França és franquista?

Fa poc, un conegut em deia que, si volem saber com és un estat centralista no hem de mirar a en Franco, si no a na França. La broma té gràcia, per aquest joc de paraules que donaria tant de sí. I perquè França és el referent global de la democràcia.

Avui, els defensors de la República de Lil·liput han tingut el goig de conèixer com tracta una república de veritat els qui alteren l'ordre públic en nom d'una mania persecutòria. Els ho han explicat ràpid i clar. No els han llençat gas mostassa, tal com ha dit Antena 3 (després han rectificat), si no gas pebre, que sona com un gas de broma de Mickey Mouse però es veu que cou de veres.

Diran que França és un estat opressor, franquista i semblant al règim de Turquia? No gosaria dir que no ho faran, perquè són capaços d'això i de molt més. A la tv m'he trobat una senyora que, dins d'un cotxe força luxós, aturada a l'autopista per la banda francesa, al Pertús, li diu a la reportera que l'entrevista:
-Ens quedarem aquí fins que Europa es fixi en nosaltres.

Poc després, les pregàries de la senyora oprimida dins d'un cotxe còmode han estat ateses: la policia de la República de veritat l'ha identificada i, a més a més, com a premi, l'ha multada amb 650 euros: en veritat us dic que no es pot demanar res més quan pretens que es fixin en tu.

No sé si aquesta senyora amb ànims de notorietat és la mateixa que, unes hores més tard, a mitja vesprada, ha penjat un tuit on remugava amb amargor: he tornat costipada (al Pertús hi fot un fred que pela), multada i humiliada, i plego perquè només érem 700 revolucionaris i ningú no ens ha vingut a ajudar, amb mi que no hi comptin més, i que si patatim i que si patatam. A hores d'ara la senyora ja és a casa, la criada (una innegable colonitzadora disfressada de criada) li ha preparat un caldo de gallina i la senyora jeu en un sofà, que no és d'Ikea, i llegeix les memòries d'en Jaume Balmes, esperant que li vingui la soneta reparadoreta, després del sacrifici revolucionari.

En diuen Tsunami Democràtic. Ells publiquen cartells amb la inscripció "Tsunami D", com si vulguessin convidar els ciutadans (que no el poble) a posar-li l'adjectiu que comença per "D" al darrera, una endevinalla enjogassada i ocurrent en la línia de totes les propostes que surten de la freda, boirosa i trista vil·la de Waterloo: serà la "D" de "delirant"? Dipsomaníac? Ditiràmbic? La "d" de "deficient" (pel nombre de persones que convoca) o la "d" de "deficitari" perquè els calés de la caixa de resistència han volat enllà, com les orenetes al capdavall de l'estiu?

El poble català (que és un 30% del cens de la ciutadania de Catalunya) no perd l'ocasió de perdre ocasions: mentre ells feien una kermesse maldestra (tant maldestra que fins i tot en cantautor Llach va anar a fer-los passar una mala estona), a Espanya estaven negociant un pacte d'estat del qual en quedaran exclosos, tal com es mereixen. No hi haurà premi a la deslleialtat, ningú no li agafarà el telèfon al Gandalf i, al damunt, refredats i fent gasto de Frenadol. Coses catalanes.

Demà explicaré perquè vaig ser federalista i ja no ho sóc: per poder creure en una Espanya federal cal creure en la lleialtat de les regions, i aquesta no ho és. Aquesta és impresentable. Tant impresentable, que els francesos els han hagut de donar una lliçó. Una lliçoneta. Ni tan sols les armilles grogues no han anat a ajudar els nostres nacionalegoïstes.