Carta a en Carles Puigdemont

Carles,

T'escric sense els embuts protocolaris usuals. He vist que tu, com jo, no ets gaire amic de les fórmules arcaiques i d'aquells residus que el barroc ens va deixar en les perífrasis i els epítets de quan hom s'adreça a l'autoritat, o de quan es prometen certes servituds.

T'escric perquè he sabut que t'han nomenat president de la Generalitat. Quan ho he sabut, he volgut informar-me de la teva trajectòria, i de les idees i les propostes per a la legislatura que arrenca. Crec que informar-nos d'aquestes qüestions és un deure -més que un dret- dels ciutadans. I precisament perquè entenc que la ciutadania és una categoria guanyada amb molt de sofriment, penso que cal exercir-la amb responsabilitat, de forma activa.

És per això que m'adreço a tu.

Informant-me he descobert uns quants aspectes en els que ens assemblen, i uns quants en els que diferim. Ens assemblem en l'edat i en què tots dos treballem a la funció pública. Tu a l'administració de l'estat i jo a la docència. Tots dos hem passat per l'experiència enriquidora del treball a l'empresa privada. Tots dos tenim feina feta en el camp de les lletres: tu al periodisme, jo a la novel·la.

I tots dos, finalment, expressem idees i pensaments a través de diversos canals, públicament i sense subterfugis. Obertament.

És a través d'aquests canals que he descobert algunes idees que expresses. Algunes de les quals m'han preocupat. Em preocupen pel fet que t'han nomenat president de la Generalitat, perquè diferir i discrepar d'altres persones comuns com jo no em causa cap inquietud.

Passo a explicar-te quines són les qüestions que m'inquieten, amb l'esperança que en puguem parlar. Com que ara deus estar molt enfeinat, t'ho deixo escrit aquí i així pots llegir-ho si et plau, i quan et plagui.

M'inquieta que usis el terme "poble" quan t'adreces al conjunt dels ciutadans. Jo sempre he preferit, com pots veure, el terme "ciutadans". (Et demano que no vegis aquí una al·lusió al partit politic que s'ha apropiat del concepte, perquè és una agrupació que cau infinitament lluny de les meves simpaties: estic segur que la precisió era innecessària, però m'estimo més deixar-la escrita). No m'agrada el terme "poble" (la veu del poble, la voluntat del poble, el servei al poble, etc) perquè intueixo que, el qui parla dels ciutadans en aquest terme se situa voluntàriament fora del poble. Digue'm susceptible si ho vols, però em fa l'efecte que el qui parla del "poble" és aquell que se sent pel damunt del poble. I em sembla que en una democràcia del segle XXI és molt més elegant -i més tranquil·litzador- parlar de la ciutadania: el ciutadà és un subjecte actiu, el poble és un predicat passiu.

Passo per alt les teves intervencions referides al conflicte palestino-israelià. És clar que m'hauria estimat més una postura favorable -o raonablement mediatitzada, mediadora- referent als problemes dels palestins oprimits per un estat expansionista i militarista, però no voldria fer d'això el tema del debat.

També passo per alt algunes opinions que has expressat respecte del marxisme, i dels qui defensen aquesta visió de la realitat i de la història. Com bé saps, sense el marxisme no tindríem gairebé cap de les ciències socials que avui s'estudien a les universitats del món. És molt probable que sense marxisme no tindríem la democràcia i els estats democràtics d'avui. I en tot cas, és evident que no tindríem ni tan sols enquestes de prospecció de vot. I segur no tindríem, tampoc, el partit polític que ha facilitat la teva investidura com a president acabada d'estrenar. Tampoc no em voldria extendre en aquest aspecte.

Allò que més em preocupa és la teva insistència en representar els interessos i els anhels d'una part dels ciutadans. I de fer explícit que no representes la resta. No es tracta de majories o de minories, perquè malgrat la meva convicció entenc que tu en tens una altra. De fe i de conviccions no se'n pot discutir. Estic parlant, és clar, de la qüestió independentista.

Em permeto explicar-te com entenc jo la meva funció quan sóc a la feina, treballant de docent a càrrec del pressupost públic: crec que el sector públic exigeix no tan sols molta preparació i aptituds, si no també una profunda visió sobre el fet públic, sobre allò que és públic, que és de tots els qui pguen impostes directes o indirectes. Que sem tots. Penso que fer de mestre a l'ensenyament públic vol dir preocupar-se seriosament, activament, per treballar en favor d'una educació de qualitat i per a tots. Tots dos conceptes són molt importants. I en aquest cas, vull parlar-te del "per a tots".

Els qui treballem al sector públic hem de tenir unes quantes idees molt clares. Una d'elles és que percebem un sou que prové de tots els ciutadans. Treballadors i rendistes, aturats i ociosos, classes altes i baixes. Fins i tot altíssimes i misèrrimes. Els qui pensen igual que jo i els altres. Fins i tot els defraudadors a hisenda (tant si pertanyen a la casa reial com si són antics presidents de la Generalitat) són objecte de la nostra atenció. La nostra tasca consisteix en treballar pel bé comú. Que és el de tots sense excepció.

No cal que et recordi que el càrrec que has assumit és el de representant de l'estat al territori de la comunitat autònoma de Catalunya. La teva funció principal, per tant -i segons crec jo-, és treballar per la millora de la qualitat de vida de tots. Entenc que vols canviar la nomenclatura jurídica i administrativa de l'estat vigent, i que aquest és un principi de la teva ideologia. Ho entenc. I ho entenc perquè jo també tinc somnis i ideologia i demés aspiracions. No coincideixen amb cap de les teves, però tots dos tenim idees. I això és una bona notícia.

Però tant tu com jo, quan som a la feina, ens devem per damunt de tot a aquella finalitat per la qual ens paguen el sou. Puntualment, cada mes, un mes al darrere d'un altre. No podem defraudar els qui ens paguen, sota cap concepte. Si ho féssim altrament ofendríem molt greument els predecessors que van deixar-se la vida per construir els estats democràtics que avui -i malgrat les enormes mancances- ens permeten expressar-nos.

Tu ets un home que pertany a un partit polític, amb un programa i un ideari. Entre les urnes i els pactes tens marge per aplicar-lo. És lògic i legítim que el vulguis aplicar, només faltaria. En el meu cas, per exemple, jo tinc unes idees sobre pedagogia que m'agradaria aplicar, lluito i treballao per fer-ho amb les eines i els mecanismes que la llei estableix. (De quina altra manera podria fer-ho?). En això consisteix la nostra feina. I en definitiva, el funcionament estrictament democràtic d'un estat és això. Si aquest estat que hi ha coincideix o no amb el que t'agradaria que hi hagués és una altra qüestió: un fuster del segle divuit treballava amb les eines de la fusteria del seu segle (de la seva realitat) mentre somiava en les eines del segle següent. Els mobles els feia amb les eines reals.

Com a home de partit, i tal com t'he dit, crec que és lògic i legítim que vulguis posar en pràctica un programa. I que aquest programa sorgeixi d'una idelologia social, política, econòmica: són els drets -que no els privilegis- del qui guanya unes eleccions i del qui aconsegueix un pacte per governar. Et volia explicar que jo hi veig un matís, referit a la qüestió independentista. La creença en la bondat de la independència catalana no te la discutiré pas. Altra vegada ens trobem en l'àmbit de la fe. I la fe no és objecte de discussió racional. T'explicaré una anècodota que deus conèixer.

Un president de la Generalitat anterior a tu, en Lluís Companys, era espiritista. Entre moltes d'altres idees i ideologies, tenia la de creure en la possibilitat de comunicar-se amb els difunts. Al seu temps, l'espiritisme era una creença que s'emmarcava en l'àmbit d'altres idees revolucionàries (l'anarquisme, el vegetarianisme, l'esperantisme, etc) les quals formaven part d'un corpus coherent i sòlid: el dels qui creien i lluitaven per la transformació radical del món. De l'ordenament legal, de les relacions socials. I en aquest cas, fins i tot de l'ordre metafísic i religiós. I no obstant això, en Lluís Companys mai no va parlar d'espiritisme en cap dels seus discursos com a president de la Generalitat. Perquè sabia que no era el president dels espiritistes, si no del conjunt dels catalans. Com tu, Carles, tu tampoc no ets el president dels independentistes, si no de tots els catalans. Altra cosa seria que algun dia hi hagués una majoria escandalosa de catalans espiritistes.

Em preocupa una mica una certa tendència que t'endevino (amb raons) envers la gestualitat, i envers la gestualitat adreçada als símbols. En el teu discurs d'investidura he vist aquesta tendència al llenguatge de les grans paraules, la referència òbvia i deliberada al símbol, al concepte gran o trascendent. Aquests discursos sonen bé, però també generen inquietud: aquell qui parla de grans conceptes toca de peus a terra? Sap posar-se en el lloc del ciutadà maltractat per una situació no tan sols complicada, si no d'emergència real?

Sobre la gestualitat i el símbol: he llegit que mentre feies d'alcalde a la teva vila, vas retirar alguns privilegis al monarca. Sona bé. I àdhuc diria que m'agrada. Els privilegiats sempre ho són en excés. El que se'm fa estrany és que mentre retiraves títols honorífics a un rei, també afavories els interessos financers i bancaris que feien fora persones de casa seva. I no tan sols això: et vas oposar fermament a què persones sense casa s'instel·léssin en un edifici buit del municipi (buit perquè així convenia als especuladors). Això em provoca desolació. Desposseir un rei d'un dels seus centenars de títols està bé. Però què em diries de desposseir un ciutadà treballador del pis on viu? Per quina de les dues causes creus que és més noble lluitar? Quina de les dues causes et fa més digne?

Espero que aquest capítol sigui un episodi tancat, i que ara que tens més quota de poder plantis cara als corsaris que ens fan la vida difícil als ciutadans. O al poble, tal com tu ens anomenes.

T'explico allò que visc com a ciutadà comú, i allò que percebo en els meus iguals: entre les qüestions que més ens preocupen hi ha la qualitat del servei públic, sobretot pel que fa a la sanitat. I a l'educació. I la feina, i l'habitatge. Allò que ens interessa més és que l'estat, entès com allò que és comú i de tots (més enllà de quin sigui el nom de l'estat) faci front amb solvència i dignitat als interessos cobdiciosos i malignes que ens ho volen posar més difícil.

T'explico i t'escric tot això perquè, malgrat tot, jo encara crec en la voluntat de servei dels treballadors de la funció pública. Com a mínim, dels qui hi som per defensar el valor d'allò que és comú i per a tots. Molts de nosaltres hi som a canvi de salaris moderats o àdhuc petits, més per convicció que per un interès material.

Et volia dir què espero de tu. I és que facis el que fem la majoria dels qui som a la funció pública: treballar per a tots. Per allò que ens és comú, de qualitat i per a tots. Amb gestualitat o sense, amb tendència al llenguatge del símbol o amb tendència a fer-se entendre per tots. I que ho facis amb les eines amb les quals treballem tots. Sabent distingir les prioritats que tenim, sabent que el treballador públic treballa per a tots. Els que t'aplaudeixen i els que no. Aquesta actitud podria fer-te guanyar la majoria social sobiranista que preténs i que no tens. La que tampoc va tenir el teu predecessor en el càrrec. Però això és cosa teva.

Saps què m'agradaria? Poder dir algun dia que em va tocar conviure amb un president de la Generalitat amb el qual, malgrat que no hi coincidia ideològicament, el vaig sentir digne i valedor del seu càrrec perquè va saber guanyar-se el meu respecte de ciutadà en tant que defensor del comú. (El més dramàtic -i no uso "dramàtic" com a figura literària, perquè jo, com tu, he passat dels 50- és que això encara no ho he pogut dir mai).

De tot això en podem parlar tant com vulguis i quan vulguis.

Atentament,

El ciutadà Lluís Bosch


Postdata: he decidit que continuaré exercint la meva ciutadania de forma activa. Amb independència que em responguis o no, jo et continuaré escrivint.