Pau Vidal: l'emperador va nu

En Pau Vidal ha publicat el llibre El bilingüisme mata on es diu (per primer cop?) que el model de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya és un fracàs. La immersió lingüística ha estat un fracàs, i aquesta conclusió la sabíem tots. Com tots sabíem que la familia d'en Jordi Pujol són una colla de xoriços: tot plegat forma part de la nostra tendència als tabús i als tòtems, com diria el mestre de Viena.

Des de fa molta anys tots sabem quina és la llengua que escullen els (malanomenats) nouvinguts, i quina és la llengua que escullen els qui ja hi érem quan volem moure'ns pels carrers. Tots sabem quina llengua es parla a les aules de l'ensenyament obligatori, i quina llengua es parla als patis de les les escoles i dels instituts. Parlo de les zones on es concentra la majoria de la població, perquè -ignorant de moltes coses- ignoro com es parla al pati de l'institut de Torelló. Però sé com es parla al pati de l'institut d'Oliana. S'hi parla en castellà. Perquè és més eficaç si vols jugar, si vols lligar o si vols tenir relacions socials una mica àmplies.

Tots sabem en quina llengua funcionen les webs destinades a posar persones en contacte, ja sigui per fer negocis, com per fer sexe.

Però no és tan senzill: tots sabem que els qui ja hi érem vam deixar estar el dos quarts de vuit per dir les set i mitja: perquè és més funcional i acabarem abans. No és allò de la diglòssia d'en Vallverdú, si no una altra cosa. Me'n tinc que anar a les cinc i mitja és una frase comú i còmode en qualsevol conversa entre mestres de primària i professors de secundària. I gosaria dir que entre senyores i senyors professors de la universitat si n'estés cert. No es tracta de la conversa a la porta d'una discoteca de polígon del Vallès o del Baix Llobregat, com alguns ens havien volgut vendre: és una al·locució gneralitzada entre el cos de docents del país. Els qui ensenyen la llengua a les aules van optar, fa temps, per quedar a les set i mitja a fer una birra.

Fins aquí té raó en Pau Vidal. Però després ja no ho sabria dir.

És probable que el purisme d'en Vidal s'oblidi (altre cop) de les variants geogràfiques, tal com ja feu el maldestre Pompeu, que va confondre la llengua d'un sector de Barcelona amb la llengua de tots. La trascendència d'aquesta cagada monumental és més rellevant del què sembla.

També és probable que en Pau confongui els problemes d'avui i els atribueixi a la manca d'un estat propi. En Vidal decideix que una Catalunya-estat resoldria el conflicte (i ja era hora que algú reconegui el conflicte!), perquè eliminaria el bilingüisme diglòssic amb totes les paradoxes sintàctiques i morfosintàctiques que denuncia.

Crec que en Pau Vidal passa per alt que la llengua catalana ha esdevingut una llengua antipàtica per als parlants i per als habitants del territori. Aquesta antipatia explica quina llengua és la llengua d'acollida arreu (menys a Torelló) Aquesta és la qüestió, tal com jo la veig. I també explica el fenomen de les set i mitja.

Jo no sóc un científic ni un erudit (que Déu me'n guardi!) sino un usuari de la llengua. I quan escric em proposo rescatar mots i expressions, perquè penso que aquesta és una de les funcions més importants de la literatura. Prò també sóc un mestre d'escola i sé què passa als patis de les escoles i als carrers dels barris perifèrics, perquè hi soc cada dia de cada dia. I també sóc un admirador de la llengua viva en què escriu Jacint Verdaguer, que fou capaç de transcriure aquell fantàstic barceloní pre-xava.

A mi em sembla que ens hem de qüestionar perquè la llengua catalana no és simpàtica, perquè s'associa a la llengua del poder, perquè no som capaços de transmetre que hi ha una classe popular que s'expressa en català, perquè no sabem explicar que hi ha una cultura real que vol dialogar. Per què TV3 no conté programes en llengua castellana, per què no té cap programa on es tingui una cura mínima de la dicció i de la sintaxi catalana.

L'emperador va nu. Està despullat. I quan això ho diguem en veu alta haurem començat a agafar el toro per les banyes. Mentre no ho fem ens conformarem, com en Pau, a dir que tot ho resoldrà la independència.

En tot cas, li agraeixo a en Pau que hagi obert el debat. Perquè són debats oberts el què ens cal en aquest coi de país.