Negociem la immersió lingüística?

L'Esquerra republicana de Catalunya, el partit de trajectòria més estrambòtica i caïnita del nostre dissortat panorama polític, li ha demanat al president del govern en funcions que, si vol els seus vots per a la investidura, li ha de parar una taula de negociació "entre iguals". Per què? Perquè en democràcia s'ha de poder parlar de tot, diuen ells. Diuen, diuen, diuen. Però... ¿de veritat volen parlar de tot, els xicots d'Erc? No, no ho crec! Diria que només volen parlar del seu trastorn obsessiu compulsiu, que és autodeterminació i referèndum. Ignoro què farà en Sánchez, però és capaç de parar-los la taula. És a dir, en Sánchez potser farà el passerell.

No sé on s'informen sobre negociació els xicots (i xicotes) d'Erc, però estaria bé que sabessin que les negociacions polítiques, a Espanya així com a les democràcies del món, es fa en un lloc que ja existeix i que ens costa molts quartos: es diu Parlament. O Congreso de los Diputados, comme vous voulez. També deuen ignorar que el govern d'Espanya no pot parlar d'igual a igual amb un partit regional, i que això de la Generalitat no és equivalent al govern estatal, perquè el regional és una delegació de l'anterior, i hi està supeditat. I es veu que també exigeixen un relator, que és més o menys un sinònim de mediador. Diuen que sona el nom de Jaume Assens com a figura mediadora. Quina gràcia, la ignorància sense límits d'Erc: en qualsevol manual de negociació poden llegir que el mediador és neutral i imparcial. Proposar Assens com a mediador és com si proposessin el Timbaler del Bruc per negociar amb Napoleó.

La persona d'Erc a qui li he sentit exposar les exigències a Sánchez es diu Marta Vilalta, i és oriunda d'un poblet de la Catalunya profunda, un factor que no pronostica res de bo. A més a més, tant el seu nom com alguna cosa del tarannà em fa pensar (amb un incert horror) en l'entranyable Marta Rovira de penosa memòria, aquella senyora que després de jurar que "lluitarem fins al final, fins al final!" va sortir per cames en direcció a Suïssa emulant el superheroi Flash. Vilalta, a qui en castellà anomenaríem una "niña redicha", insisteix en un dels mantra més avorrits de la cosa catalana: s'ha de poder parlar de tot.

Si jo fos Sánchez -per fortuna meva, seva i d'Erc no ho sóc- li respondria que: d'acord, parlem de tot. Parlem de la immersió lingüística?

I ho dic aprofitant que, inesperadament, el Psc ha desempolsat el tema. Ja era hora. Cal no oblidar que el model immersiu va ser la proposta de Marta Mata (Psc) per rebatre la proposta escolar de Pujol, que era, inicialment, l'escola pública segregada en dues línies, tal com fa el model basc: una escola en català, una altra en castellà. Pujol (no sabem a canvi de quin tant per cent), va comprar la proposta immersiva del Psc i aquí estem, immersionats (i alguns ofegats) en un model que copia el nom de la immersió dels països nòrdics però degudament distorsionat fins a l'aberració, cosa molt pròpia de Catalunya. Sí, ja és l'hora d'esmolar les eines, catalans: la immersió s'ha de revisar. En primer lloc, calen estudis seriosos, i abandonar per fi l'axioma "l'escola catalana és un model d'èxit", o "l'escola catalana no es toca" (que és com dir "els correbous no es toquen" o "la ratafia ni tocar-la"), un axioma fals que ens té presoners des de fa dècades. No, no és un axioma: és una proposició que cal demostrar, i això es fa amb estudis seriosos. És a dir: no es fa amb estudis folclòrics com els de la Plataforma per la Llengua, que és l'Ong més grotesca del planeta. Ara no entraré en detalls, però tots els qui hem passat per la docència pública a Catalunya sabem el que vol dir.

Un cop superades les urgències de la "normalització" de la llengua catalana als 80, és hora de retornar a la racionalitat: la llengua catalana mai, al llarg de tota la història, no havia estat tan contemplada, tan subvencionada, tan protegida (ni tan sobrevalorada) com avui. Avui, la normalització del català hauria de ser compatible amb la normalització del castellà a Catalunya. Cal protegir una llengua minoritària, recessiva i decadent? Suposo que sí, en nom de la protecció de les cultures minoritàries. Però aquesta protecció no pot passar pel maltractament sistemàtic (i institucional) de la tercera llengua del planeta, d'una llengua que dona accés a un dels majors tresors de la cultura universal. Les coses, pel seu nom. Caldria mirar-se com es tracta el bretó a França, i recordar que França és el referent de la democràcia, del racionalisme i del pensament republicà (!). La República francesa sí que existeix!

[Un altre dia els explicaré les coses que escriu el promotor del Manifest Koiné, que mereix un documental no tan sols sobre distorsió cognitiva, si no també sobre mala fe, mala bava o, senzillament, maldat planificada. Per anar fent boca, aquí deixo l'enllaç a un dels articles més bil·liosos del subjecte. Vidal deu pretendre "ampliar la base social de l'independentisme", que és un altre mantra d'Erc. Encara que alguna intuïció em diu que l'almogàver Vidal deu ser més aviat partidari de les tesis del Niño de Waterloo que no pas de les del Beato de Lledoners. Potser m'equivoco. Desxifrar les filiacions dins de l'independentisme és més complicat que distingir entre pacients i doctors dins del manicomi de Shutter Island, que no deixa de ser una versió tardana i postmoderna del Gabinet del Doctor Caligari. No vull dir qui seria, avui, el Doctor Caligari petaner del manicomi català. No ho vull dir perquè no cal. Perquè tothom ho sap.]