El gènere dèbil (i 2)

Molt abans que no esclatés la crisi del totxo, els profetes de les hecatombes havien pronosticat la crisi de la literatura en paper: l'aparició de l'e-book i de l'e-reader van qüestionar el futur de les edicions de llibres tal com els coneixem des de Guttenberg. Però vès per on es van equivocar, no ha estat així. Primer va esclatar el totxo i molt més tard ens vam adonar que érem molt més toixos del què pensàvem.

No és el llibre imprès en papers relligats allò que flaqueja, si no que són les persones lectores les qui minven en una progressió imparable. L'ésser humà lector (i per tant l'ésser humà que compra literatura) és allò que decau, i aquesta decadència fa pensar en un futur més aviat obscur. No tan sols per al negoci editorial, si no per aquell ideal d'una humanitat culta (que no vol dir llibresca) si no analítica i crítica, capaç de mirar la realitat des del pensament.

Fa poc els editors i les escoles han fet un simpòsium a través de Rosa Sensat(???) on s'han acusat mútuament del desastre. No caldria dir que la consellera Rigau no hi va ser, perquè devia estar molt preocupada per les coses de la sobirania nacional.

Després de molts anys de programes educatius per promocionar la lectura, la lectura és el major dèficit que ens hem de plantejar. Ara es llegeix menys que quan no hi havia programes de promoció de la lectura.

I l'eclosió dels gèneres (negre, fantàstic, etc) demostra que vivim un instant de decadència o de crisi. Allò que sembla obvi en el cinema de Hollywood ho és també en la literatura: simplificació, infantilització, esquematització, prevalència de l'acció, autoreferència, maniqueïsme, correcció política, voluntat d'agradar a un públic majoritari, ús de les xarxes amb intenció mercantil... Aquests són els conceptes que defineixen (en un noranta per cent) la literatura que consumim.

Quants anys fa que (en català) no llegim una gran novel·la? Una bona novel·la? Per què en John Banville es transmuta en Benjamin Black i escriu novel·les policíaques amb criteri comercial? Per què a Catalunya no es publica res (en català) ambiciciós des de Joan Perucho? Potser Banville/Black té la resposta: el lector residual del segle XXI busca entreteniment o lectura per als nous temps morts: el metro i l'autobús. Capítols de digestió ràpida, complexitat escassa o simulació de complexitat, referències senzilles, massives i assequibles: si cites una pel·lícula és millor que citis Scorsese que no pas Eisenstein o Tarkovsky, no fos cas que desconcertis el client en voler-lo tractar d'intel·ligent. Caldria analitzar algun dia perquè el lector ha estat convertit en client, i qui l'ha clientelitzat. Com caldria analitzar perquè el ciutadà ha esdevingut votant/client d'un partit polític al qual se li apliquen els mateixos paràmetres: fidelització, acricitat.

Fins i tot els articles que pengem als blogs es van reduint per adaptar-se als límits de la tolerància, no tan sols en extensió si no també en complexitat: Zizek no hauria estat mai llegit si hagués volgut donar-se a conèixer a través dels blogs. I quanta gent llegeix el Zizek imprès? Ni tan sols els diputats de la CUP (tan aficionats a la Maria Mercè Marçal) sembla que hagin recalat en el filòsof eslovè.

Si el lector és quelcom que s'educa, caldria acceptar que en Teo i tota la pseudo-literatura costumista que han promogut des de Cavall Fort fins a Edelvives ha estat un fracàs de dimensions còsmiques. Per parlar clar: la col·lecció taronja o blava o verda (que relacionava color i edat) ha estat una merda i una tortura, una fàbrica de persones refractàries a la lectura perquè no han trobat res interessant en la lletra impresa. Jo tampoc no li hauria trobat res atractiu a La formiga Piga del celebrat senyor Emili Teixidor, i com més m'haguessin dit que en Teixidor era important més m'hauria allunyat dels escriptors. I això també val per a l'inqüestionat Jaume Cela. I per a tots els de la seva estela.

Caldria haver recomenat sense escrúpols en Harry Potter i l'Stephen King? Era tant important mantenir el tediós Mecanoscrit del segon origen a les lectures obligatòries de secundària i passar per alt els contes (grollerament plagiats però suggerents) de Trajecte final? Era racional oblidar-se de Poe, Stevenson, Kipling, Wells, Bulgakov, Quiroga, Lovecraft, Gogol, Matheson, Tolstoi etc.? És preferible la novela·la al conte? Era necessari que el factor nacional passés per davant de tot?  Ens equiparem a una literatura universal pel fet de situar la mediocritat genuflexa de Baltasar Porcel per davant del fascinant i rebel Blai Bonet?

On és l'error? Vet aquí la pregunta i l'enigma que podria contenir part de la resposta. I, a no ser que ja ens vagi bé tornar a un escenari proper al medieval, caldria pensar com eduquem les generacions futures perquè llegeixin alguna cosa més que no només les intrigues del gènere policíac i perquè busquin als cinemes qui foren Eisenstein i Tarkovsky, no fos cas que  pensin que l'art del cel·luloide fou creat per narrar les decebedores aventures d'en Batman.