A, Abecedari

A

Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.

B

Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

C

Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.

D

Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?