La mà d'en Virgili, professor emèrit d'institut

La mà de Virgili és la que guia el narrador de la Comèdia fins que, arribat en un lloc determinat, la hi deixa anar i li etziba: a partir d'aquí apanya't tu sol, que jo me'n vaig. Dit i fet: en Virgili se'n va tot seguit. Si te he visto no me acuerdo. És una de les millors escenes de ruptura emocional mai escrites, i amb una economia de llenguatge envejable: tant de bo tots en sabéssim tant quan es tracta d'enviar a dida l'amant, la muller o el marit.

Aquest Virgili del qui parlo és el poeta llatí que el Dante va reviure per fer-lo personatge d'una de les obres més estranyes i enigmàtiques (i més sublims) de les lletres, un text que va inaugurar el gènere de l'autoficció i que va elevar el del fantàstic fins a cotes mai assolides fins llavors, ni mai superades després. Potser podríem parlar de Philip K. Dick arribats en aquest punt, però ho deixarem per a un altre moment.

A Catalunya i al segle XXI ens ha aparegut un altre Virgili, un senyor que es veu que és professor emèrit d'institut, una categoria que no acabo d'entendre però que em temo que deu voler dir: vaig ser professor d'institut i ara estic jubilat, i bellament jubilat per cert, amb una bona paga a càrrec d'Espanya.

El nostre Virgili no ens havia acompanyat enlloc, però això no li reca per deixar-nos anar de la mà: no sou catalans, ens diu als qui, malgrat haver nascut a Catalunya (com si no tinguéssim prou pena per haver nascut a Catalunya), no som independentistes. No sou catalans, ens diu, sou feixistes residents a Catalunya. El senyor Virgili català jubilat al segle XXI em nega una part de la meva identitat, cosa que no em molestaria gens perquè la identitat nacional és cosa que no em traurà mai el son si no fos perquè m'atorga, graciosament, una identitat que no coneixia: em dóna la identitat de feixista resident. Desconec a quina legislació m'he d'atendre a partir d'ara. Ho consultaré a la Secretaria general de l'Onu, a veure si tenen res previst per als feixistes residents a Catalunya.

Al senyor Virgili, catedràtic emèrit d'institut, m'agradaria dir-li que, a mi, ser català m'interessa tant com ser una gamba o un escamarlà. És més: haver nascut a Catalunya no m'ha fet mai cap punyetera gràcia. Tinc desenes de llocs on m'hagués agradat néixer, entre els quals hi ha Brooklyn, Camden Town, la Rue Furstenberg, l'illa de Socotra, Guadix, Porto, Hervás i molts d'altres entre els quals hi ha, fins i tot, Laujar de Andarax, el poble on s'exilià Boabdil un cop desposseït del seu regne.

Ja ho veu, senyor emèrit: ser català o no ser-ho m'interessa tant com a vostè li interessa la democràcia. El que ja no accepto de tan bona gana és que em tracti de feixista, tot i que, venint de vós, aquesta categoria no em fa ni fred ni calor. ¿Què vol dir "feixista" segons vós? ¿Sap el senyor emèrit què feien els nazis alemanys amb els alemanys jueus? ¿Coneix què deien les lleis de Nüremberg del 1935, promulgades pel règim nazi, i on es negava la identitat alemanya als jueus alemanys? Suposo que el catedràtic emèrit anomenat Virgili no les coneix: hom pot ser catedràtic, i hom pot ser catedràtic emèrit però també pot ser, alhora, un ignorant integral. I àdhuc un cretí integral.

Es comença per negar la identitat regional i s'acaba per la solució final.

Senyor Virgili català emèrit: a mi, que vostè em deixi anar la mà m'agrada i em tranquil·litza: el tacte de la seva mà freda, suada i libidinosa no m'agradava gens. Preferiria anar de la mà d'un batraci que de la seva, què vol que li digui.

Més informació sobre el senyor Virgili, catedràtic emèrit de l'institut Jordi Goebbels i Turull, aquí:
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2019/12/27/llagostins-virgili/1020865.html

_______________________
VERSIÓN CASTELLANA:

LA MANO DE VIRGILIO, PROFESOR EMÉRITO DE INSTITUTO

La mano de Virgilio es la que guía al narrador de la Comedia hasta que, llegados a un lugar determinado, la suelta y le endilga: a partir de aquí apáñatelas como puedas que yo me largo. Y justo después Virgilio se va. Si te he visto no me acuerdo. Es una de las mejores escenas de ruptura emocional jamás escritas, con una economía de lenguaje envidiable: ojalá todos supiéramos tanto cuando se trata de mandar al garete a la amante, a la mujer o al marido.

El Virgilio de quien hablo es el poeta latino que el Dante revive para hacerlo personaje de una de las obras más extrañas y enigmáticas (y más sublimes) de las letras, un texto que inauguró el género de la autoficción y que elevó el del fantástico hasta cotas nunca logradas hasta entonces, ni jamás superadas después. Quizás se podría hablar de Philip K. Dick , pero lo dejaremos para otro momento.

En Cataluña y en el siglo XXI se nos ha aparecido otro Virgilio, Virgili se apellida, es un señor que afirma ser profesor emérito de institut, una categoría que no termino de comprender pero que, posiblemente significa: fui profesor de instituto y estoy jubilado, bellamente jubilado, con una buena paga a cargo de España.

Nuestro Virgilio catalán no nos había acompañado nunca hasta ninguna parte, pero eso no le impide soltar-nos la mano y espetarnos: no sois catalanes los que habéis nacido en Cataluña (como si no tuviéramos bastante pena por haber nacido aquí), pero no sois independentistas. No sois catalanes, nos dice, sois fascistas residentes en Cataluña.

El señor Virgilio catalán jubilado en el siglo XXI me niega una parte de mi identidad, cosa que no me molestaría ni lo más mínimo, porque la identidad nacional es cosa que no me quitará el sueño, si no fuese porque me otorga, graciosamente, una identidad que desconocía: me da la identidad de fascista residente en alguna parte. No se a qué legislación deberé atenerme a partir de ahora. Lo consultaré a la Secretaría General de la ONU, para saber si tienen algo previsto para los fascistas residentes en esta bella región.

Al señor Virgili, catedrático emérito de instituto, me gustaría contarle que, a mi, ser catalán me interesa tanto com ser una gamba o un langostino. Es más: haber nacido en Cataluña no me hace ni puñetera gracia. Tengo decenas de lugares en donde me hubiese gustado nacer, entre los cuales está Brooklyn, Camden Town, la Rue Furstenberg, la isla de Socotra, Guadix, Porto, Hervás y muchos otros, entre ellos, Laujar de Andarax, el pueblo en donde se exilió Boabdil una vez desposeído de su reino.

Ya lo ve usted, señor emérito: ser catalán me interesa tanto como a usted le interesa la democracia. Lo que ya no le acepto es que me trate de fascista por no pensar como usted, aunque, viniendo de vos tal sandez, me deja indiferente. ¿Qué debe significar "fascista" en vuestro vocabulario emérito? ¿Sabrá el señor catedrático lo que hicieron los nazis alemanes con los alemanes judíos? ¿Conocerá acaso, el emérito, lo que fueron las leyes de Nüremberg de 1935, en donde se negaba la nacionalidad alemana a los judíos alemanes? No, supongo que no lo conoce: de otro modo no se atrevería a usar argumentos nazis para acusar de fascista al discrepante, no, imposible que conozca esos detalles de la historia: uno puede ser catedrático y ser, a la vez, un ignorante integral. Un cretino integral.

Se empieza por negar la identidad regional al que no piensa como tu y se termina por dar con la solución final.

Señor Virgilio, catalán y emérito: a mi, que usted me suelte su mano me gusta e incluso me tranquiliza. El tacto de su mano fría, sudorosa y libidinosa, mano blanda y blanquecina de patriota, no me gusta nada. Preferiría ir de la mano de un batracio antes que de la suya.