L'attesa di Juliette Binoche

Fer-se gran com Juliette Binoche. Els qui som de per allà aprop de la seva anyada sentim això quan la veiem altre cop a la pantalla i com més gran és la pantalla, millor. Vull dir al cinema de veritat. Veure-la plorar a la pantalla gran, vet aquí el regal que ens fa la Juliette, que de jove treballava de caixera en un supermercat de París. L'estimo, en part, perquè la Juliette mai no ha deixat de ser l'actriu de classe obrera que fou. Una actriu per als pobres com al Code Inconnu d'en Haneke?

No tan sols l'estimo si no que sé plorar amb ella. Ho acabo de confirmar. A l'escena del clímax de "L'attesa", vista un dilluns al cinema Verdi, que és el dia de l'entrada a 4,9 euros. La processó dels natzarens encaputxats per les escales del poblet sicilià en el dia de l'entrada apta per als pobres. No hi ha cap nu més radical que el dels rostres en primer pla, i per això ella du el rostre descobert entre els encaputxats.

Convertida en una Mare de Déu incapaç de suportar la mort del fill, Binoche esdevé una mare de Crist creïble. Les referències cristianes són infinites i el film és una cinta mística, un apropament a la Passió que revisa i amplia els marges que ja havien qüestionat Tarkovsy o Pasolini. Un film barroc que m'ha fet pensar en Rembrandt i en l'Odd Nerdrum, el pintor noruec que pinta com Rembrandt al segle XXI. Vaig plorar al cinema per uns quants motius i uns d'ells són aquests.

La cinta arriba firmada per la direcció de Piero Messina i avalada pels precedents de "La gran bellesa" i "Joventut", que són les cintes on s'amaga el cinema del segle XXI quan el cinema vol ser art. Barroca, espessa, sublim, metafòrica: una mare de Déu embolicada en plàstics negres i sense rostre, de la qual només se sap que prega a un Déu cruel que, paradoxalment, és el seu fill. El fill que regna en un món cruel, indiferent, salvatge. Per això la Mare de Déu avança pel paisatge negre i estèril dels residus volcànics de Sicília. No hi ha pietat i el perdó depèn de nosaltres, però nosaltres estem abocats a jutjar-nos els uns als altres.

L'attesa és una cinta hipnòtica que cadascú pot veure i pot plorar com vulgui. Per més barroca que sigui diu coses de veritat. Que només ens tenim els uns als altres i que no obstant juguem i ens fem mal en el joc, i que l'amor és una cosa rara com un accident nocturn, que la vida també és un accident i que el reflexe del cel al llac és com el cel però no ben bé el mateix. Simulem la vida mentre la vida fuig, de nit, i només ens en queden rastres electrònics gravats al contestador del telèfon. I diu que el miracle és allò que esperem, tal com explica en Leonard Cohen a "Waiting for the Miracle to come", en una escena que sembla un video-clip on es resumeix la vida, tan rara. Tan fàcil però tan rara.

M'agrada molt la Juliette Binoche que fa de Mare de Déu maldestra i quasi pèrfida en la seva lluita inútil contra la idea de la mort del fill -que és la seva- mentre ofrena el xai marinat de vi negre i mediterrani i prova de recordar quan ella fou una dona desitjada, la recerca de l'Eros amagat en la figura del vell criat, una mena de Yahvé disminuït, peça trencadissa d'una trinitat que es descompòn.

No sé pas perquè, he pensat en una cançó d'en Vincent Delerm: