No a José María Fonollosa, no als blogs

No me salvéis. Intento así perderme.

(East 54th Street)

No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.

No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street 

Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.