Guifré el Pil·lós mor als patis de les escoles

La fiscalització dels usos lingüístics als patis de les escoles no és d'ahir. Du molt de temps preocupant les autoritats educatives, algunes mestres, periodistes i militants de la cosa lingüística en general. Darrerament, però, l'atzagaiada ha pres una dimensió més gran, paral·lela a la fi del procés. Ja no demanen la independència: demanen que els infants parlin en la llengua de Guifré el Pil·lós quan juguen al pati. És, segons diuen, una batalla imprescindible per la supervivència de la llengua de Guerau de Liost.

A mi em sorprèn que, qui afirma que la immersió lingüística és un model d'èxit inqüestionable, sigui el mateix que veu amenaçada la llengua immersora perquè els infants parlen en la llengua que volen, que senten o que escullen mentre juguen al pati. Llavors... potser la immersió no va ser un model d'èxit i tocaria qüestionar-la.

Fa alguns anys hi va haver docents que vam plantejar si calia retirar els camps de futbol dels patis de primària i de secundària, vist que el futbol sol dur més conflictes que beneficis, i més lesions i violència que mediació, convivència i pau. Jo, els he de dir que no he sabut veure mai aquells "valors de l'esport" que alguns ens volen fer creure que viuen dins d'una pilota de futbol xutada amb fúria. Quin argument van fer servir els defensors del futbol al pati, en aquella ocasió? Molt senzill: ens van respondre que els infants han de jugar com vulguin i al què vulguin, ja que el pati és un espai de joc lliure.

Els podria respondre el mateix que em van respondre a mi, als militants furibunds de la Plataforma per la Llengua que volen suprimir el castellà, imposar el català i vigilar la llengua en la qual es relaciona un infant durant la mitja hora de joc lliure al pati?

Torno enrere: si el model de la immersió era un model d'èxit... ¿com s'explica que calgui intervenir als patis per canviar la llengua dels jocs i les interrelacions? Alguna cosa fa tuf de podrit: tal vegada la immersió és un dels fracassos més grans (i més cars) de la història de l'escola a Catalunya. Tal vegada la realitat és més tossuda i, en qualsevol cas, d'entre les dues llengües oficials a Catalunya, n'hi ha una de més competent, de més amable, de més assequible. Hom només parla allò que millor li serveix per a obtenir l'objectiu del parlant: comunicar-se, entendre's amb l'altre, relacionar-se.

Ningú, quan parla, no té per objectiu esdevenir un guerrer de la llengua. Ningú no pretén salvar una pàtria quan li parla a l'amiga. Tan sols vol parlar-li i a l'amiga, i que l'amiga l'escolti, i tenir un diàleg amable, afable, sense pàtries ni banderes entre els mots -i les emocions que els mots transmeten.

Sembla mentida que una evidència tan senzilla i tan clara no sigui acceptada pels nostres guerrers: cada cop que vigilin, fiscalitzin i finalment prohibeixin una llengua hauran guanyat uns quants parlants més per a la llengua prohibida, ja que li hauran donat el certificat de llengua de llibertat. Tan difícil és admetre que a Catalunya es parlen dues llengües oficials (i desenes d'altres, no oficials)?.

Segurament el problema arrenca de quan a una de les llengües se la va denominar "llengua pròpia", concepte aberrant que indica que el territori parla, quan només parlen les persones que hi viuen en cada moment. 

Es fa impossible saber en quina llengua es parlava en aquest territori que avui s'anomena Catalunya ara fa mil anys, però sí que sabem, per les dades històriques objectives que tenim, que el castellà i el català eren presents al segle XVI. I que, en determinades èpoques, el castellà fou la principal llengua dels mitjans de comunicació escrits (no tan sols de l'àrea de Barcelona). En síntesi: el castellà seria tan propi de Catalunya com el castellà, en el cas que hi hagués llengües pròpies. Els deixo una pregunta: quina era la llengua pròpia del territori que avui anomenem Califòrnia, al segle XII? La resposta és tan senzilla que fa por formular-la. En quina llengua parlen els infants als patis de les escoles de San Diego, a dia d'avui?

El problema no sembla que tingui una solució fàcil, perquè el sector guerrer no està disposat a negociar res, ni tan sols a negociar amb la realitat sociolingüística. 

I aquest és un problema greu, perquè tal com anem, i mentre es plantegi que una de les llengües vehicula una ideologia nacionalista, es corre un risc molt important. Podria ser que jo, fill de mare catalanoparlant, decideixi abandonar la llengua materna. Em poso a mi com a exemple d'un fenomen que podria esdevenir-se aviat, a no ser que ens decidim, per fi, a admetre les realitats i a pactar formes de convivència realistes i models educatius democràtics.