Els privilegis perduts dels FUCs

Fa uns quants anys em vaig afiliar a un partit comunista, i també al seu sindicat. El partit va acusar el pas del temps: les onades modernitzadores i la revisió dels conceptes. De manera que el marxisme es va anar diluint en la seva formulació més estricta, i va entrar l'aire de les noves ideologies pacifista, ecologista, feminista, participtiva, etc. Fins aquí anàvem bé, i jo diria que la majoria dels afiliats ho trobàvem correcte. És possible que la caiguda del mur de Berlin ens enganxés amb els pixats al ventre (una expressió tan popular com nefasta, sobretot per a mi, que sóc tan visual). Però també sabíem que, amb el temps, la caiguda del mur se sabria que fou una catàstrofe terrible.

En aquells vells i bells temps, no tan sols afirmàvem amb orgull i alegria que érem comunistes o marxistes (és un matís, però no banal), sinó que també gaudíem d'uns certs privilegis. El millor de tots era la possibilitat de viatjar en condicions privilegiades als països simpàtics: Cuba, el Vietnam del Nord, la Xina, la immensa URSS... i alguns estats africans -els qui rebien ajudes dels esmentats abans. Entre els quals hi va haver el Senegal durant un temps. Al Senegal hi vivien uns curiosos assessors militars cubans. No hi vaig anar mai, però les companyes i els companys que ho van fer tornaven meravellats de la síntesi de passió cubana i africana. Dakar fou l'escenari d'una joie de vivre comunista que ara provocaria enveges enormes si l'expliqués. És clar que tot allò succeïa en temps anteriors a la Sida.

Els temps van anar girant. Pel camí de les giragonses no tan sols vam perdre l'orgull, sinó també alguna convicció. Em vaig interessar per un sector ideològic que es va anomenar "els autònoms", i que provàvem de retornar a l'estadi original del socialisme utòpic, anterior a la penosa divisió entre comunistes i anarquistes. Una època quasi miraculosa, en la qual podíem discutir coses tan apassionants com ara si el missatge autèntic de Jesucrist queia més a la banda comunista o a l'anarquista. Mai no ho vam saber resoldre del tot. Jo tinc la meva teoria, però no la diré pas.

Al capdavall, allò que penso ara és que els FUCs (els de la Federeació Universal Comunista) tenim força limitada la qüestió del turisme. És una pena perquè podem viatjar a menys bandes del planeta, però sobretot perquè a mi em sembla que el comunisme (fins i tot l'estrictament i dogmàtic marxista) té tant o més valor ara que llavors. Dit d'una manera senzilla: potser explica millor on som, i dóna millors respostes i propostes de cap allà on caldria tendir.

Malgrat alguns intents d'emigrar, la realitat és aquesta trista realitat. Que segueixo encallat a Catalunya mentre contemplo la tristíssima deriva del país. Potser em faig vell i em costa cada cop més la idea de fer les maletes. No diguem ja prendre les maletes en sentit literal. Que m'agraden els paisatges del meu entorn, i que alguns paisatges del país m'han robat mig cor. Amb l'altre mig no podria arribar ni tan sols a la frontera on van detenir el darrer president digne de la Generalitat.

Perduts els privilegis i la meitat del cor, i trobant-me ja més enllà del mezzo della mia vita, m'assec a la butaca i començo a recordar, i m'enyoro i em desespero i fins i tot enceto una ampolla de Rioja mentre penso en la federació de les nacions ibèriques.

Aquest deu ser el paisatge que em veurà fins que els dies arribin a la fi. Tot i que de vegades penso que no, que seria bonic marxar (lleuger i sense maletes, és clar). Fer una petita i bonica foguera amb les quatre pertinences. De vegades penso en un barri obrer del Llobregat, de vegades en una aldea brasilera.

Visc pendent de plànols i això em fa sentir quasi com l'estrafolari capità Achab. Ara me n'adono que el títol correcte d'aquest post hauria d'haver estat Moby-Dick. Malgrat els dubtes, sé que algun dia hi arribaré.