En canvi, crec que dones pistes per a un proper apunt on segueixi tractant el tema. De fet, tenia pevist parlar una mica més d Rimbaud, a través de la pseudo-biografia que en va fer el Henry Miller ("El temps dels assassins").
ResponEliminaSalut!