La imprevisibilitat. I la impossibilitat de saber què passarà demà. Als homes i les dones que vivien aprop de la central nuclear de Txernòbil el 1986 els havien jurat que les centrals soviètiques eren les més segures del món. Tal com a nosaltres ens diuen que la nostra ciutat, el país i el continent són dels llocs més segurs del món.
Tenim desenes de milers de protocols de seguretat que vetllen per la nostra superviviència, salut i protecció. Vistos des d'altres bandes del món, els ciutadans europeus devem semblar una colla de michaeljacksons en la seva bombolla saludable, aïllada i oxigenada.
En començar l'any 2015, vaig ser incapaç de pronosticar res del què em passaria durant l'any. Tampoc no vaig fer propòsits, ni bons ni malvats. Ni tan sols deixar de fumar. Pel què fa al bloc, me n'adono que acabar-lo amb la ressenya de "Les veus de Txernòbil" era completament imprevisible. Mai no m'he fet llistes de llibres pendents de llegir. Mai no m'he comprat les obres del darrer Premi Nòbel de literatura.
Però en canvi, que ara tingui a la tauleta davant del sofà el llibre de l'Aleksèievitx es deu, inevitablement, a què per haver-li donat el Nòbel és fàcil trobar-lo a les estanteries de les botigues de llibres.
Tal com algunes de les obres cabdals impreses, "Les veus de Txernòbil" és una lectura com un ganivet que fereix, com una malaltia terrible que infecta, però que té la crueltat de no matar l'infectat. Ni fàcil ni entretinguda. Les veus transcrites parlen tal com et parlarien a cau d'orella. En molts casos és una veu que ve de la tomba. En d'altres, dels hospitals. De la solitud dels rebels, tan folls que ho són d'una lucidesa esgarrifosa, els qui es van quedar a viure als pobles evaquats. I no pas per casualitat, majoritàriament dones.
Svetlana Aleksèievitx té un do estrany per a aquesta escriptura que tal vegada no és si no un art sublim de la transcripció. De la transcripció d'un horror gegantí, tan fosc i tan còsmic que deixa pàl·lida la prosa de Lovecraft o dels filòsofs del pessimisme negre. Fins i tot qüestiona què entenem per "metafísica".
Com en aquella obra cinematogràfica tan terrible i extensa de Shoah, Aleksèievitx vol explicar l'inexplicable apropant-s'hi des de les vores, des de les fronteres, des dels marges. Perquè no es pot explicar allò inexplicable. Els mestres de l'horror modern duen bata blanca i solen ser científics. Provenen de la ciència, aquesta religió de la modernitat que adorem tal com els habitants de l'illa de Pasqua adoraven els déus i els sacerdots que els van dur a l'extinció. Exactament igual.
Els relats d'aquestes veus duraran en el temps. De fet, al pròleg ja es parla de la confusió entre passat i futur que genera la qüestió de Txernòbil. Allò que va passar el 86 i el paisatge actual de la regió és quelcom que la ciència ficció no havia explicat mai. Tal vegada s'hi havia atansat, però la realitat ha construït el millor relat de ciència ficció mai escrit per la mà de cap ésser humà, escrit el 1986 i transcrit el 2005 per una periodista bielorrussa, Premi Nòbel de literatura el 2015.
Si algú encara té ganes de pensar que això dels temps és una qüestió de rellotges i de calendaris, o subjecte a planificacions, previsions i pronòstics, que busqui "Les veus de Txernòbil".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada