Gabriel Rufián, poeta

En el minso curriculum vitae del senyor candidat Gabriel Rufián, poeta, hi destaca això. L'afició per compondre versos. Sembla que ha guanyat un parell de certàmens d'aquesta disciplina literària, i potser està destinat a ser Mestre en Gai Saber. El temps ens ho dirà.

Cada cop que em topo un poeta recordo aquell conte d'en Charles Bukowski. "El gran poeta". Un dels relats recollits a Música de cañerías (Anagrama). Sempre tinc l'esperança de trobar-me amb un poeta com el d'en Bukowski. Pero nanai: sempre hi ha un gerro d'aigua freda. Potser no hi ha poetes catalans com el que descriu el geni nord-americà (que havia nascut a Alemanya, per cert). Tal vegada en Miquel Bauçà, em diuen. O una mica en Blai Bonet. Tal vegada l'Enric Casassas. La resta, botiguers lletraferits o funcionaris ociosos que descriuen boniques postes de sol vistes des del Puigmal. De vegades, des del selecte Port de la Selva.

El poeta Rufián no és d'aquella mena de poetes com el de Bukowski. Mirat de lluny, el poeta Gabriel Rufián sembla sorgit d'una versió catalana i molt nostrada de Matrix, aquella distopia en què se'ns presenta una humanitat adormida que somia un món virtual (el que prenem per real), creat per un superordinador global. A la versió catalaneta de Matrix, Rufián seria un d'aquells malvats de rang mitjanet que es passen al bàndol dels bons a mitja pel·li. Un gir argumental destinat a remoure emocions i a inflamar cors patriòtics. Com quan la coral de la parròquia s'arrenca amb el Virolai.

La hipòtesi que el poeta Gabriel no sigui real pren consistència a mida que hom se l'escolta i el contempla a la pantalla de Telenostra, la de la Terribas (la que oblida que més de la meitat dels contribuents no som ni independentistes ni del Mas). No es tracta tan sols de l'aspecte que presenta (el pentinat amb clenxa impecable, l'armilla antiquada, el gest impostat, la veueta modulada). Allò que fa sospitar és el contingut del discurs. És a dir, que sigui capaç de parlar durant molta estona per no dir res. Absolutament res.

Hom comença a perdre's pels laberints distòpics quan afegeix a la imatge de Rufián el fet que sigui el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels diputats. Al Congrés espanyol, vull dir. No havíem quedat que ja érem independents de la pèrfida Espanya que ens roba? Hi ha diputats kosovars al parlament de Sèrbia?

Resulta que el poeta Rufián és el candidat número u (i no pas el quatre, com pensaries). És cert que ERC ha fet algun altre experiment electoral digne d'un professor Bacterio dedicat a la política provincial. Ara recordo, a bot pront, l'actor Juanjo Puigcorbé, candidat número dos a l'alcaldia de Barcelona, que anava darrere del novel·lista i millor patriota Alfred Bosch. (Algú sap on para i a què es dedica en Juanjo?).

Per més que pensi no trobo el desllorigador del poeta Gabriel Rufián. És o sembla l'home unidimensional de Marcuse (al qual li han afegit els premis de poesia per esquerdar la unidimensionalitat). La figura hieràtica i perduda, el tipus capaç de no dir res i incapaç ni tan sols de dissimular que no ha dit res. A mi em fa una certa llàstima, i ho dic de cor, sense lirisme. El lirisme l'hi deixo a ell, que en això del lirisme sí que hi té una certa traça. Sap convertir els tòpics i els eslògans en un simulacre de poema. I això té mèrit, què carai.

Al poeta Gabriel Rufián el passegen pels mítings i el posen davant dels micros. Li han donat la consigna que s'expressi sempre en castellà. En bona hora. Els nacionalistes es podien haver empescat un poeta Gabriel Rufián fa vint o trenta anys, als principis del pujolisme i quan potser encara érem a temps de construir una Catalunya una mica digna, una mica intel·ligent. Però... ara? Ara, després de trenta anys de llei de normalització lingüística, d'immersió i de fantasies delirants sobre una Catalunya integradora i acollidora i tot allò? D'on surten els guionistes del sainet en forma de partit anomenat ERC?

Diu en Javier Pérez Andújar que el poeta Rufián s'assembla al cantant flamenc Miguel Poveda. I és cert: si hom es mira en Poveda quan es deixa créixer la barba, hi té una semblança quasi esfereïdora. Potser l'han escollit per aquesta característica, precisament: per veure si arrenca algun vot dels sectors més calorros del Baix Llobregat i del Barcelonès Nord. No ho tindrà fàcil, però per provar que no quedi. A veure si amb una argúcia com aquesta poden recomptar-se per enèssima vegada i trobar que els indepes de dretes o de mitges dretes arriben al 51% dels vots. A veure. Si el truc del poeta Rufián falla, tal vegada poden buscar una candidata que recordi la Niña Pastori. O la Macarena, ja posats. En l'amor i en la guerra, tot s'hi val.

Em temo que el poeta Rufián, més que vots, recollirà simpaties. Però no pas als territoris apatxes, si no entre les senyores de l'Eixample (són de convergència de tota la vda, i això no ho canvia ni el déu dels catalans ni el déu dels xarneguets). Elles estan encantades amb aquest xarnego perfecte, el xarnego somiat: integradet, acabat de dutxar i ben pentinat, assimiladet. Capaç de servir-te el cafè amb llet i les pastes de la pastisseria Foix amb un somriure dòcil i de dir-te:
-Bon profit, senyora -amb un català justet però al qual li valorem la intenció- Que vagi de gust, com digué Guerau de Liost. Desitjaria veure la trascripció del sermó de Mossèn Ballarín?

Pues eso: un Matrix català pensat per al públic del quadrat d'or.