Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos

Si em fan escollir entre Llach i Los Chunguitos, em quedo amb Los Chunguitos. Sense cap dubte, sense cap remordiment. Això, de fet, és una elecció tramposa perquè no tinc cap dilema: Llach no m'agrada, se'm fa avorrit, és pretensiós sense motiu i la seva música no m'acompanya. Potser salvaria "Com un arbre nu", fent un esforç i posant-hi un grapat de voluntat i una mica de bona fe.

Si aquesta elecció no em presenta problemes, perquè l'explico? Perquè a Catalunya s'ha anat imposant la necessitat d'haver d'escollir tot sovint, massa sovint, sobre dilemes la majoria dels quals no m'interessen. Ets català o espanyol? Del papa o de la mama? A quina de les dues àvies t'estimes més? A aquestes eleccions ens hi habituen des de petits, quan no tenim eines per defensar-nos del xantatge, i el que aprenem és a ser víctimes del xantatge emocional, a normalitzar-lo. Però arriba una edat, tard o d'hora, en què ja sabem defensar-nos.

Sobre la identitat "nacional" tinc poca cosa a dir: fins fa poc em considerava tan català com espanyol i em quedava tan ample. Però a mida que han anat posant difícil ser català n'he perdut les ganes i he decidit que ja no ho sóc. Ara ja només sóc espanyol i, la veritat, em sento la mar de bé. Fins i tot més tranquil: no tinc les exigències insofribles, cada cop més histèriques, de l'escabrosa identitat catalana. Ara respiro millor. Des que he deixat de ser català per ser alliberadament només espanyol em costipo menys i no he agafat cap bronquitis, senyal inequívoca de què la identitat catalana perjudica el sistema immunitari. (Una dada: la neurociència actual adverteix que les relacions tòxiques i maltractadores, així com la infelicitat, escurcen l'esperança de vida).

Quan explico que no em manifestaré (ni mouré un dit) perquè alliberin els presos processistes, quan dic que, segons jo ho veig, a Espanya no hi ha presos polítics, de seguida em salten: llavors estàs a favor que una gent es floreixi a la presó? Aquí ho tens! El xantatge emocional de nou. No hi ha resposta bona a aquesta pregunta: m'he deixat arraconar altre cop pel xantatgista català. He d'escollir entre executar un gir pusil·lànime o exhibir una crueltat que no sento. I, finalment, opto per dir un esqüet: no és el meu problema, ells eren prou grandets i sabien el que es feien, no m'interessa aquest tema. Hi podria afegir: ells no van pensar ni un segon en el malestar que generaven a la societat, en la divisió, en el dany incurable que li infrigien a la cohesió social. Però això darrer no sempre ho dic. Solc optar per la resposta evasiva, que no és la millor ni la que recomana l'assertivitat.

Solen presentar-se també preguntes com: t'estimes més viure en un estat totalitari, en una monarquia tronada, en un país opressor que en un república del poble? Vaja! Aquí cal esmerçar-s'hi una mica més: puc dir que la república és preferible a la monarquia com a principi polític, però tan sols en termes teòrics i generalistes. Perquè si baixem a les concrecions, sí que puc dir que prefereixo la monarquia sueca que la república de Montenegro. De manera que, tal com estan les coses, sí: prefereixo viure a l'Espanya que és una monarquia constitucional, on hi ha un rei que, en els seus discursos, defensa valors més republicans que els que defensen el Trist de Waterloo o el seu vicari, tots dos posseïts per unes temptacions totalitàries escandaloses. Sí, prefereixo l'Espanya amb un rei constitucional que no pas la república (mai explicitada, mai concretada, mai definida) dels catalans de la dreta nacional-populista.

No creus que aquest conflicte es resoldria amb un referèndum que desactivaria la tensió (i el xantatge dels CDR i els tsunamites)? Aquesta pregunta te la plantegen cada dos per tres, i quan es planteja sempre du el xantatge associat: al qui respongui que NO vol un referèndum, se l'acusa de no ser un veritable demòcrata. I llavors cal entrar en una discussió tèrbola i enfangada, on hom es troba cada cop més emmerdat, una discussió que té tota la pinta de poder acabar malament. No parlo d'arribar a les mans, perquè no és el meu estil. No, aquí cal dir que NO passi el que passi: el referèndum no és un instrument més democràtic que unes eleccions sinó tot el contrari. El referèndum ens obliga a escollir sense matisos, i obliga el perdedor (ni que sigui per un vot) a fotre's. En el nostre cas, si perdés el NO, més de la meitat de la ciutadania de la regió perdria la nacionalitat espanyola, se situaria fora del marc europeu i esdevindria súbdit d'una Andorra ampliada. Seria democràtic que passés això per la diferència d'un sol vot? No, no: ni referèndums ni punyetes. Aquí sí que no hem de tolerar el xantatge.

¡Ah! Y mañana, lo prometo, mañana contaré porque ya no soy federalista.