Vols dir que és bona idea, un referèndum?

[Velázquez avui: l'esquerra li regala a la dreta nacionalista -catalana i espanyola- el debat del referèndum]

Al mercat hi ha diversos tipus de raspalls: els uns són per a les dents, els altres per espolsar les sabates i encara n'hi ha uns tercers, que serveixen per pentinar-se la melena. A ningú no se li acudiria raspatllar-se les dents amb el raspall d'enllustrar sabates. Això és el que penso dels referèndums: que serveixen per enllustrar sabates, però no per rentar-se les dents abans d'anar al llit.

Alguna cosa així (però sense la metàfora dels raspalls) diu una persona a qui m'escolto. En Francesc Trillas donava la seva opinió al respecte dels referèndums a l'article La victòria del "procés" britànic. Diu que cal mesurar què se sotmet a referèndum, a propòsit d'això que anomenem "Brexit". En Trillas diu que un referèndum assenyat seria el que demana, per exemple, si es vol legalitzar la marihuana. Però el cas del Brexit ens diu que fou un referèndum profundament insensat. L'anàlisi del vot al referèndum del Brexit diu que tan sols ha aconseguit fracturar la societat a la qual se li demanava l'opinió.

Cohesionar és molt difícil, i dividir és molt fàcil. Això ho sap tothom que toca de peus a terra. El referèndum és una eina (com un raspall) que cal saber quan i perquè s'usa. A mi em sembla que els promotors del referèndum són gent que viuen en despatxos i barris bonics, funcionaris buròcrates, professionals liberals i en general el segment social al qual la crisi els ha passat de llarg. Entenc que pensin en la nació i aquestes coses, ja que les trifulques i les penúries dels llocs lletjos no les han vistes mai d'aprop.

La paradoxa és que el segment social que defensa el "no al referèndum" és el mateix. El nom de la nació preocupa als qui viuen per damunt de la Diagonal (per parlar de Barcelona amb un tòpic senzillet). Als de sota, la cosa nacional no ens interessa gaire. O gens. Si fos ara, jo m'abstindria i em quedaria tan ample. Ja us ho fareu i ja m'ho explicareu, diria.

Jo treballo a l'ensenyament i allà ens passem el dia lluitant per la cohesió perquè sabem que d'ella en depèn el futur. Quan dic "futur" vull dir el futur: 10, 20 anys endavant. No pas els 4 anyets que falten fins a les properes eleccions per revalidar càrrecs i seients i salaris daurats.

Al Regne Unit s'esgarrifen ara en veure la conseqüència del seu acudit britànic: el referèndum ha obert una fissura fonda entre segments d'edat, de nivells de formació, de població urbana o rural, d'estrat socioeconòmic. No era una bona idea cedir als plantejaments pretesament ultrademocràtics (però efectivament populistes) de la dreta xenòfoba.

La proposta del referèndum anglès ha fet mal a la societat i alhora al partit laborista, que ja ha començat a pagar-ne les conseqüències. Els laboristes van fer una campanya dèbil a favor de romandre a la Unió Europea perquè no els agrada la Unió Europea actual i els agradaria reformar-la, que seria -òbviament-, el millor per a tots.

A Catalunya, el repte del referèndum per romandre o marxar de l'Estat Espanyol ja ha tingut els mateixos efectes àdhuc sense saber si existirà: els partits de l'esquerra (fins i tot la Cup, tot i que es mou en una altra dimensió) han sofert una divisió profunda. Que beneficia, curiosament, els partits de la dreta rància: Convergència -o com se vulguin dir- el Partit Popular i Ciudadanos. El cas d'ERC es manté en un estrany llimb, perquè a hores d'ara ens és impossible decidir si és un partit de la dreta catalanista o una mena de socialdemocràcia lànguida, de to més aviat liberal. M'indigna veure com ens agenollem i cedim arguments a Ciudadanos, a Convergència i al PP, com Justí de Nassau davant Spinola a la pintura de Velázquez.

Tot l'embolic del referèndum sorgeix, de fet, per un malentès. Diuen que el cristianisme sorgeix d'una mala traducció del Nou Testament que ja explicaré un altre dia (fa molta gràcia). El humans som així. Algú es va empescar el "dret a decidir" perquè sabia que el "dret a l'autodeterminació" no tindria acollida a cap instància europea ni mundial ja que, segons el dret internacional, no és aplicable al cas català. El dret a decidir és quelcom pueril: un nen de tres anys té dret a decidir que no vol menjar verdura, per la mateixa raó que jo tinc dret a decidir que vull viure 300 anys. Convertir el "dret a decidir" en un debat... té sentit?

Ho diré clar: no sóc partidari del referèndum català. I m'agradaria veure que els partits que considero a l'esquerra (o més o menys) ho diuen clar: el PSC, En Comú Podem. A mi em sembla molt irresponsable demanar un referèndum que, al marge del resultat que doni, només serà capaç d'obrir una nova fractura social. En una societat que ja tremola prou i que sosté la cohesió pels pèls. És important tenir en compte la fragilitat de la cohesió en la societat tan complexa en què vivim. Quins grups polítics sortirien beneficiats de la fractura? La resposta és ben senzilla: cap grup de l'esquerra.

Torno a l'argumentari d'en Francesc Trillas (ja em perdonarà) sobre el referèndum i la marihuana. Si a la població se li demana si vol legalitzar la marihuana i el resultat digués que sí, la part de la gent que no vol fer ús de la marihuana no sentiria que se l'obliga a res ni que se li vulnera cap dret. Però en el cas de la secessió de l'estat, això ja no és així. Hi hauria una part (molt propera al 50%) que sentiria que l'altre 50% l'obliga a viure d'una manera que no vol viure. I això no pinta bé ni afavoreix cap mena de convivència saludable. Fos quin fos el resultat, ens du a un conflicte obert de conseqüències imprevisibles. I segur que ens du a una situació de provisionalitat eternitzable: els perdedors voldran repetir el referèndum tantes vegades com calgui.

Aquesta provisionalitat no tan sols arrisca massa la delicada cohesió social si no que postposa, indefinidament, les qüestions més greus i més urgents de les persones: sanitat, pensions, educació, assistència social. Això ja ens ho han explicat els profetes independentistes amb to de xantatge: "fins que no siguem independents no arreglarem els vostres problemes". Deixar aquestes qüestions en suspèns afavoreix els populismes més lamentables i encén una metxa que no sabem a quin explosiu condueix.

A mi em sembla que l'esquerra ha de ser valenta i ha de dir que aquest referèndum no s'ha de fer. Em sembla que la racionalitat i la responsabilitat van del revés del què ens vol vendre el discurs del règim sobiranista: cal treballar per les reformes i les millores socials, i si de cas calgués plantejar la cosa de l'estat-nació ho deixem per més tard si és que algun dia s'ha de resoldre. Però arribats en aquest punt segur que la proposta federalista hi té coses a dir. Els pobles han prosperat només quan han col·laborat. Com els veïns d'una escala, els mestres d'un claustre o els alumnes d'una aula. Com és que a l'esquerra li costa tant de dir allò que és obvi?

[I que consti que a mi la Cup em cau molt bé, i que per això els he votat de vegades: si em pugués creure que són capaços de fer un país veritablement nou m'hi afiliaria. Però duc molts anys vivint a Catalunya i sé com les gasten els catalans que van passar de carlins a franquistes i després a convergents. I un home que prové del carlisme-franquisme-convergentisme és el president. No me'n refio gens].