El setge de Barcelona

dedicat al Javier Pérez Andújar, malgrat que no ens coneixem

Els qui duem uns quants anys vivint (i sobrevivint, els darrers) a Catalunya hem estat testimonis del setge. I de la caiguda inexorable. Aquest cop es fa molt difícil assenyalar l'assetjador i temo que, en realitat, no hi hagi cap enemic extramurs. Podria ser que Catalunya assetgés Catalunya. Podria ser que Catalunya fos la pitjor enemiga de sí mateixa. Ho sospito de veritat, no és una cita de Philip K. Dick ni de l'Orwell.

He escrit Barcelona al títol i ara parlo de Catalunya, però després de tants anys de centralisme i de capitalitat, la ciutat no tan sols ha concentrat la població en la seva àrea si no també totes les centralitats possibles: econòmiques, polítiques, administratives, culturals, d'infrastructures. El vell somni (o el deliri) noucentista de la Catalunya-ciutat ha triomfat en la seva versió aberrant, un cop posada en mans dels especuladors urbanístics i dels polítics corruptibles. Finament, allò que hi ha fora de Barcelona es pot resumir en dues zones: a la primera un enorme cinturó de petites ciutats arruïnades per un urbanisme destructiu i inhòspit, i a la segona un residu de nuclis semi-urbans on, quan ve el bon temps, s'hi fa una fira medieval. Però en qualsevol cas penúria cultural. Zero.

En aquest escenari la caiguda de Barcelona és més tràgica perquè implica la caiguda de Catalunya. Finalment s'ha esdevingut: quan Barcelona es fa mediocre, el país es fa mediocre.

Caminar pels carrers, observar i buscar propostes culturals i artístiques interessants ja no té cap sentit. La ciutat que va arribar a ser un referent de la modernitat teatral, musical, artística i de vitaliat urbana ha desaparegut. Dagoll Dagom reestrena Mar i Cel (!!!) i La Cubana continua exprimint la fórmula per si cau un despistat o un nostàlgic. Però com que les dues propostes omplen, cal inferir que són bones.

Una amiga em fa notar la desaparició dels músics de carrer (i per cert, on és la troupe peruana que es va passar vint anys a la Plaça de Catalunya?). Les úniques propostes noves i rellevants són els petits tallers-botiga d'artesans que han florit pel Born, la Ribera i Gràcia: tenen més aspecte d'estratègies de supervivència que no pas d'altra cosa i és possible que tan sols relatin una derrota prèvia, però fan de bon incloure a les guies turístiques i als especials del Time-Out.

Fa molts anys de La Fura dels Baus i a més a més van emigrar. També fa anys que ningú no se sorprèn de cap nou muntatge al Teatre Nacional de Catalunya. El Romea s'hi esforça però llangueix, el Lliure sobreviu in extremis i els petits teatres del circuit alternatiu han defallit sota el bombardeig de l'aposta pel musical. Al festival de Tàrrega es tendeix a la producció nacional (cal tancar files quan van mal dades) i al Festival de Titelles de Lleida ja no hi va ningú de fora. És simptomàtic que Pau Riba o Sisa siguin encara el referent de la transgressió. Un cop expulsat l'Albert Pla (massa difícil de pair i massa bilingüe per a un públic que enyora els duos de Lluís Llach i Marina Rossell) i immolat l'Adrià Puntí, no sabria dir quina referència musical parla d'un país creatiu i que es vol situar en el paisatge de la contemporaneïtat.

L'ajuntament de la ciutat (com la Conselleria) adopta amb la cultura i l'art la màxima del laisser faire. Defensar la cultura i el patrimoni? això mai. Ja fa prou cosetes el Caixafòrum, deuen pensar: cal respectar la iniciativa privada. Així, les llibreries tanquen per deixar lloc als Macdonadls i les petites associacions culturals pleguen perquè s'hi instal·li un Mango. Les sales de cinema cedeixen espai al Zara. L'estàtua de Colom és humiliada públicament amb una bata del Barça (ara sí que Colom és català!). Unes baluernes horroroses (suposo que hi ha poc pressupost) expliquen -ironies de la vida- el setge de Barcelona de 1714, davant la lògica indiferència de turistes i soferts barcelonins. Quan un turista cultural (si és que existeix) arriba a Barcelona procedent de Manchester, de Lió, de Zurich o de Nàpols es deu demanar per què ha vingut: per veure les botigues que té a la seva ciutat o per contemplar el naufragi d'aquella terrible onada del disseny que va aniquilar els vestigis d'una personalitat estètica? Gaudí, respondran. O el modernisme en general: respondran amb respostes que ja depassen els cent anys. [I per si de cas el turisme cultural descobreix l'enganyifa i es cansa de Barcelona, fem un casino a Vila-seca o cedim el complex olímpic de Montjuïc a la iniciativa privada].

Fa poc, en una trobada de persones que debatien sobre l'estat de la poesia, algú va gosar parlar del pobre nivell que mostra aquest gènere. El diagnòstic que en va fer podria ser extensible a d'altres disciplines de l'art: estancament, mirada endogàmica, tics retrògrades, empobriment formal i lingüístic, falta d'ambició. I -heroicament- la mateixa persona va expressar allò que ningú no vol sentir: que la poesia escrita en llengua castellana mostra una vitalitat i un desig de transformació més gran, amb propostes de risc. Com era previsible, la crítica (autocrítica) va quedar sepultada sota la remor de l'autocomplaença. Mal moment per a les anàlisis objectives quan vivim sota el renovat argument -esdevingut dogma- que cal defensar la terra: si és català, Déu li doni gràcia.

Els escriptors que podrien prendre les regnes d'una renovació ambiciosa estan massa entretinguts amb les columnes ben pagades als diaris. Tampoc no és cap bon indicador que Monzó continuï sent el referent de la modernitat, ni que la novel·la més lleument transgressora dels darrers anys sigui Els jugadors de whist, que no passa de ser una crònica generacional i que mai no gosa dir allò que s'esperaria. Que Jo confesso del Jaume Cabré ha estat traduïda a no sé quantes llengües? Sí, però... no li nego pas l'ambició, tot i que una altra cosa és que se'n surti. Voler no sempre és poder.

Per continuar amb la literatura i donar-li un contrapunt al text caldria esmentar l'impuls de la novel·la negra, un gènere dedicat a retratar la cara fosca, corrupta i mesquina de la societat. No deu ser casual. I alhora cal anomenar l'optimisme contra tot de les infinites editorials petites i independents, maldant per fer-se un lloc sota el sol sense cap empara insitucional (el senyor Mascarell no hi és perquè està promovent el Sònar). I finalment l'actitud resistent del cineasta Albert Serra, finançat i promogut fora de Catalunya, i al qual la crítica nacional vol presentar com un freak perquè no obté la benedicció del públic. (Si jo fos Albert Serra em nacionalitzaria a New Hampshire, però per fortuna ell no és jo). I per cert: on és en Marc Recha?

Les polítiques de subvenció cultural (avortades de sobte en nom de les urgències financeres) no havien afavorit gens la creació ni la llibertat d'expressió en gran part per la tutela excessiva o pel comissariat polític paranoide de l'era Pujol. Aquesta és una causa. Però també n'hi ha una altra. Una causa enquistada a la societat catalana i que no se sol anomenar perquè el país és petit i tothom vol ser-hi ben vist, aplaudit o convidat a TV3 (ara homenatgen Bauçà, Pepe Sales, Joaquim Jordà, Andrés Estellés i Vinyoli, però quin descans no deurien sentir a la Conselleria de Cultura i de Diagonal en amunt quan van saber que eren morts...!).

Jo diria que, tret del breu periode que va dels setanta als vuitanta, la producció artística catalana està condicionada i ofegada per l'esperit de l'estètica burgesa (no parlo de la classe social, si no dels valors que promou i que són compartits per la majoria). Alguns en diríem rància, decimonònica o de beata, però ho deixarem en estètica burgesa. Es tracta de no passar-se gaire, de no ferir susceptibilitats, de moderar-se, de practicar la metàfora críptica o la hipèrbole, de ser homogenis i homologables pels tècnics subvencionadors. No mostrar gaire el conflicte social ni el lingüístic. Si fas humor, fes com Polònia: apte per a tots els públics. Si fas erotisme recorda't de no fer pornografia. Si fas comèdia, fes la comedieta del Joel Joan. Si fas novel·la política fes com en Porcel, que el Pujol li va posar un xiringuito a canvi de tanta genuflexió desinteressada.

Ah! I sobretot...! Si vius a Catalunya i escrius fes-ho en català. No facis com els Juan Marsé, Javier Cercas, Eduardo Mendoza, Javier Pérez Andújar, Francisco Casavella, Víctor del Árbol, Cristina Fallarás, Rosa Ribas, Susana Hernández, David Llorente, Luis Gutiérrez Maluenda, Carlos Quílez, etc. Fes com en Martí Gironell que escriu autèntiques merdes, però merdes autènticament catalanes. [Aquesta seria una altra qüestió que mai no s'ha resolt].

I finalment la crisi dels diners arriba i el setge avança, es tanca i triomfa. Ha vençut la mediocritat, i la gent surt als carrers per apaudir-la, tal com van sortir a aplaudir les tropes de Franco que venien a dur la pau.