Aquest video-post està dedicat a l'Òscar Ubach
La imatge del qui fou sacrificat en va. Inútil salvador del món. El sofriment absurd. La terra mai no serà dels desposseïts ni dels pobres. La civilització caníbal dels ullals i els maxilars. La carn mutilada alimentarà les insaciables criatures de Sarrià, Sant Cugat i de Pedralbes. I les criatures caníbals, plenes de sang, aniran després a veure un partit del Barça i aplaudiran, idiotitzats.
En els ulls de les víctimes no hi ha por; tampoc no hi ha esperança. Els qui encara poden, fugen. Ningú no sap si darrere els mars i els oceans hi ha una Icària que espera, una borrosa Icària-Penèlope. Abans de l'alba algú busca a google coses com molotov, kalashnikov. Prò si pugués marxar, Déu meu, si pugués marxar... marxaria.
Enmig de la nit més obscura de l'ànima, a la casa més pobra de Catalunya resen davant una icona hieràtica i mormolen paraules com fam. La icona recorda uns antics ex-vots. Algú espera els miracles. Al defora, l'acer dels ganivets busca les còrnies dels ulls i la TV repeteix mil vegades els missatges patriotes del lider. En la quietud dels despatxos, un funcionari busca els claus per una nova crucificció. M'ho van ordenar, dirà més tard, jo només acomplia ordres.
Enllà, abans, un artesà-demiürg construïa un titella amb fustetes que flotaven pel riu. I pensava que les fustes flotarien, també, sobre la vida i els anys.
no quedarà ningù lùcid per contemplar la desfeta.
ResponEliminaNo ho sé pas, Francesc. Però jo no em quedo. Tinc les coses més o menys lligades i aviat aquest blog s'escriurà des d'una altra banda del món.
EliminaCada cop que compro tabac a l'estanc de la cantonada estic pagant a La Caixa i al BBVA, i se m'ha acabat la paciència. Si tens quatre duros estalviat marxa d'aquesta merda.
Itaca és a Grècia, no ho oblidéssim pas. Potser sí que caldria primer allunyar-nos del que avui representa Grècia, potser sí. Però si anem esperant que abans d'arreglar alguna cosa estigui arreglada una altra, potser no arreglarem mai res, que és el que acostuma a passar en aquest país, com saps bé.
ResponEliminaHauríem de pensar tantes coses...! M'he cansat d'esperar que s'arregin algunes coses que creia prioritàries mentre veig com es pretenen fer canvis que no m'interessen. Perquè ja no em crec aquest país. Per això he renovat el meu passaport. La decisió està presa i crec que és la millor. No m'interessa Catalunya, no m'interessa Espanya ni Europa. I penso que si no et sentissis atrapat pels teus privilegis, també marxaries. D'on traurà l'estat els diners per evadir o per pagar els seus diputats i funcionaris quan no hi hagi contribuents tontos?
EliminaCom diria Llach: Que tinguis sort!
ResponEliminaConfio poc en la sort, tot i que és un factor que determina. El problema és que tal com estan les coses, la sort a Catalunya ja no compta. Tal com jo ho veig, som els emigrants els qui hem de desitjar-vos "sort" las qui us voleu quedar en aquest lloc esguerrat. Pro en fi, ja ens ho anirem explicant, no?
Eliminaqui sap si anar-te'n no acabarà sent un nou descobriment o una possibilitat inesperada, encara que obligada, de mirar la realitat des d'un altre punt de vista..
ResponEliminano sé perquè, però em sap greu que se'n vagi gent com ara tu amb tantes coses a dir i a fer.., però suposo que és un greu una mica poca-solta ja que si ha de ser el millor per a tu, endavant!
molta sort!! (tot i que no hi confïis gaire en la sort)
Gràcies Lolita Lagarto, la sort que em desitgeu els altres sí té valor i dóna calor. Encara queden un dies, i el blog continuarà com sigui. O sigui que les coses a dir continuaran sent dites. Senzillament cavio la posició.
EliminaCaramb Lluis ... em deixes esglaiat però supos que fa temps que ho tens ben pensat rumiat etc.
ResponEliminaM´hagues agardat que aquesta crucifixió del titella només fos una posta en escena i la realitat no ens fos tan crua . El meu pare cada vegada que anava de viatge em deià : sort i ventura .
T´ho desig de tot cor . La salut ( la mental ) la conseves forta .
Una abraçada i fins bones noves.Que la travesia et sigui suau.
P-d ja parlam.
Ho tinc pensat i encara queden coses per pensar, però quedar-me en aquest país és una opció molt poc seductora. Pagar el sou de l'Artur i els seus mils de funcionaris cada cop que compro un paquet de tabac o una llauna de sardines? No, carai.
EliminaHo anirem veient i explicant, però l'emgració sembla una opció molt clara. Perquè té un ingredient d'insubmissió radical. Emigrar és objectar.
Lluís,
ResponEliminaQue els teus desitjos es lliguin finalment i que ens puguis explicar on és aquesta Icària que els nostres avantpassats anarquistes van sommiar i que avui no surt per enlloc...
Gràcies Galderich. No sé si arribarem a l'Arcàdia. En tot cas, intentarem viure dignament.
EliminaMolta Sort, potser més endavant podràs tornar quan la crisi baixi. Ja son milers com tu que emigren, aviat no quedarà ningú per pagar-lis els impostos.
ResponEliminaSembla que hi ha molta gent que marxa i no se'n parla gaire. En part els va bé, però tampoc no volen crear la impressió que ja ningú no es creu res.
EliminaL'escena congelada de Tarkovski sembla talment un quadre de Brueghel.
ResponEliminaI pregunto jo, on aniràs, envàs? La llauna de sardines va al contenidor groc. Puta tele.
Encertes, Matilde, darrerament he encetat la meva relació amb Tarkovski i de Brueghel apareix més d'un cop a les seves pel·lícules...
EliminaL'envàs esta acabant de decidir on va, semblo un got d'aquells que ara resulta que no té un destí concret.
EliminaGracias al ande yo caliente y ríase la gente, todos fríos, ese seria un buen resumen de lo que pasa en este mundo.
ResponEliminaBueno, algo así: andan tres calientes y unos millones se ríen.
Elimina(No va ser fins el darrer paràgraf que no em vaig adonar que has escrit en català aquest post... )
ResponEliminaA la pel·lícula del Rubliev hi ha unes quantes frases per emmarcar.
Hi ha una guerra oberta. I molts van a la seva. Amb tot, culpabilitzar els funcionaris és injust. És el mateix joc que se'ns fa quan se'ns diu que "tots" som responsables de la crisi. No vam ser enganyats? En realitat també som víctimes. I aquests funcionaris inclouen metges, mestres, infermeres. De vegades no saps dir com arribes a ser a un costat o a l'altre: no fa pas tant que hagués dit que seria impossible que jo acabaria essent funcionària. I en sóc, però no me'n sento orgullosa. I ara anar a treballar cada dia em planteja dubtes ètics.
Estem esperant el dia en què assaltem els bancs, però ens trobem que els nostres conciutadans voten el botxí. I la televisió patètica no para de ser-se l'altaveu.
Marxar, vet aquí.
ostres, es veritat, està escrit en català! no m'havia donat fins llegir el teu comentari.
EliminaSí, sí, ha estat un rampell.
EliminaEnmig de la crida de Tarkovski, ens sumem al teu blog i esperem un toc d'atenció que ens ajudi a superar el parèntesi evanescent del bogardisme...si pots passar per can Bogarde, t'esperem.
ResponEliminaTornaré a Can Bogarde, on les sorpreses sempre són infinites...
Elimina