Turisme literari, o literatura i turisme

Fa uns dies vaig tenir una discussió amb l'Elena Torres, que acaba de publicar "La puta d'oros". Vam tractar del turisme literari: l'ús turístic de la novel·la. Al nostre país i en temps contemporanis, jo diria que les rutes turístico-literàries massives van començar amb "Soldados de Salamina", d'en Cercas. El fenomen va iniciar-se de forma espontània. Després, algun tour-operador amb ínfules culturals ho va dur cap al terreny de la índústria del turisme (la gran esperança de les economies de la part miserable d'Europa). Ara això és corrent, i generalment inclou també el capítol gastronòmic, com no podia ser altrament.

Des d'aquella discussió vam arribar a aquest debat. Li vaig proposar a l'Elena de fer un article a mitges, exposant-hi cadascú la seva mirada. Aquest és el resultat. La primera part és de l'Elena i la segona, d'en Lluís. 

Convidem el qui llegeixi el text (els textos) a què pensi. I que opini, si en té ganes. 

Elena Torres Girbau:

A finals de l’any 1991 vaig llegir la magnífica novel.la Les restes del dia de Kazuo Ishiguro. A l’estiu del 1994, la meva família i jo, enamorats de la novel.la, marxàvem de vacances al sud d’Anglaterra, seguint l’itinerari del primer i últim viatge de l’Stevens, el genial majordom i personatge principal de l’obra.

No sé si el concepte viatge turístic-literari pot crear certa polèmica, però jo, que considero que la literatura no està renyida amb res, us diré que d’aquests viatges n’he fet uns quants.

M’he perdut per Whitechapel i també per Malmö; he reposat sota l’emparrat del Bar Vitelli de Sávoca i, més d’una vegada, aturada al mig del ponte Rialto vaig intentar esbrinar quin, dels centenars de terrats que es contemplen, és el que va escollir la Donna Leon per instal·lar el seu comissari Brunetti. Això quan encara llegia a Donna Leon.

Tot plegat, però, experiències ingènues, ja que els paisatges es modifiquen al so inequívoc del cop de talonari i les olors varien en funció de la fauna que els habita. Però tanmateix, són viatges que mai m’han decebut perquè, més enllà de qualsevol consideració, sempre hi acabo trobant part de l’essència que l’autor em va transmetre a través de les seves paraules.

L’escriptor nord-americà Edmund Wilson va dir que “No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre”. I té tota la raó perquè cadascú busca en un mateix llibre coses ben diferents.

Per a mi, la lectura és una experiència polièdrica, si se’m permet l’expressió. Una experiència en la que indefectiblement hi juguen els sentits. Un joc que em permet gaudir de la lectura des de diferents punts, imprescindibles tots ells. Les olors, els sabors, les veus, el tacte d’una pell, els colors... Potser, per tot això, de tant en tant acabo a l’altra punta de món, intentant arrodonir el quadrat perfecte. Una tasca difícil, sí més no.

I abans que ningú no em titlli de friqui, expressió no acceptada però força entenedora, us donaré unes quantes dades que a mi m’han fet pensar.

A dia d’avui, segueixen arribant puntualment al voltant d’unes 700 cartes anuals al número 221B de Baker Street. 700 cartes adreçades a Sherlock Holmes demanant resposta urgent.

Tanmateix, després de passar per la botiga de regals i relíquies que es troben als baixos de l’esmentada adreça, són més de 70.000 els visitants que pugen els 17 esglaons de rigor que porten a la casa-museu de Míster Holmes, per gaudir de la seva magnífica col·lecció de pipes, per esgarrifar-se amb la imatge de cera del Professor Moriarty o amb el cap del gos dels Baskerville exhibit com a trofeu de caça.
Ara bé, no tot està perdut.
Els primers set mesos de l’any 2015, l’any en que es celebrava el 70 aniversari del seu alliberament, ja s’havia batut el rècord amb més d’un milió de visites al camp de concentració nazi d’Auschwitz-Birkenau.
El Museo Nacional del Prado rep cada any al voltant de 2,5 milions de visites.

Com us deia, encara hi ha esperança. I és que com sempre passa, hi ha gent per a tot.

Lluís Bosch:

Ens hem empassat el concepte de "turisme cultural" tal com ens hem empassat el "capitalisme amb rostre humà", les "eleccions plebiscitàries" o les "missions militars humanitàries": un cop s'envia la intel·ligència a fer vacances, tot s'hi val. Vivim en una mala època (que en succeeix a una desastrosa, i etc). El problema és que ens pensem que som més llestos que mai perquè tenim el facebook a l'esmàrtfon.

Odio els turistes i odio fer el turista si viatjo. Per això vaig en un cotxe tronat per carreteres secundàries. Vaig néixer en un barri del centre de Barcelona que ara està pres i corromput per legions d'estúpids turistes. El meu barri m'és estrany i antipàtic. Em cau malament, hi passejo a desgrat i provo (en va) d'abstreure'm d'aquests individus grollers i ignorants, de pèl ros i d'ulls blaus. En l'ànima dels llatins deu perviure-hi un odi atàvic als bàrbars del nord.

Del turisme en penso que és una de les maldats del segle, una conseqüència infame de la tecnologia, una perversió del concepte del viatge, una de les principals causes de la banalització del món, de la cultura. I un dels grans culpables de la contaminació deguda a la crema dels combustibles fòssils.

El turisme literari és tan odiós com qualsevol altre. Diria que aquesta versió del turisme es va estrenar a Catalunya a partir dels "Soldados de Salamina". Algun espavilat va descobrir que hi havia gent que visitava el santuari del Collell després de llegir la novel·la, i aquí va començar tot. Ignoro si hi ha turisme literari al Carmel, resseguint les passes del Pijoaparte. Però em temo que no.

La que per a mi és la millor novel·la d'en Julian Barnes, "El lloro de Flaubert", és un intent grandiós de salvar la idea del viatge rere les passes d'un escriptor. Una novel·la brillant que narra un fracàs, un acte inútil. Al lector sensible no se li escaparà que es riu del turisme literari.

A Puigcerdà hi ha unes plaques amb fragments d'una novel·la d'en Ruiz Zafón (una de les seves males novel·les), i que empastifen els carrers de la capital cerdana amb frases serigrafiades que no tenen res de literari. És un faristol de ferro colat, amb un tractament d'òxid i una pàtina de vernís. Deu valdre un dineral. Els textos són burdes descripcions que hauria pogut fer un alumne de primer de batxillerat.

Una d'elles diu exactament això: "L'Hotel del Llac és un edifici de dues plantes, pintat de vermell". Està situada al davant de l'Hotel del Llac. Com una broma surrealista, un homenatge sincer a l'estupidesa humana. Si l'andròmina fos obra de Marcel Duchamp l'aplaudiria. Però resulta que no és d'en Duchamp, si no que ho hem pagat entre tots: el Consell Comarcal i l'Ajuntament.

Ja sé que Ruiz Zafón és un geni del marqueting -a més a més de mal escriptor- i per això entenc que l'administració pública de Puigcerdà no s'adonés del ridícul lamentable que fa. Però em demano si això no és una tendència. Rere la promoció del turisme literari hi ha una conxorxa d'empresaris del turisme, dels restaurants (o la gastronomia, perdó!) i algun regidor ximplet. És a dir: rere el turisme literari hi ha el buit absolut. La cobdícia.

Més enllà del meu odi al turisme, per tant, hi ha la sospita que Catalunya no hagi assumit la submissió al totxo i al turisme. Aquesta és tota la nostra indústria, el plexe solar de l'economia, la nostra renúncia. Som un país pobre, del sud d'Europa. Som incapaços d'aportar res a la cultura universal i per això fem de guies turístics i de cambrers.

També sospito que el turisme literari és producte de la mentalitat estrictament catalana que l'auge del patriotisme actual exalta, i que es basa en insistir -fins a la hipnosi col·lectiva- en què Catalunya és interessant, excepcional i collonuda. I Catalunya, malauradament, és en gran part un territori destruït per la cobdícia. Diguem-ho clar: al món hi ha poques costes més lletges que la catalana. Gràcies al turisme. Poques comarques més lamentables que La Cerdanya. No la salven les cites mediocres de Zafón. I a la Costa Brava ja li poden fotre les cites de Pla que vulguin, que no podran amagar el desastre.

No puc acabar sense dir alguna cosa en favor de la qüestió. Pel què fa al turisme literari, tinc ganes de visitar la tomba d'en Poe. I me n'alegro d'haver-me agenollat davant la de Machado i d'en Paul Valéry. Em fot ràbia això que va fer l'alcaldessa popular de Madrid amb el sepulcre de Miguel de Cervantes. Ho contrarresto amb una darrera atzagaiada: m'importa una merda per quins carrers de Besalú va passar el protagonista de la pèssima "El pont dels jueus".

Als carrers de la Verneda i de La Mina no hi ha plaques amb les magnifiques frases que va deixar escrites en Miquel Bauçà a "Carrer Marsala". Un dels textos més bells que he llegit mai en llengua catalana. D'un dels grans poetes de veritat: de la mena de poetes que la intel·lectualitat i la indústria del turisme ignoren. Maleït i oblidat, com els grans.