L'ermita de Sant Xiprer

Els xiprers contenen un codi. A l'entrada d'un mas, un xiprer vol dir que hi ets benvingut. Dos, que et poden donar xopluc i un plat calent. Tres, que t'hi pots quedar a dormir.

El camí que du fins a l'ermita dels xiprers és molt dret. Costerut i difícil. A mida que t'hi apropes els xiprers et parlen, t'esperen i t'acullen. Els qui van plantar aquests arbres eren persones com nosaltres però no ben bé com nosaltres. Tenien una fortalesa del cos i de l'esperit que hem perdut. Es fa difícil descobrir on hem perdut aquesta força. Entre els aparells que ens simpifiquen la vida quotidiana? Ha estat la fe romàntica i individualista, l'hàbit de cedir i de delegar en els altres? És possible parlar d'una humanitat que involuciona, cada cop més parca, inepta i minvada?

Aquelles donesi aquells homes van dur les pedres fins al cim, i van bastir arcs i parets, i van canalitzar l'aigua i van fer un pou. Les generacions abans de nosaltres foren homes i dones més forts que nosaltres.

Els xiprers, des de temps molt remots, també indiquen el lloc dels cementiris. La relació del xiprer amb el món dels morts és complexa. L'arbre (Cupressus sempervivens!) té una longevitat extraordinària i la seva fusta no es podreix mai. Alhora, la seva silueta invita a l'espiritualització i assenyala el cel.

El xiprer ens recorda on anem i fa preguntes. El vell ha de fer lloc al nou. No és gratuït parlar de xipresos a l'inici de l'any, ni quan hi ha cabdills que es resisteixen a morir.