Podem o no podem ser bolivarians?

La irrupció fulgurant de l'organització política Podemos a l'escenari ibèric ha estat allò més suggerent que hem vist aquest curs polític, tret que algú trobi que és el retoc cosmètic que acaba de fer el PSOE (en un intent agònic per salvar-se d'un abisme del qual ja no els salvarà ni la Verge del Rocío). Tot i que no sóc assidu de les tavernes, he sentit molta gent que parla de Pablo Iglesias i a ningú parlant de Madina o Sánchez.

Em miro i comento Podemos des de l'escepticisme, i no pretenc fer-ne cap judici perquè això seria pressumptuós i sobretot prematur: el temps ens ho aclarirà, i el temps corre depressa. Allò que més m'impressiona no és l'aparició del grup, si no les reaccions que provoca a tot el ventall dels partits tradicionals.

En les reaccions més visibles es dóna una paradoxa curiosa: els partits de la dreta acusen Podemos de ser a l'extrema dreta, i els de l'esquerra de ser a l'extrema esquerra.

Així, el Partido Popular veu en Podemos signes inequívocament nazis. Esperanza Aguirre s'ensuma la doctrina de Goebbels rere les estratègies del grup: ja se sap que Aguirre és una persona culte i sap qui fou Joseph Goebbels, circumstància que li agraeixo de veritat, perquè el seu col·lega Mariano només sap qui fou Andrés Iniesta. El PSOE, al seu torn, repeteix l'acudit del senecte Gonzàlez segons el qual Podemos és un partit bolivarià (cal entendre que bolivarià és un adjectiu referit al govern de Venezuela).

Ens hem habituat a l'ús banalitzat dels termes feixista o nazi, (banalitzats per l'excés) de manera que amb prou feines si sabem què volen dir. Si ens fixem en el debat independentista català, es descobreix que nazis o feixistes ho són els independentistes per als no-independentistes, i que a la inversa també funciona. D'aquesta manera hom perd el significat del terme (podrien ser feixistes i nazis Carme Forcadell i Manuel Cruz ensems?) i és probable que els termes esdevinguin, en poc temps, sinònims de ximple, gilipolles o senzillament tonto. O potser tan sols enemic.

Em resulta més inquietant l'acusació de bolivarià. Cal reconèixer que Felipe Gonzàlez, en el declivi de la seva vida i del seu intel·lecte, ha estat capaç d'introduir un concepte nou a les tertúlies televisives i als titulars d'una premsa poc exigent. Aquesta serà probablement la darrera contribució del mel·liflu Gonzàlez al pensament polític. tret que algun dia vulgui justificar la seva presència al consell d'administració de Gas Natural-Fenosa. Bolivarià no es refereix a Simón Bolívar en sentit estricte, tot i que en Simón produeix una urticària vigorosa i fulminant en l'imaginari nostàlgic: Bolívar és l'home que va desmanegar l'imperi, i que va derrotar militarment l'exèrcit colonial espanyol en un país i després en un altre, i en un altre... Bolivarià es refereix al govern de Venezuela, i és el nom amb què s'autoanomena el partit d'Hugo Chávez i de Nicolás Maduro.

Quan hom acusa de bolivarià un adversari no sé de què l'acusa. El partit que governa a Venezuela ho fa perquè, eleccions rere eleccions, ha guanyat a les urnes de forma majoritària i inqüestionable: cal recordar que els processos electorals de Venezuela han estat supervisats per organismes internacionals que mai no han trobat res a objectar, ni han documentat cap mancança democràtica. I també cal recordar que aquest partit (el Partit Socialista Unit de Venezuela) és un partit fonamentat en la democràcia participativa, una opció que no és tan sols formal: en molts aspectes, la presa de decisions és més transparent, democràtica i pública que a la immensa majoria de partits europeus. Venezuela no és Cuba, ni tampoc és la Xina amb qui tots malden per fer negoci, ni el Qatar de la samarreta del Barça, ni l'Israel genocida que lloa Pilar Rahola i per on l'Artur Mas es passeja avui: Venezuela és un país democràtic que no bombardeja els seus veïns.

Caldria dir que bolivariana també ho és (per decisió pròpia i per convicció) la CUP, que mostra públicament el suport envers el govern de Venezuela i en el qual s'inspira sense cap vergonya: per què hauria d'avergonyir-se ningú de compartir metodologies i objectius amb un govern escollit democràticament? Si la CUP no ha rebut insults d'aquesta mena és sens dubte pel nombre escàs de vots i de diputats: la irrupció discreta de la CUP no ha esverat el sistema tal com ho ha fet Podemos.

En definitiva, el pecat terrible de Podemos no és l'ideari polític i econòmic que proposa (un ideari que sempre ha estat present en diversos partits de l'esquerra transformadora), si no la potencialitat en vots que mostra, i la capacitat que se li intueix de sacsejar el balneari de zombis, frankensteins i dràcules conservats en formol que compòn el 90% del Congrés dels Diputats (i del Parlamentet català). Parlem clar: recollir un milió dos-cents mil vots en unes eleccions europees ha d'haver espantat molt: fins i tot Emilio Botín s'ha remogut dins del seu temple i ha preguntat (en altres paraules): -¿Cómo podemos neutralizar a Podemos?

També cal esmentar una altra paradoxa que ha revelat l'aparició del nou partit: malgrat que F. González i Susana Díaz s'hagin afanyat en descobrir la cua del dimoni bolivarià amagada dins la cua de Pablo Iglesias, no han tardat ni un mes en conjuminar un simulacre de democràcia al PSOE que ens el presenti com un partit obert i participatiu. Un circ que, malgrat els esforços, no ha interessat a ningú: el PSOE de Sánchez obtindrà menys escons que el de Rubalcaba. No cal ser un endeví per encertar el pronòstic. També cal observar els moviments que es donen a Izquierda Unida, menys hipòcrites que els del PSOE però òbviament precipitats.

IU (com el seu soci català i la variant ecologista-cicloturista del mateix) li retreuen a Podemos no ser un partit autèntic i ho expressen així per més ridícul que pugui semblar: es refereixen a què no hi ha uns òrgans, uns comitès, unes cèl·lules, unes coordinadores, unes bases, un secretari general, etc. Obliden que les estructures sorgeixen a través de la història, perquè fins i tot Lenin no disposava d'aparells de partit quan va començar si no que es va basar en un petit grup.

I alhora obvien allò essencial: en una societat (laboralment, econòmicament, relacionalment, culturalment) diferent, els mecanismes de participació són diferents. El món dels sindicats i els funcionaris -en el qual es basaven- s'extingeix (i això és una bona notícia, perquè tant els funcionaris com els sindicats no han dut res de bo a la comunitat). Són conscients que hem abandonat la societat industrial i estem entrant en una societat post-industrial que tot just es comença a definir? Se'ls ha acudit pensar que aquesta nova societat podria gestionar-se políticament des de noves fórmules? Se'ls ha passat pel barret que hi ha una tendència evident a organitzar-se en paràmetres nous que podrien ser els qui definiran aquesta nova societat en construcció? Recorden que l'imperi romà es va extingir i el món va continuar sense ell? Són conscients que després d'una època en ve una altra, i que potser ens ha tocat la joia de participar-hi (i no la desgràcia de sofrir-ho)?

Apèndix: Democràcia a la catalana

No podria acabar aquests comentaris improvisats sense referir-me a la qüestió catalana: enmig del debat nacionalista-sobiranista-independentista que planteja un conflicte en termes territorials (Catalunya vs. Espanya o viceversa), l'aparició de Podemos ressuscita el conflicte que es pretenia amagar: esquerra/dreta, elits extractives/treballadors, o -tal com ho expressa Iglesias- els de dalt/els de baix.

A Convergència i Unió no s'han sentit al·ludits per una novetat que els tocarà afrontar algun dia. Perquè -com tothom- saben que algun dia es trobaran cadires del seu Parlament ocupades per Podemos o per l'organització Guanyem Barcelona quan es digui Guanyem Catalunya. A Convergència, descol·locada i en estat de shock permanent per culpa de mirar-se les enquestes d'intenció de vot i les notícies sobre les finances de la família Pujol, mai no se'ls ha passat pel cap la possibilitat d'unes primàries malgrat la coneguda veneració de Mossèn Homs per la política nord-americana o la insistència en el dret a decidir, la voluntat del poble i la santedat de les urnes. Una paradoxa catalana: el partit que més insisteix en el valor de les urnes sempre ha optat pel dit de Jordi Pujol quan es tracta d'escollir candidats, ja sigui a la Generalitat o als ajuntaments de Torredembarra i Lloret. El dret a decidir és un patrimoni exclusiu del vell patriarca amb comptes bancaris a Andorra i al Gabon.

ERC, en canvi, ha fet un petit simulacre de democràcia amb la comèdia de l'elecció de l'alcaldable per Barcelona. Però tothom intueix que l'amorosa disputa Bosch-Amorós tan sols encobreix la darrera acció caïnita del partit més caníbal de la península ibèrica, l'objectiu de la qual era enviar la mòmia de Jordi Portabella a la deixalleria enmig d'un espectacle de prestidigitació democràtica.

I finalment, vet aquí el zombi PSC, que ha simulat unes primàries més primàries que ningú: a qui se li pot acudir convocar unes eleccions amb un sol candidat i alhora sentir-se cofoi del gran esforç democràtic que ha fet? A qui se li acut presentar un sol candidat, i que aquest sigui el representant mes conegut de l'aparell? Davant de la situació grotesca on ells mateixos s'han situat, el partit de Maragall&Maragall (els nostres més estimats señoritos de mierda) explica que valorarà el suport obtingut pel consiglieri Iceta a partir del nombre vots, com si els ciutadans fóssim encara tan rucs: què haurien fet si el signore Iceta no hagués col·leccionat... quants vots? On situaven el llistó? Quina nova versió d'una proclamació a la búlgara en versioneta catalaneta han inventat aquesta gent? Com demanaria Lovecraft a Iceta: és possible imaginar un infern més avall de l'infern que has inventat?

En aquestes circumstàncies, semblaria més honest demanar a la militància (molt sovint soferta, abnegada i ingènua ) si voten per dissoldre el partit d'una vegada en un saludable exercici d'eutanàsia, o bé per continuar el reality-show titulat La mort en directe. Quin electorat engrescarà monsignore Iceta? Em permeto (ara sí) un petit judici sobre el PSC (extensible al PSOE): és molt difícil enredar la ciutadania durant tants anys, perquè ja hem après que la socialdemocràcia és una perversió malintencionada de l'ideari socialista. A veure si ens aclarim. Al Psc i al Psoe no els passa factura el factor sobiranista, si no un factor previ: no es pot fer veure que s'és d'esquerres i que es lluita per la justicia social mentre hom es deixa seduir per la sirena neoliberal. Ni tan sols l'estada al racó de pensar on són els darrers dos anys no els ha servit de res. Iceta, fes la maleta i allibera els votants d'esquerres que heu segrestat i enganyat.

Caldria que acabés el text amb unes notes sobre la democràcia interna de l'Assemblea Nacional Catalana, però és tan sorprenent allò que trobo mentre remeno que em reclama tot un article. Properament en aquesta pantalla.